«Donar una cutxilla a un al·lot era un ritu de pas»

«No som especialista en armes, però amb la feina del museu, quan vas documentant per les exposicions, descobreixes que és un tema apassionant», afirma Susana Cardona Torres, conservadora i coordinadora del Museu Etnogràfic de Can Ros, que dissabte passat va oferir la lliçó inaugural del projecte ‘Els monogràfics d’Arts i Oficis’, a l’escola d’Arts, dedicada a les cutxilles.

Comencem pel més bàsic. Què és una cutxilla?

Doncs és un objecte que està format per dos peces: una fulla normalment d’acer, que pot ser llisa o tenir unes incisions o unes decoracions i amb un tall a una de les dos parts i després té un mànec que també es pot fer de diferents materials. Normalment, a Eivissa es fa servir el terme cutxilla, que és un castellanisme que deriva del cuchillo castellà, però realment la paraula més habitual i que està en desús per fer referència a aquesta peça és ganivet. A tots els territoris de parla catalana, en les seues diferents variants dialectals, també a Eivissa, és la paraula que es feia servir. Es parlava més de ganivet que de cutxilla.

Un raor ja és una altra cosa, no?

A veure, estam parlant de diferents tipologies de cutxilles, un raor és una peça més petiteta, més fàcil d’amagar, amb una fulla més esmolada i que servia per afaitar o per altres feines. La tipologia és diferent a quan parlam d’una cutxilla.

Qui duia cutxilles? I per què?

La cutxilla tradicional, que forma part del conjunt de ganivets tradicionals, tenia diferents mides i tipologies, però totes tenien dos funcions principals. Primer, usos domèstics. Es feia servir per les matances, per preparacions gastronòmiques i també per treballar al camp. Normalment, els homes a la pagesia sempre solien dur un ganivet, raor o navalla a la butxaca perquè en el seu dia a dia la feien servir constantment. Però també tenia una altra funció: defensiva. Una funció doble perquè servia per defensar el territori i l’honor personal.

Aquí teníem fama de ser de cutxilla ràpida, no?

Sí, exactament, hi ha una fama un tant irreal que diu que els pagesos a Eivissa eren violents, gent avesada a portar armes, estaven considerats gairebé uns criminals fora d’Eivissa. Aquesta era la imatge que es transmetia sobretot a finals del segle XIX i primers del segle XX i que venia potenciada per diferents fonts literàries i documentals. És una imatge que no s’ajusta del tot a la realitat tot i que el costum de portar armes entre els fadrins era una cosa que tothom coneixia. Començava en l’adolescència i desapareixia o, com a mínim, anava minvant, una vegada que els homes es casaven.

undefined

Hi havia una tradició de regalar aquesta primera cutxilla?

Sí, hi havia aquesta tradició. Donar una cutxilla es considera com un ritu de pas, una terminologia que es va començar a emprar molt a primers del segle XX a estudis d’antropologia i altres ciències socials. Aquests ritus de pas són transicions importants en diferents moments vitals d’un individu, des del naixement fins a la mort. En aquest cas, l’entrega simbòlica d’una cutxilla que feia un pare, un güelo o un padrí a un adolescent que podia tenir entre 14 i 16 anys era considerat a Eivissa un ritu de pas. El que no sabem és si anava acompanyat d’alguna cerimònia especial, però sí sabem que a partir d’aquesta edat es feia entrega d’un arma. Podia ser una cutxilla o un arma de foc curta, o, de vegades, les dos coses.

Què simbolitzava aquesta entrega d’armes?

Que la persona ja entrava a l’edat adulta i quedava emancipada per defensar el seu honor personal públicament, fora de casa. Ja no necessitava la intervenció del pare o d’un altre adult responsable. M’agrada incidir en aquest concepte de l’honor perquè és molt important per entendre aquest sentit que estava tan arrelat a la pagesia. És molt important per entendre una sèrie de valors morals i de normes de conducta que estaven socialment acceptades entre la gent del camp i que va perdurar durant segles.

És metafòric. Una cutxilla que serveix per tallar s’entrega per tallar un lligam, no?

Sí, algunes fonts orals comentaven que era un moment especial anar amb el fill al ferrer del poble, perquè no hi havia cutxillers i les persones que feien cutxilles i armes de foc eren els ferrers especialitzats que hi havia a cada poble, i a encarregar-li aquella primera peça. Era un moment especial pels dos. Era una peça que servia per tallar, que tenia una funcionalitat, però també era una peça d’ostentació i els acabats i els materials que s’empraven també depenien de les possibilitats econòmiques de la família. Era una peça especialment significativa i que havia de durar, a ser possible, tota la vida.

Ostentació… Es veien? Les portaven en vista?

Les duien a la vista, sí. Ara hi ha la concepció de què hi havia quatre models estàndards de cutxilla: de palm, de palmet, de forc i de forquet. Però realment aquestes mides variaven en funció del ferrer especialitzat que les feia. No només hi ha quatre mides estàndard. La idea actual és que les peces grosses es reservaven pel dia de les matances, és el que es coneix com la cutxilla matancera, i les més petites, que algunes es denominen cutxilla de fadrí i que és la cutxilla que es portava amagada, eren les que es duien a la cinta i per presumir. Això va passar més darrerament a causa de les prohibicions de portar les armes públicament. La tendència era reduir el tamany perquè fossin més fàcils d’amagar. Però, realment, les peces grosses també eren per ostentació. Qui podia portar una cutxilla més grossa, la duia.

undefined

Quins eren els materials més humils i els més preuats?

El material més preuat era, sense cap dubte, l’acer d’alta qualitat, que és el que es fa servir actualment. Ara és més fàcil accedir als materials, però antigament, amb el que més es treballava per fer la fulla era, sobretot, reciclant molls de carro, llimes gastades, eines que ja estaven en desús o rompudes… Es fonien, es tornaven a forjar i servien per fer la base de la fulla de la cutxilla. Els mànecs variaven en funció de les possibilitats econòmiques de cada família, però podia ser de fusta d’algun fruiter, de garrover o cirerer. També es feia servir os, banya, llautó i, en alguns casos més extrems, materials nobles com la plata. També es combinaven diversos d’aquests materials.

Parles sempre del camp, de la pagesia. Els senyorets de Vila no tenien per costum portar cutxilles?

Parlam del camp. A Vila aquestes armes, sobretot a la banda del port, la gent de la mar portava unes cutxilles de fabricació local que es coneixen com cutxilles de garró. Són molt similars, però la principal diferència és que tenien la fulla normalment llisa, no acostumaven a tenir incisions ni decoracions. Era una cutxilla una mica més allargada i el mànec sempre acabava amb forma rodona, com de ganxo. Aquestes eren les més pròpies de la gent de Vila, dels mariners de la zona de la Marina i sa Penya. Eren les més habituals. Però a més d’aquestes armes de fabricació local els eivissencs estaven avesats a tenir i emprar cutxilles d’importació. N’han documentat moltes peces que són de procedència forana. Hi ha, per exemple, punyals, navalles i altres peces curioses com són, per exemple els estocs.

Espases, vaja.

Sí, uns bastons que normalment eren d’importació. Els portaven, sobretot, els al·lots que havien emigrat a Amèrica, on eren molt populars des de finals del segle XIX. Són bastons foradats que amaguen dins una fulla molt esmolada, com una petita espasa, i que varen arribar a ser tan populars, tant al camp com a Vila, que es feien versions locals amb l’exterior de canya. Encara hi ha gent que en conserva exemplars d’aquests estocs.

Abans parlaves dels valors morals, de l’honor, en quins casos es treien les cutxilles?

Parlant en termes antropològics, segons Pitt-Rivers, que és un dels que més ha treballat aquest tema de l’honor, és el valor d’una persona davant d’ella mateixa, però també el valor davant de la societat. A la nostra societat tradicional, i no només a la nostra, sinó a totes les societats mediterrànies, els homes tenien dret a ser orgullosos, a mostrar la seua virilitat, la seua homenia davant la gent, mentre que de les dones s’esperava tot el contrari: una actitud continguda, que fossin honestes i que es mostrassin totalment diferents als homes. Hi havia dos moments a la vida dels joves, dels fadrins i de les al·lotes, on s’havien de demostrar aquest valor i aquestes formes de comportament social: durant el festeig i en les ballades populars.

undefined

Dos moments conflictius.

Sí, eren dos moments on es mostrava aquesta forma de ser i on sempre hi havia conflictes pel favor de les al·lotes. Al festeig, si no es respectaven els torns estipulats, si una al·lota mirava més a un jove que a un altre, si parlava més temps amb un que amb un altre... Era motiu de conflicte. Això mateix passava amb les ballades. Hi havia un moment, un gest, que sempre m’ha semblat molt curiós. Les ballades es feien a la vista de tothom, de tot el poble o d’una venda. Quan s’ocasionava un conflicte, quan hi havia una baralla, sempre hi havia una persona responsable de posar ordre. Per evitar desgràcies personals hi havia un gest en què intervenia una cutxilla: fer ratlla. Una persona amb un cert reconeixement social marcava una ratlla en terra amb una cutxilla i quan ell feia ratlla tothom havia de parar. La baralla havia de parar.

Les dones no portaven cutxilles?

Les dones no en tenien, però varen jugar un paper molt important, sobretot en la primera meitat del segle XX, per burlar els controls que feia la Guàrdia Civil. Les prohibicions hi eren, però la gent sabia controlar molt bé com mantenir les armes i com seguir-les portant. Hi havia dos sistemes. Un amb els infants jovenets. Vigilaven quan la parella de la Guàrdia Civil anava pel poble, feien un uc d’una forma determinada i aquesta manera d’aucar alertava tothom per què amagassin les armes. I les amagaven les dones baix de la roba. Elles no podien ser molestades mai, mai no eren enregistrades. Els homes aconseguien burlar els controls de la Guàrdia Civil perquè les dones guardaven les armes baix de la roba. Però no les portaven, no anaven armades pel món. L’honor sempre el perdia una dona i el venjava un home.

On han quedat ara les cutxilles eivissenques?

La situació actual és que la fabricació i la manufactura de cutxilles segueix lligada a l’ofici de ferrer, però ferrers cutxillers o ferrers armers cada cop n’hi ha menys. I que en vulguin fer, ara mateix només hi ha dos persones, que són les que estan impartint el curs. Gent que sàpigui fer armes n’hi ha més. As Cubells o Sant Agustí hi ha persones que encara en saben fer i custodien les tècniques d’elaboració de cutxilles, però ara mateix és un patrimoni molt fràgil. No diria que està en vies de desaparició, però sí en un moment molt delicat. El primer curs que es va organitzar per intentar protegir i preservar la cutxilla eivissenca el va fer el Consell a primers dels anys 90. Des de llavors, diferents agrupacions folclòriques n’han fet i ara l’Escola d’Arts fa la segona edició d’aquest curs. El panorama no és que sigui del tot negatiu, però encara no podem ser optimistes

Suscríbete para seguir leyendo