Més enllà de ‘Mar i cel’ i ‘Terra baixa’

Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924). Fill del català Agustí Guimerà i de la canària Margarita Jorge, Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife, però el 1853 la seua família es va traslladar a Catalunya per viure al Vendrell. Després de la mort del pare, es va instal·lar a Barcelona on va fer els seus estudis.

El 1870 va publicar la primera poesia, ‘El rei i el conseller’, a la revista La Gramalla. El 1871, va ser un dels fundadors del setmanari La Renaixensa, que, posteriorment, ja convertit en diari, va dirigir fins al 1874. El 1875, va obtenir un accèssit als Jocs Florals amb ‘Indíbil i Mandoni’ i l’any següent va guanyar la Flor Natural amb ‘Cleopatra’. L’any 1877 va guanyar alhora la Flor Natural, l’Englantina i la Viola, per ‘L’any mil, El darrer plany d’en Claris’ i ‘Romiatge’, respectivament, i va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Bona part de la seua producció poètica es va recollir en un volum el 1887. El 1920, va publicar el ‘Segon llibre de poesies’.

Atret pel teatre, el 1879 va estrenar la seua primera tragèdia en vers, ‘Gal·la Placídia’, seguida, el 1883, de ‘Judith de Welp’, obres que se situen dins la tradició del romanticisme històric. El 1886, va estrenar ‘El fill del rei’, que el va consagrar com a autor teatral. Dos anys després, ‘Mar i cel’, que va obtenir un èxit sense precedents, i es va traduir a vuit idiomes. Aquesta obra va inaugurar l’etapa de plenitud de Guimerà, que es va estendre fins al 1900. És quan es van estrenar les seues obres més representatives: ‘Maria Rosa’ (1894), ‘Terra baixa’ (1897) i ‘La filla del mar’ (1900), repetidament portades al cinema i que recollien amb trets realistes els conflictes i els personatges de la Catalunya coetània.

Els darrers anys del segle XIX, Guimerà va tenir un paper important en la política i la vida cultural del moment: va ser portador del Memorial de Greuges a Madrid, va intervenir a l’Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (1892), va ser elegit el 1894 president d’aquesta entitat i va presidir també l’Assemblea de Balaguer. El 1889 va presidir els Jocs Florals de Barcelona i va ser elegit president de la Lliga de Catalunya. L’any 1895 també va ser elegit president de l’Ateneu Barcelonès.

A partir del 1900 va intentar connectar amb els nous corrents. En aquesta nova etapa va escriure drames realistes i cosmopolites, d’escassa autenticitat, que van assenyalar una ràpida davallada en la seua producció: ‘Arran de terra’ (1901), ‘La pecadora’ (1902), ‘Aigua que corre’ (1902) i ‘La Miralta’ (1905), entre d’altres.

El 1911, va ser nomenat membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1916, el Govern francès li va atorgar la Creu de la Legió d’Honor. Després d’uns anys de silenci, el 1917 va reprendre la seua activitat amb ‘Jesús que torna’ i ‘Indíbil i Mandoni’, on va recuperar la temàtica dels anys de joventut.

Suscríbete para seguir leyendo