Història dels 17 anys d’una escola

«A l’escola, entre tots i totes, anam construint una història, una capsa de vida on tots i cada un dels que hem passat pel centre deixam una empremta». Aquestes són les últimes paraules de ‘S’Olivera, la història d’una escola’, un dels articles sobre experiències educatives d’Eivissa inclosos a l’Anuari de l’Educació 2022’, fruit d’un conveni de la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb la Fundació Guillem Cifré de Colonya i que parteix del Grup d’Investigació i Formació Educativa i Social (Gifes) de la pròpia universitat. Qui escriu aquestes emotives paraules és Lola Ferrer Pujol, directora d’aquest centre, ubicat a Puig d’en Valls, des de la seua posada en marxa fins al moment d’escriure aquest article, inclós al capítol ‘Recerca i innovació pedagògica a les Illes Balears’.

De fet, Ferrer aprofita els darrers paràgrafs del seu text per despedir-se: «El proper curs es presenta com un any de canvis: canvis per l’entrada en vigor de la Lomloe, però també perquè, després de 17 anys al capdavant d’aquest projecte, de l’equip humà que formam S’Olivera, deix pas a un equip més jove, amb experiència i molts d’anys amb nosaltres, i amb moltes ganes de continuar i millorar aquest projecte de centre que vàrem començar fa ja molts de cursos».

Enginyers al Quartó de Portmany

Un projecte que va començar, concretament, l’any 2005. «Aquell setembre de 2005, un grup de mestres il·lusionats i amb moltes ganes d’aprendre vàrem arribar a S’Olivera: un edifici nou, buit i sense cap tipus de personalitat, per tal de crear un centre amb identitat pròpia. El primer curs tan sols teníem infants d’educació infantil. Érem una escola petita, on des de l’inici s’ha respirat un clima familiar, on els mestres coneixien tots els infants i on hi havia un contacte quotidià amb les famílies», recorda la fins el curs passat directora del centre, que va anar creixent així com aquells primers alumnes anaven pujant de curs. És a dir, que varen trigar sis anys en tenir el centre complet. «Això ens va facilitar el fet de poder desenvolupar el nostre projecte a poc a poc, repensant l’educació que volíem per als nostres infants».

L’escola imaginada

La sotsdirectora de la publicació, Maria Antònia Gomila, va destacar durant la presentació del volum a Eivissa«l’experiència innovadora» que va suposar la posada en marxa d’aquest centre: «Va ser un dels primers de Balears en treballar per ambients». «Nosaltres vàrem veure allí l’oportunitat de fugir del sistema tradicional implantat a la majoria de les escoles i obrir un nou camí cap a la construcció d’una nova escola, on el respecte a la diversitat, les inquietuds i les motivacions de l’alumnat, així com la relació amb les famílies, fossin els nostres pilars», escriu l’exdirectora del centre, que continua: «Imaginàvem una escola on acompanyar l’afectivitat i les relacions dels nostres infants. Imaginàvem un aprenentatge vivencial i actiu a través de materials manipulatius, en una diversitat d’agrupaments. Desitjàvem un espai educatiu envoltat de natura, amb el qual els infants poguessin aprendre a conviure-hi i a respectar-la. Volíem un centre que acompanyàs les famílies en els seus processos de criança per tal de cuidar el desenvolupament dels nostres infants. I així vàrem posar tots els nostres esforços per fer-lo realitat».

En aquest procés, explica, han provat coses, les han canviat, han evolucionat i també, reconeix, s’han equivocat. A més, confessa que no en tots aquests anys han tengut «tan clar com ara» el que volen tot i que afirma: «Sí que hem tingut sempre clar el que no volem».

En aquells primers moments, recorda Ferrer, la metodologia que empraven al centre era «molt desconeguda» i, a més, fins a l’arribada de la pandèmia eren «l’única escola pública de tota l’illa» que encara mantenia la jornada partida, el que feia que el 95% dels escolars es quedassin al menjador i, a més, que «en acabar l’escola, moltes de les famílies quedaven al pati amb els seus fills a berenar i a compartir moments amb altres famílies i amb mestres que també quedaven». Això, relata, propiciava un «ambient molt familiar», un coneixement personal i compartir temps i experiències no basades únicament en l’horari escolar. De fet un dels reptes d’aquest curs és «mantenir l’ambient familiar i acollidor» ara que tenen jornada contínua.

La metodologia

Sobre la metodologia que empren explica que no té un nom concret i que «està basada en estudis de neuroeducació», així com en corrents pedagògics «que avalen que l’emoció i l’aprenentatge han d’anar junts». Des del primer moment varen adequar les instal·lacions per treballar «de manera cooperativa, lúdica i globalitzada» i varen «organitzar racons», rebre formació i fins i tot visitar centres de la Península «que treballaven amb aquesta metodologia». Una metodologia que varen «anar modelant» cada any amb les avaluacions que feien en acabar el curs.

«Amb els anys, dels racons vàrem passar als ambients, que fèiem a educació Infantil i primer cicle de Primària», relata Ferrer, que detalla que un cop varen tenir ja segon cicle «el pes més important del dia a dia el tenien (i el segueixen tenint) els projectes de treball». «També s’organitzaven racons intercicle en aquelles hores en què es comptava amb més d’un mestre de suport, i un dia a la setmana, tallers amb tots els alumnes de Primària», afegeix.

«La metodologia es centra en la mirada cap als infants i el reconeixement dels seus sabers», afirma l’autora de l’article, que assegura que el paper dels mestres és «dissenyar les propostes, guiar, ser presents, observar, fer preguntes per reflexionar i convidar a experimentar, despertar interès i desig per aprendre, promoure l’autonomia i dotar els alumnes de recursos tant escolars com per a la vida».

L’exdirectora indica que tot i el «llarg camí» d’aquests anys encara segueixen plantejant-se «molts d’interrogants» respecte a l’avaluació dels alumnes: «Han de ser conscients dels processos i les actituds que s’avaluen, han de formar part d’aquesta avaluació i han de saber on és i què els fa falta per arribar a adquirir els objectius que els mestres ens hem marcat per a cada un d’ells».

Suscríbete para seguir leyendo