«Volia usar el vestit de núvia de ma mare a una desfilada»

‘Sa Dot’. aquest és el títol de la col·lecció que l’eivissenca Clara Martínez Hidalgo va presentar al concurs ‘Futur Adlib’. Que la seleccionassin va ser el detonant per a que aquesta jove de 22 anys tornàs a recuperar la il·lusió per dedicar-se a la moda, món en què fa uns anys es va emportar una decepció que va fer que guardàs tot el seu taller a un traster. Clara, que per a les seues peces es va inspirar (i va emprar) l’aixovar de sa mare, treballa a una notaria de Santa Eulària i té al cap, a poc a poc, anar endinsant-se en aquesta indústria amb la seua firma, Hamartia. «Vol dir pecat en grec», explica l’única participant eivissenca del concurs de joves dissenyadors d’Adlib 2023.

Vas batejar la teua col·lecció com ‘Sa Dot’. Què volies expressar?

És com tot el que te prepara la teua mare per quan te casis. És una tradició. Les mares, des que ets ben petita comença a comprar llençons, tovalles, roba… Et prepara per quan te mudis a casa del teu marit. Em vaig inspirar en això perquè a la meua mare la meua güela li va fer aquest aixovar. I el té a la sala d’estar. Un dia vam mirar tot el que hi havia dins. Havia unes teles precioses, i el vestit de núvia de ma mare. I vaig pensar que volia fer alguna cosa algun dia amb allò.

I ha set ara, oi?

Sí, jo ja m’havia presentat dos vegades a Futur Adlib. I enguany, quan me varen enviar la proposta, vaig pensar que era el moment d’inspirar-me en aquest aixovar dels meus avantpassats i emprar teixits dels de la meua mare, fent una referència a la moda eivissenca, ja que és una tradició que vaig descobrir que també es fa aquí, on, en realitat, no estan les meues arrels.

On estan?

Doncs de Sevilla i d’Alacant. D’allà són els meus pares. Volia relacionar aquestes arrels amb l’illa. Un dia, parlant amb una companya que és d’aquí, li vaig explicar això de l’aixovar i ja me va explicar que es feia i que es coneixia com sa dot. I així va néixer el títol de la col·lecció. A més, volia fer referència al reciclatge, la sostenibilitat dels teixits. He emprat restes de teles que tenia d’altres col·leccions i alguns dels de casa.

undefined

No me diguis que has emprat teles d’aquell aixovar de ta mare?

Sí, les he emprat. De ma mare i dels meus avantpassats. Hi havia una colxa que era de la meua regüela. Va passar a la meua güela i d’ella a la maua mare.

I et varen deixar tissores a aquestes peces?

Doncs els va encantar la idea. La meua mare era costurera, de jove. Li agradava, però sap que és una feina molt dura. Quan li vaig dir que volia estudiar moda es va espantar una mica no només perquè, a dia d’avui, no hi ha gaire feina, sinò també perquè és una feina a la que has de dedicar molta feina i molts de sous. Però en veure la il·lusió amb què ho feia i les peces que cosia, estava molt encantada. Vaig tenir una petita decepció i ho vaig deixar durant dos anys. En veure fa no gaire que ho volia reprendre, li va fer molta il·lusió que empràs aquelles teles. Però no ho he emprat tot! Li he deixat les coses més important, però algun llençol sí que m’he emportat.

El seu vestit de núvia sí que l’has emprat…

Sí, sí. Jo li vaig dir que si algun dia feia alguna desfilada important, l’empraria. El reutilitzaria per fer-li un homenatge. El tenia al taller. Fins a darrer moment no vaig saber si me’l posaria o no. L’havia de desmuntar, fer els patrons i cosir-lo. En menys de 24 hores vaig fer una petita remodelació del vestit i me’l vaig posar. És el vestit amb el que vaig sortir a desfilar. Era un vestit amb el cos d’escot quadrat, entallat i managueta i la falda llarga plissada. O sigui, res a veure. Quam em va veure es va emocionar. El tenia amagat, perquè no el veiès. Ella volia veure’l, però li vaig dir que no, volia que no el veiés fins que sortís a la passarel·la amb ell.

En quina dona penses a l’hora de dissenyar la col·lecció. En les teues avantpassades o en una dona actual?

Pens en una dona eivissenca tradicional, una pagesa. Una dona treballadora del camp. Al meu cap sempre vaig imaginar una col·lecció molt tradicional, que el primer que et vengués al cap en veure-la fos l’illa, però al mateix temps volia donar-li un toc de modernitat. Que estàs l’essència, però que m’ho pogués posar per a un esdeveniment. I volia que estassin les meues arrels, per això hi ha volants, que recorden a Andalusia.

Alguna peça et va donar guerra per fer-la?

Sí! Volia fer referència a la nit de noces i vaig fer un corset amb unes calcetes amb un vestit de dormir. Vaig emprar una tela de guipur, amb brodats. El corset tenia moltíssimes peces petitetes i volia que el dibuix es veiés polit. Va ser el look gafat des del primer moment. Va ser amb el que més vaig patir a l’hora de fer-lo, però és també el que més me va fer patir el dia de la desfilada. Mancaven deu segons perquè sortís la meua col·lecció i la model encara s’estava vestint. Porta tantes peces… Les calces, el sostenidor, la bragueta, la camisa, les arracades, el llaç… Havia de sortir i la model no estava vestida!

Què vas pensar en veure ‘Sa Dot’ a la passarel·la?

Em va sorprendre moltíssim. Ho vaig provar amb el fitting previ i ho havia vist i m’havia agradat, però en veure-la desfilant… La música, el lloc, la gent… Va ser molt emocionant. Molt millor que les meues expectatives.

Tens algun estilisme favorit?

Sí, un. El primer que vaig fer. És el que porta una faldilla i un jupetí, el que va desfilar amb capell. A més, per a la sessió de fotos no tenia model i me’l vaig posar jo.

L’afició per la moda i la costura te ve de veure la teua mare cosint?

Sí, crec que sí. A casa, ma mare tenia una màquina de cosir semi industrial i molts cops estava cosint. Li agrada molt el punt de creu i ella mateixa es feia els seus necesser i les seues bossetes. És una cosa que sempre he vist a casa. I des de ben petita em cridava l’atenció allò. Ja d’adolescent agafava la màquina i me feia les disfresses per mi i les meues amigues. Quan acabava el Batxillerat vaig saber que existia aquesta possibilitat a l’Escola d’Arts i vaig tirar per allà.

Va ser el que pensaves?

Som una persona molt creativa, m’encanten les feines manuals i som molt perfeccionista. El curs avança de forma molt progressiva i s’adapta a totes les persones. Vas una mica al teu ritme. Se’m va fer molt fàcil i amè.

Vas dir que vas tenir una decepció. Vas pensar de veritat en deixar la moda?

Sí, arran d’aquella decepció vaig dir que no tornaria a tocar una màquina de cosir mai més a la vida. Tenia un taller petitet a una habitació d’un hotel que més tard vaig traslladar a un traster. Va estar un any allà mort. Em vaig il·lusionar un altre cop de poc a poc perquè hi havia fotògrafs que em trucaven per sessions. Enguany, quan va arribar la convocatòria de Futur Adlib vaig pensar que endavant, que si me seleccionaven era una oportunitat per tornar. I em varen agafar. Ha set un mes caòtic preparant la col·lecció, però genial.

Has dormit gaire?

Molt poc. I he passat molts nervis. No he descansat ni un segon perquè havia de fer la col·lecció i seguir a la meua feina a la notaria. He passat un mes de la feina al taller, del taller al llit i del llit de nou a la feina. Però el resultat ha valgut la pena.

I ara?

Doncs ara tenc pensada la següent col·lecció. Per tornar-me a presentar. Perquè tenc clar que fins que no guanyi no em pararà ningú. A més, vull fer una mica de publicitat amb aquesta col·lecció, després de veure la reacció de dissenyadors i d’experts d’Adlib. Així que a tope! Si algú vol un dels dissenys de la col·lecció, jo els hi faig!

undefined

De veritat penses en la moda con una afició?

Home, en el fons m’agradaria dedicar-me a això. El meu projecte és, en els propers cinc anys, anar dedicant-m’hi cada cop més, poc a poc. M’agrada molt i crec que les oportunitats s’han d’aprofitar.

Abans m’has dit que t’agrada Lorenzo Caprile. No has pensat anar a ‘Maestros de la Costura’?

Doncs mira, em varen dir l’altre dia que m’apuntàs al casting, però me fa una mica de por. Aquests programes, al final, són molt de fer el personatge. I jo la moda la veig com una feina de veritat. No sé com acabaria això. Encara que sí que és una oportunitat i una forma de donar-se a conèixer.

Suscríbete para seguir leyendo