«A un teatre s’atura el temps»

Quan li sona el telèfon, bé, no li sona perquè el té el silenci, Mirna Vilasís es troba al mirador des Vedrà. Hi ha anat després de representar a Can Jeroni l’espectacle infantil ‘De bracet’. La responsable artística, directora i fundadora de la companyia Samfaina de Colors ja havia estat a Eivissa, amb la família i al festival Barruguet de Santa Eulària. Fa «trenta-cinc anys i mig» que la va fundar. «És un projecte de toda la vida», afirma.

En una societat de xarxes i tecnologia com s’aconsegueix que els boixos i boixes es quedin enganxats a un espectacle?

Sembla un miracle, oi? La manera que tinc és anant a la contra d’això. No és possible competir amb una pel·lícula d’acció o un videojoc, així que anem cap a l’autenticitat, la simplicitat. Connecto molt amb el públic més petitet, i amb els adults també, amb el silenci. Sorprendre’ls. Amb la bellesa. El meu objectiu és fer coses autèntiques, de veritat. I està la música. És un poder real, existeix. Tinc la sort de ser música, cantar i connectar amb la meua veu amb el públic. Ho faig d’una manera lenta, tranquil·la. És la forma de respirar amb el públic. Controlar. Quan estreno un espectacle vaig més ràpida. Després, quan ho tenc controlat, tiro enrere.

Has parlat de silenci, respirar i lentitud. Coses que ara mateix…

En un teatre existeix la màgia: s’atura el temps. Si puc fer que amb el que proposo a un escenari la gent s’oblidi del seu dia a dia per una estona… Entres al teatre d’una manera i en surts d’una altra. T’ha afectat el que ha passat allà. S’aturen les preocupacions i les cabòries. T’enamores, et quedes enganxada. Això és màgic. Sanador. A mi és el que em té enganxada a aquest ofici, que per mi és el millor del món. M’emociona. L’escenari 35 anys i mig després, em sorprén. Sóc ionqui d’escenari. Durant el confinament, vuit mesos sense trepitjar un escenari, ho vaig passar fatal. M’agrada cantar i canto a la dutxa, com tothom, però a un teatre és diferent. Tens el públic, la connexió amb ell, l’energia que se crea... És un moment sagrat.

Notes el canvi de ritme en baixar de l’escenari?

Sí, sí. Però intento que no. Tothom em diu que som molt dolça i calmada a l’escenari. I déu n’hi do el nervi que som! A l’escenari tinc aquesta forma de connectar. De fet, últimament, que estic en un procés important, xul·lo, de molts canvis en la meua vida personal i artística, ja m’està bé continuar amb aquest estat més calmat en sortir de l’escenari. Per gaudir més intensament tot el que ens passa. Anam massa ràpid. Torno al fet de respirar. Ara vinc d’aquest lloc tan preciós, d’aquest penya-segat, i la natura et connecta. Tothom té experiències molt potents amb la natura. I en un teatre també.

undefined

I com a públic?

M’emociono davant d’un espectacle que me fa aturar el temps. O davant d’un quadre. Treballo sobretot amb la música, però també amb imatges, feim poètica visual. Intentam fer espectacles molt cuidats a nivell visual i d’escenografia. Amb un bon disseny de so i de llums. Som un equip gran, gent remant cap a un mateix objectiu que és emocionar-nos i emocionar. Des de la sinceritat i la passió. El tècnic de so que ens acompanya, per exemple, és un apassionat d’aquesta feina. Això es nota. M’agrada treballar amb gent apassionada. Per mi és molt més que una feina. Torno al confinament. Ens va afectar a tots, però els artistes vam quedar molt tocats. Vam ser el sector més castigat. Aturar-me em va permetre reflexionar sobre el meu ofici i vaig veure que tenia ganes de fer coses diferents, més connectades, encara. Hem fet un gran canvi.

Cap a on us ha conduït aquest postconfinament?

A jugar-me-la més, a sortir de la meua zona de confort, a prendre més risc artístic. El ‘De bracet’, per exemple, l’espectacle amb què vam venir a Ibiza i que estem fent ara, és del 2009, però fa un any i mig el vam reestrenar. És la primera vegada que decidim agafar un espectacle antic i revisitar-lo. Les cançons són les mateixes, l’escenografia bàsicament també, però amb una posada en escena més poètica i més cuidada. I la meua interpretació està més treballada. Li hem donat una nova vida. Per mi és un nou ‘De bracet’. És un dels tres que hem fet passat el confinament. Ens va enxampar de ple en la creació d’un altre que es diu ‘Andròmines’. El vam estrenar el gener del 2021. I a l’octubre, ‘Sense lluna’. ‘Andròmines va ser una passa de gegant, sortir de la zona de confort.

Per què?

Treballam amb un llenguatge artístic més arriscat. I el darrer, el ‘Sense lluna’, que és l’espectacle que ens ha donat més premis, és un risc absolut. Estic sola a l’escenari. És la primera vegada que ho faig. Sola, però amb un equip al darrera més gran que mai: les il·lustracions pel mapping, molt més treballat tècnicament, vestauri, amb un dramaturg… Tot un equip de gent per fer possible aquest espectacle, que no té text. Recupero la meua vessant de música clàssica. Tinc la carrera d’òpera i feia molt temps que no impostava la veu. Aquí poso la meua veu molt al límit, hi jugo. Hi ha moments operístics, altres que trenco la veu… Toco també deu instruments, però el que més faig és cantar i no hi ha ni una paraula. Em vaig posar molts reptes. Sempre hem anat evolucionant, però com el canvi meu intern durant el confinament va ser molt gran… Això és més que una feina, és la meua vida, la meua passió, i els espectacles sempre han reflectit el punt on he estat, però ara vull que ho facin encara més. Tal com visc faig els espectacles. El proper es dirà ‘Essència’ i va encara més a la meua essència.

undefined

Parles molt de la veu. Què te la veu humana que ens atrapa?

Per mi és el millor instrument que existeix. Únic i irrepetible. Cadascú és diferent. A més, creix i evoluciona amb nosaltres. No canto igual ara que quan tenia 17 anys. Ni a nivell físic ni de vivències. Abans de ser mare cantava diferent que després de ser-ho. Abans del confinament també cantava diferent, em vaig confrontar i trencar molt. Quan cantes et despulles molt emocionalment. Surt de dins. L’instrument està viu en tu. Veus un reflexe de la teua ànima. Crec que és l’instrument que més emociona. A un mateix quan l’empra i també al públic. Hi ha cantants que em posen la pell de gallina. De formació som pianista i m’emociono en general amb l’art, però la veu… Uf! Forma part d’un mateix i és més de veritat que res.

Es pot mentir a sobre d’un escenari?

I tant! Però ni t’emociones ni emociones. No crec que pugui sortir la màgia. Si parlam de poesia, per exemple, he conegut poetes, sobretot Montserrat Abelló, que vam ser molt molt molt amigues, i deia que no sabia escriure sobre la veïna, havia d’escriure d’ella. Deia que la bona poesia és la que és de veritat. Hi estic molt d’acord. Es pot mentir. Pots no estar connectada. I també tens dies millors que uns altres. Sóc professional i he de sortir a cantar quan em trobo malament, quan estic trista, quan se m’ha mort el pare, quan estic cansada… Però sempre que acabo una actuació estic millor que abans de començar. Ja no me queixo. En 35 anys i mig d’ofici he cantat en totes les condicions. Amb febre, amb molta febre, malalta de vòmits... Surts a l’escenari i se’t passa tot. A mi m’ho cura tot.

L’adrenalina fa la seua feina.

L’adrenalina, la connexió, la concentració… El que sigui. He estat muntant marejadíssima amb febre i en sortir a l’escenari se’m passa tot. I en baixat seguir malalta, però menys que quan he començat. És inexplicable. Pens que és perquè és una feina molt de veritat. Hi ha gent que canta pensant en altres coses, crec que això es diu d’una altra forma.

A ‘De bracet’ surt una fada. Les fades miren el món d’una forma diferent?

La fada encantadora és el darrer poema, en què s’explica que la fada és la poesia. Una fada encantadora és una persona que va pel món regalant poemes. Ella mateixa és poesia. A aquest espectacle em fico dins de tots els poemes que hem musicat i els interpreto. N’hi ha de molt enginyosos. Intentam treballar per a tots els públics. Per a nens molt i molt petitons, alguns de més grans, els seus mestres i els seus pares. Tinc molt en compte quan faig l’espectacle que hi haurà adults. Quan treballes amb poesia hi ha dobles i triples lectures. Un nen petitet no agafarà les metàfores o els dobles sentits, i un adult sí. Un nen petitet ha de poder entendre la lletra, però no cal que entengui totes les paraules. Sempre poso l’exemple de «La lluna, la pruna, vestida de dol…». Un nen de tres anys no sap què vol dir dol. I potser un de cinc tampoc. Treballo igual quan treballo amb nens que quan treballo amb adults. Per mi, l’únic límit és la desesperança.

Suscríbete para seguir leyendo