Quan les elefantes no poden ser mares

Na U i en Nil són dos elefants que viuen a la sabana africana. S’estimen. Però, per molt que ho intenten, no aconsegueixen tenir un elefantet. O elefanteta. Aquest és el punt de partida ‘L’elefanta que volia ser mare’, el conte que acaben de publicar la periodista Carme Moreno Munar i el dibuixant Feliu Renom Sotorra. Una història que, tot i que veu ara la llum, es va començar a fraguar fa un bon parell d’anys, explica Moreno, que va publicar a Ibiza el llibre de relats ‘Ca nostra’ (Miquel Costa Editor). Va ser quan la seua filla, n’Aina, tenia prop de dos anys quan va començar a donar-li voltes a una pregunta: Com explicar-li, quan fos una mica més gran, d’on venia? I és que poder formar ser la somiada família de tres que són ara, la periodista i escriptora i la seua parella varen haver de recórrer a la donació d’òvuls: “Teníem clar que volíem explicar-li els seus orígens, dir-li la veritat. I vaig pensar que la millor forma era amb un conte. Els contes són molt poderosos”.

Por a poc, jugant amb n’Aina, el conte va anar prenent forma: “Vaig pensar que fer-ho amb animals era una forma fàcil de fer-ho comprensible per als petits”. Que els protagonistes fossin elefants es deu a la passió que sent Moreno per Àfrica. Va escriure la història. Un relat on na U i en Nil intenten augmentar la família, sense èxit. On es mostra la frustració que senten. La profunda tristor. Uns sentiments i unes sensacions que tant Moreno com Renom han viscut en pell pròpia. Ella amb la història que explica en aquest conte i ell, metge de professió, fa anys, quan començaven les primeres fecundacions in vitro, explica. Per aquesta doble faceta de dibuixant i metge (pneumòleg) la periodista va pensar en ell per omplir d’imatges i colors el conte. Cap dels dos, de fet, havia fet mai un conte infantil. Li va proposar, tot i que ell es dedica al dibuix urbà, i ell va dir que sí. Aquí varen començar una sèrie de converses per acabar de donar-hi forma.

“L’esborrany era més dramàtic”, confessa Moreno, que destaca el paper de Renom a l’hora d’incorporar la part més didàctica a la història: “Vaig pensar que estaria bé fer didàctica de la reproducció biològica i ella hi va estar d’acord”. Que el conte veiés la llum no va ser tan fàcil com posar-se d’acord amb els detalls de la història. I és que han trigat gairebé dos anys en trobar una editorial interessada en publicar un conte sobre aquest tema tan específic. Finalment, però, van trobar Salvatella, que l’ha inclós a la col·lecció Pares, on hi ha contes que tracten d’explicar els menuts temes complicats com la separació dels pares, els límits, la mort… “No és un conte només per a infants, és també per adults”, explica l’autora, que reconeix que tot i que algunes formes de reproducció assistida estan més normalitzats, com la inseminació o la fecundació in vitro, no és el cas de la donació d’òvuls que, recorda, la sanitat pública encara no ofereix. “Les famílies, quan es troben amb aquest problema, han de recórrer a la sanitat privada”, indica l’escriptora. Amb el que això suposa per a l’economia d’una família.

La tristor de l’elefanta

Tot i que l’objectiu de ‘L’elefanta que volia ser mare’ és explicar els seus orígens als petits que han nascut gràcies a una donació d’òvuls, Carme Moreno destaca també un altre aspecte molt important de la història: fer que aquells que estan passant per aquesta situació de desitjar un embaràs que, mes rere mes, no arriba no es sentin sols. Un dels moments més durs del conte és quan na U se’n va al llac a plorar i pair la seua tristor.

Però encara n’hi ha més. La intenció de Moreno i Renom era, també, mostrar que hi ha famílies que no tenen fills i que poden ser igual de felices que aquelles que sí el tenen. Tot això ho explica al conte na Bel, un mussol que, una nit, a una branca d’un arbre, escolta el que està passant la parella d’elefants. Els guia i els ajuda, però abans de tot això els mostra, en un viatge per la sabana africana, com es reprodueixen les plantes i les flors, o els ous dels que surten les granotes. Escenes, totes aquestes, que varen suposar un repte per a l’il·lustrador. “Els animals són una bona fòrmula per atreure els infants, un molt bon vehicle per explicar-lis realitats. Primer perquè els criden l’atenció i també perquè no és tan directe com si els personatges fossin humans”, explica Renom, autor del llibre ‘Estimada Formentera’. A ell, a més dels elefants, li agrada especialment el personatge de na Bel, una mussol, i de les òlibes que formen el consell de savis als que recorren na U i el Nil: “M’agradaen perquè són el símbol de la saviesa”.

Trobar les postures dels animals, fer que fossin reals, que no fossin massa esquemàtics, i poder explicar amb imatges el que Moreno contava amb paraules va ser tot un repte per a ell. Va ser el més complicat, reconeix, però també “molt divertit”. També li agraden molt els dos pardals que van, durant tot el conte, sobre els lloms dels protagonistes, i que, per qui s’hi fixa, tenen un punt còmic. Un dels aspectes que va cuidar mentre il·lustrava el llibre van ser els fons de les il·lustracions, conscient que els boixos llegeixen i miran els contes mil i una vegades i els agrada descobrir, cada cop, detallets diferents, explica el metge, que, des que es va retirar fa uns anys es dedica de ple a l’art. Ara, de fet, està centrat en un llibre sobre el barri de Gràcia, a Barcelona, i en una reedició d’un que va publicar fa uns anys sobre Palma.

La parella d’elefants passa per un moment pel que els autors i totes les parelles que han patit un problema d’infertilitat han passat: estar convençuts que serà impossible ser pares i mares, interioritzar aquesta desil·lusió. Per sort, en alguns casos això, finalment, no era així. És el que li va passar a l’autora, que després de molts intents, quan pensava que ja no podria tenir fills, es va trobar amb l’ovodonació, que és el que explica en aquest conte. De forma senzilla i comprensible per als més petits. Per a ella també és important un altre moment de la història, quan en Nil s’enfronta, durant el viatge amb na Bel, que no ho pot controlar tot: “No podem, ho intentam, però no podem. La vida és un misteri, s’hi escapen moltíssimes coses”. Descobrir això obliga en Nil a enfrontar-se amb la seua frustració per poder seguir endavant i arribar, un dia, a tenir un elefantet.

Suscríbete para seguir leyendo