La ruta del silenci de Marcela

Quan posa en marxa la seua moto, el cos de Marcela Friederichs reacciona exactament igual que quan s’atraca el violoncel al cor i passa l’arc per les cordes. Per això, assegura, no trobarà a faltar el seu instrument durant els deu dies que dura el que ella ha batejat com «la ruta del silenci», un viatge en moto per celebrar que ha acabat els seus estudis. 

Mai Marcela Friederichs havia estat tan pendent de la meteorologia com el passat cap de setmana. Especialment diumenge. Volia sol. O alguns núvols. Però creuava els dits perquè a la previsió no aparegués la temuda pluja. I és que diumenge a la tarda Marcela emprenia una «aventura»: una ruta en moto, en solitari, de 1.400 quilòmetres per alguns pobles d’Espanya. «Les he batejat com ‘les vacances del silenci’. O ‘la ruta del silenci’», explica. I és que diumenge a la tarda empaquetava els seus instruments musicals, els entaforava a la furgoneta dels seus companys i ella començava a rodar amb la intenció de no escoltar més que el ronc de la seua moto, la natura i els seus pensaments.

Un viatge, explica, que feia molt temps que pensava i amb el que celebra que, després de deu anys, ha acabat ja el seu grau universitari en Estudis Anglesos. «Una gesta», afirma, no se sap si completament seriosa o mig de broma. Fa temps que té al cap la idea de fer, en moto, la mítica Ruta 66 —«quan faci els 66, que vaig néixer també al 66»— però no volia esperar més per fer algun viatge en moto. «La vida va molt ràpida, així que vaig pensar alguna cosa més local, pel Pirineu, Catalunya i Aragó».

Partida: Moll de la Fusta

Una ruta que va iniciar a Barcelona, al Moll de la Fusta, poc després de la presentació a Barcelona del llibredisc ‘Poemilla’, on la formació Mon&MarCel (Ramon Mayol i la mateixa Marcela) interpreten cançons inspirades en poemes illencs, en la cloenda de la Setmana del Llibre en Català. Una presentació on, juntament amb ells dos, va actuar la percussionista Karen. Després de l’actuació i de dinar amb els companys, Marcela va posar en marxa la seua moto i va marxar cap a la seua primera parada: Vilanova i la Geltrú. A partir d’allà la ruta continuarà per Pont de Suert, Sabiñànigo, Calatayud, Sigüenza, Alpedrete... D’allà visita a Madrid, a veure la seua filla, Toledo i directa a València, cap al ferri, per tornar a Eivissa el dia 27 de matinada, explica emocionada, repassant la ruta que porta temps preparant.

Quan se li pregunta si sabrà passar tants de dies sense tocar el seu amat violoncel, instrument que s’atansa al seu cor tots els dies, la resposta és ben directa: «Sí. Sabré. El que busc és, precisament, aquesta pau, aquest silenci, després de tants anys amb la remor matxucant-me». A més, no el trobarà tant a faltar, ja que, confessa, hi ha molta relació entre la moto i el violoncel. Quan agafa l’instrument i passa l’arc per les cordes, assegura que sent com si les costelles se li moguessin, el seu cos com a caixa de ressonància. I això és, exactament, el que sent quan posa en marxa la moto i li dona gas. «Sempre pens: quina música!», afirma Marcela a qui la passió per les dues rodes se li va despertar ben tard. Sempre li havien agradat, ja que el seu pare era un autèntic apassionat de les motos. I els seus avis. Conserva, fins i tot, una fotografia de la seua àvia en moto. «Tenia setanta anys i era un exemple de vitalitat», apunta.

La primera moto

Tot i això, l’afició no se li va despertar tan aviat com la història familiar faria pensar: «El 2006 em vaig comprar la primera moto: una Kawasaki 125». Amb ella va viure la seua primera caiguda —«se’m va trencar un petit os que em va tenir fastidiada una bona temporada»— i va fer les seues primeres rutes. Precisament d’aquella primera caiguda ve la por a la pluja. I és que plovia. Treure’s aquest temor és també un dels objectius de la ruta en què està ara mateix immersa. «Quan vaig en moto vaig monologant amb mi mateixa. Em vaig dient coses. Vaig amollant els monstres, els bitxos, que tots tenim al cap», afirma Marcela, que viatja amb molt poc equipatge

A més de la roba per al moto porta un parell de mudes, unes botes i unes sandàlies. «El just per sobreviure», reconeix Marcela, que es planteja aquesta ruta com un viatge «de mínims». La roba justa, la gent justa, el menjar just. «La meua idea és no menjar gaire, però és possible que els quilòmetres me facin gana i en comptes de menys de les tres menjades que faig cada dia n’acabi fent quatre», reflexiona la música unes hores abans de partir cap a la seua «aventura» i sense deixar de mirar el cel i la previsió meteorològica. Pocs cops en la seua vida havia estat tan pendent del cel. I és que, tot i que la seua idea és aprofitar el viatge per desempallegar-se dels monstres, la pluja la posa una mica nerviosa.

Suscríbete para seguir leyendo