Joan Garí: «Un escriptor pot enganyarels altres, però no a si mateix»

Que a uns territoris de parla catalana es coneguin els escriptors d’altres territoris de parla catalana és l’objectiu de ‘Lletres compartides’, de la Institució de les Lletres Catalanes, el programa amb què aquesta setmana visita Ibiza l’escriptor valencià Joan Garí.

Ens coneixem poc entre territoris que compartim llengua?

No ens coneixem gens. És obvi. Som els grans desconeguts. Tot el que es fa fora de Barcelona, que és autosuficient… És la gran capital editorial, de la llengua i de la cultura catalana. Es pot permetre mirarse un poc el melic. Ells poden, la resta dels territoris no. Hem de conèixer-nos. Tenc bons amics balears. El poeta menorquí Ponç Pons o l’escriptor de Mallorca Joan Guasp. Estic en bastant contacte amb ells. Però a Ibiza no hi havia anat mai i me fa molta il·lusió. A més, m’agrada molt la idea d’anar fora de la temporada. Segur que en estiu deu ser un panorama molt diferent al d’ara. Sóc una persona de gustos senzills i reposats i m’estimula més la idea d’anar fora de temporada a qualsevol lloc.

A aquesta minigira la primera parada és un club de lectura sobre la teua primera novel·la. Com és retrobar-se amb una cosa que vas escriure fa tant temps?

Em resulta estimulant. ‘On dormen les estrelles’ és una obra que ja té els seus anys i li tenc una estima especial. En el moment que la vaig fer començava un fenomen que ara és ampli i conegut: la memòria històrica. La recuperació del passat de tots els afusellats i la gent que estava a les cunetes, bàsicament del bàndol de la República. Vaig fer com una mena d’al·legoria de les dos Espanyes. Hi havia un personatge que passava la guerra a la rereguarda republicana on també hi van haver matances. Tornava amb la democràcia i formava part d’una de les primeres associacions que s’ocupaven de la memòria històrica desenterrant tombes anònimes, fosses comunes… Una qüestió que ara s’està eixamplant i arribant a més gent. Em fa especial il·lusió tornar a parlar d’aquesta novel·la que va tenir una difussió inesperada al País Valencià.

I això?

Vaig guanyar amb ella el Premi de Novel·la de l’Ajuntament de València. L’alcaldesa era Rita Barberà i immediatament després del premi va tenir una trifulca important amb les associacions memorialistes perquè hi havia una fossa comuna al cementeri de València i hi volien construir nínxols. Tapar-ho tot i fer-los damunt. I un dia no se li ocorre una altra cosa que anar al cementeri, desenterrar tots els ossos i portar-los a un abocador de Sagunt, crec recordar. Això va ser un escàndol! Com s’havia publicat el llibre, l’editorial va tenir la brillant pensada d’enviar una nota de premsa dient “l’alcaldessa que va premiar un dels primers llibres de memòria històrica ara ha fet això”. El llibre es va fer famós. Fa vint vint anys. Ja ha plogut. Però per raons extraliteràries el llibre se va fer famós. Tenc la il·lusió d’haver posat el meu granet d’arena a la recuperació de la mòria històrica que crec que és un deure moral que hauria d’estar per damunt de les ideologies i dels partits. No he entès mai com un tema com aquest està sotmès a la trifulca polítrica. Hauria d’estar per damunt de tot.

Club de lectura de la primera novel·la i presentació avui del darrer llibre de poesia.

Sí, ‘Un món sense normes’. Feia vint anys, d’abans de la primera novel·la que no feia poesia. M’ha fet il·lusió tornar a ella. És un llibre amb el que estic content. Crec que ha assolit les metes, això és delicat dir-ho un mateix, ara són els lectors els qui ho han de dir. Però estic satisfet.

No escrivies poesia o n’escrivies però no publicaves?

Mira, per una qüestió molt senzilla. Crec que la poesia no es pot escriure sense un determinat estat emocional. No és com altres gèneres, que els pots escriure sota moltes circumstàncies. La poesia no. La poesia necessita un estat emocional. El primer llibre de poesia que vaig escriure, ‘Poema d’amor en dos temps’, va ser producte d’un fracàs amorós. Em vaig enamorar d’una dona que no me va correspondre. D’aquella desafecció vaig segregar alguns versos, cosa que havia fet a l’adolescència. El segon llibre de poesia, ‘Física dels límits’, és un llibre a l’entorn de la idea de Déu. Sorgit d’un estat emocional estrany, perquè jo sóc agnòstic, però em vaig plantejar alguns dubtes. Fins i tot la persona més atea pot tenir dubtes. I vint anys després, també una experiència amorosa, en aquest cas exitosa, va propiciar la nova segregació d’alguns versos.

undefined

I també faràs unes xerrades amb alumnes d’institut. Com se’ls parla de llibres i literatura a persones que estan aferrades a la tecnologia?

M’agrada molt. Sóc professor i conec perfectament el tema. Vivim en un món en què els adolescents, tot i haver set lectors en la infància arriben a aquesta edat els mòbils i les xarxes socials els destiroten una mica. Com es pot induir l’amor per la literatura? Jo faig l’assignatura de Literatura Universal, que és una de les poques en les que es pot parlar de literatura perquè a Llengua i Literatura, siguin catalana o castellana, es centra en la llengua perquè l’objectiu essencial és que aprenguin a escriure, no facin faltes… De literatura se’n parla poc. Però aquí no hi ha excusa per no parlar de literatura. I ho faig de forma molt pràctica.

Com?

Faig com un taller d’escriptura i els ensenyo a comentar poemes, narració, introduir-se a l’assaig… I llegim molt a classe. És una assignatura molt bonica i me sol donar bons resultats. I a l’adolescent se l’ha d’entendre. És un adult en potència i està sotmès a tota classe d’influències que poden ser malèfiques o els poden destorbar, que és el que passa amb els mòvils. El fet que a Silicon Valley no deixin que els seus fills tenguin mòbils ens hauria de fer reflexionar a tots. Hi ha gent que no ha après la lliçó. Però també hi ha influències positives. A un adolescent li pots ensenyar coses perquè són com una esponja, coses que li poden ser útils. A tots ens han marcat certes coses a l’adolescència que ens han servit per a la resta de la vida. No hem dabandonar mai l’esperança d’influir positivament en un adolescent. Sense esperança estam perduts.

Com a professor de Literatura Universal… Hi ha cap llibre que no falli amb ells?

No sé… Com a poder llegir, els he fet llegir fragments de la ‘Divina Comèdia’ o de ‘Madame Bovary’. Algunes funcionen millor que altres, però una cosa que funciona molt bé, és el llenguatge de les cançons. Posar música a un poema. Cosa que han fet Raymon, Lluís Llach, Serrat… i també Leonard Cohen i Bob Dylan, que és Premi Nobel de Literatura. És una cosa que els entra molt bé i els ensenya que el 50% de la cançó és la lletra i que si la lletra és un poema tens el 50% i si és una xorrada has perdut la meitat de la cançó. Encara que la música sigui molt bona. Jugue samb la meitat de les cartes. Això els entra molt bé. A una classe de Literatura Universal tot no ha de ser la ‘Divina Comèdia’, has de buscar un llenguatge que ells puguin entendre i els poemes musicats són càpsules que els entren molt bé.

Escriure en català és una decisió emocional, de principis? Econòmica ja imagín que no.

No, econòmica està clar que no. És una decisió emocional, però també lògica. Els meus pares són catalanoparlants profunds, són d’una cultura llauradora, el castellà el parlen prou malament. La meua llengua base és el valencià, el català, i un escriptor no pot enganyar-se a ell mateix. Pots enganyar als altres, però a tu mateix no pots. La ferramenta de la teua professió és la llengua i ha d’estar ben esmolada i que sàpiguis usar i això ho pots fer amb la llengua materna. Sóc d’una generació que quan vam arribar a l’escola ens van ensenyar el castellà. Veníem de casa i només parlàvem valencià, però en arribar a l’escola ens deien “aquí se habla castellano”. Les coses eren així. I quan sortíem de classe tots parlàvem en català. Ara és completament al revès. L’escriptor necesita un instrument dúctil, que pugui emprar molt bé i això només pot ser la llengua materna.

La política està perjudicant el català?

La catalanofòbia és un fenomen molt espanyol. Però com a persona liberal puc entendre les raons de per què una persona de l’Espanya profunda viu l’existència del català com una anomalia i la pugui enfurir. El problema de la vida humana és que és molt curta. Crec que anam cap a un món, una Espanya, on cada vegadaes veu més normal el plurilingüisme. Ho veig molt clar a les xarxes amb la gent jove. Conviuen amb molta naturalitat, molt més que els seus pares o els seus avis, amb aquests plurilingüisme. I després, cada batalleta que se guanya, el tema de les llengües al Congrès o a Europa, va fent forat. El que passa és que una vida humana és tan desesperadament curta que hauríem de viure 200 o 300 anys per veure amb perspectiva com canvien les coses. Es pot veure només d0una forma parcial i, per desgràcia, massa curta.

Has escrit molt d’assaig. És un gènere que als lectors els costa entrar.

Sí, ho tenc clar. He fet molt d’assaig perquè els meus mestres són Josep Pla i Joan Fuster i, per suposat, Montaigne, que és l’inventor del gènere. És cert que a la gent li costa. Recoman a la gent que pensi que l’assaig és avorrit que llegeixi ‘El quadern gris’, de Josep Pla. No hi ha novel·la que s’hi pugui comparar. L’he llegit moltes vegades i a cada lectura hi veus coses noves. És una experiència enlluernadora. Estic convençut que és un dels grans llibres de la literatura europea del segle XX. La gent quan pensa en l’assaig pensa en un totxo de 400 pàgines. El problema que té l’assaig és que se li diu assaig a tot el que no és novel·la ni teatre ni poesia. L’assaig és un gènere literari. Por incloure una biografia, un dietari, unes memòries, especulació com els llibres de Fuster… Si no és literatura no és assaig i a vegades hi posen qualsevol cosa. Una cosa són els llibres tècnics i una altra l’assaig. Imagina que hi ha un manual de jardineria i que a una llibreria el posen al costat d’Elquadern gris’ de Pla. Quina burla és aquesta? Si a la gent li agrada la literatura li agradaran coses d’assaig.

‘L’infinit dins d’un jonc’, de la Irene Vallejo, ha fet molt per apropar l’assaig?

L’he llegit, casualment, és un llibre molt interessant. Sí, l’assaig és com una novel·la. Hi ha 50.000 tipus diferents de novel·les i el mateix passa amb l’assaig.

Què estàs escrivint ara?

Estic a punt de publicar un llibre, està en proves d’imprempta, ‘La vida plenament viscuda’. El publica Vincle Editorial. Recull les crítiques que he anat fent des de 2009 a la traducció que ha fet Josep Maria Pinto dels set volums d’A la recerca del temps perdut’, de Marcel Proust. Sóc un admirador de la seua traducció, he anat seguint cada volum, que han set catorze, durant catorze anys. El títol sorgeix, precisament, d’una frase de Proust que diu que “la vertadera i autèntica vida, la vida plenament viscuda és la literatura”. És un llibre breu, però molt interessant per algú que vulgui endonsar-se en l’obra de Proust i no s’hagi atrevit fins ara. Resumeix l’obra i dona unes pautes de lectura. És un assaig xicotet interessant per bons lectors que no s’hagin atrevit amb aquest monument de Proust. Es publicarà en setmanes.

Suscríbete para seguir leyendo