Júlia Colom a Eivissa: «No hem d’autolimitar-nos a l’hora de fer música amb la tradició»

La cantant mallorquina Júlia Colom va participar el 29 de setembre en el Festival Poesia Lluna de Juny, en un concert al claustre de l’Ajuntament d’Eivissa. És evident la influència de les ‘tonades’ mallorquines en la seua música. Enguany ha publicat el seu primer disc, ‘Miramar’, format per peces de creació pròpia i altres d’origen popular, «convertint-se així en una celebració de la transmissió oral i de les múltiples vides que poden viure els cants». Hores abans del concert a Dalt Vila va rebre a aquest diari al vestíbul de l’hotel on s’allotjava.

Ja havia fonyat Eivissa altres vegades?

La veritat és que em queda per conèixer Eivissa. Les vegades que he vingut ha estat de cara a anar a Formentera, i és una illa que em crida molt l’atenció. Crec que se li ha de dedicar més temps per conèixer-la. I aquesta és la primera vegada que cant a Eivissa.

Quins inputs culturals té d’Eivissa? O no sé si en té, perquè sovint entre illes ens coneixem molt poc.

Precisament el que és enigmàtic de les altres illes és això, que som de la mateixa família, però no ens coneixem. O, a mi personalment, em queden moltes coses per entendre i conèixer. Diuen que tots som balears, però crec que cadascú va bastant per lliure (riu). D’Eivissa estic segura que deu tenir moltes capes. Crec que la que fa més renou és la de l’oci, però estic convençuda que hi ha altres realitats. Poder conèixer aquestes capes del darrere és el que a mi m’agradaria. Per això hauria de tenir vincles amb gent d’aquí i el teixit cultural d’aquí i no en tenc.

"Crec que a Eivissa se li ha de dedicar més temps per conèixer-la"

Avui mateix [29 de setembre] ha penjat una imatge a Instagram d’una emprendada.

Sí, les he vist a una tenda. No sé si eren originals o no, però curiosament per la portada del meu disc surt jo plena de joies. Les dones de possessió, les madones, eren qui antigament anaven carregades d’aquestes joies antigues que avui dia tenc, les poques que m’han arribat de la meua família. Són precioses, artesanes i molt ben fetes, però és que el que teniu a Eivissa és increïble. Són unes joies molt potents.

En la portada del disc, i per a vostè en general, pareix que la imatge, l’estètica, és molt important.

Sí, li dono molta importància. Crec que és tot un art. No té res a veure amb la música, però a mi m’agrada i m’agrada millorar i aprendre d’altra gent. Construir una imatge també és un altre camí per mostrar-me.

Ha estat molt de temps fent concerts, però fins fa poc no tenia res enregistrat. Com ha estat possible?

Era molt sorprenent perquè avui dia hi ha una tendència que és la facilitat de gravar-te i de compartir i democratitzar el que és teu, gràcies a les plataformes de música. El que passa és que en el meu cas jo estava ocupada fent concerts, estudiant i investigant les meues coses. No havia fet aquesta passa de compartir música. Era estrany perquè si ningú es pot remetre a tu digitalment, com construeixes una carrera avui dia? Idò jo tampoc ho sé, però la veritat és que fins fa cinc mesos, que no havia sortit el meu disc, no se’m podia escoltar enlloc.

Pel que veu als concerts, com és el seu públic?

Per jo és molt emocionant entendre quin perfil em ve a veure i connecta amb el que faig. Em sorprèn que sigui tan heterogeni, hi ha gent de literalment totes les edats: gent major, gent molt jove i públic infantil.

Els mitjans han definit el seu estil de moltes maneres. Com ho faria vostè?

Definir-se a un mateix de vegades és el més difícil. Crec que qui m’escolta per la meua manera de cantar pot sentir aquesta tradició popular que hi ha hagut, però la resta... crec que cadascú pot trobar la seua manera de sentir-me.

"Els moments d’escriure les lletres de les meues cançons els pateix bastant"

Es tanca a fer música més mainstream o urbana?

Pot succeir, per jo el que és important és que m’agradi la música. El meu criteri personal sempre haurà d’estar en qualsevol cosa que faci.

Diu que gaudeix més el procés de crear la música que d’escriure les lletres. Per què?

Sí, la veritat és que els moments d’escriure els pateix bastant, perquè crec que és un art com a tal. És l’art de posar lletra a la música. És un món sencer, estaré aprenent-ne tota la vida, però té una part molt gratificant: després cantes literalment el que et surt de dins. És el teu llenguatge, estàs cantant com xerres. D’altra banda, és veritat que és molt difícil, és un procés llarg. Faig una lletra i tot és molt provisional. A vegades necessit cantar-la 50 vegades i a la que fa 50 em dic: com no he pensat que aquesta paraula sobra aquí i que això hauria d’anar aquí?

I què l’inspira l’hora de crear les lletres?

La quotidianitat, les persones i el lloc d’on soc.

Té una cançó que es diu ‘Enveja’. A mesura que ha anat donant passes en el món de la música, és un sentiment que ha percebut més?

No tenia el detector de l’enveja, per jo no existia. Em veia incapaç de poder despertar-la en algú. Però resulta que, a mesura que he anat creixent, he vist que no és una emoció tan estranya, és una cosa que pot passar més habitualment del que pensava. També dins el món dels adults, encara que paregui una cosa de boixos.

A les tonades es parla del camp. Quina és la relació de la seua família amb el camp?

El meu pare és un home de la terra i he estat una persona molt aferrada a les tradicions mallorquines, les he viscut naturalment. Per això entenc el cançoner popular que tenim i cada moment de l’any. Com que soc del 97, no he acabat de viure com es practicava el camp a la Mallorca preturística, però sí que entenc de què anava i, de fet, la meua família encara fa feines de camp. El cuidam. A ‘Miramar’ hi ha tres tonades, ‘Tonada de collir figues’, Tonada de segar’ i ‘Que m’abrasava’, que no és exactament una tonada, però també és una cançó popular, i la resta són meues.

"Tenim una cultura i llengua minoritzades i tota pràctica que suposi moure-les una mica, està bé"

Quina música escolta ara?

M’agraden coses molt diverses. Ara estic escoltant molt un grup brasiler que es diu Bala Desejo. Soc una fanàtica de la música popular brasilera, però també m’agrada el pop i intent estar una mica al dia de què passa a la música en català, de la música a Espanya.

Hi ha qui pensa que innovar amb les cançons tradicionals és banalitzar-la. Què n’opina?

No, jo crec que tot el que sigui mirar cap enrere per entendre que es feia abans i fer amb allò el que sigui que s’hagi de fer ara, a mi em sembla bé. Pens que no hem d’autolimitar-nos, perquè ja bastant limitant és la nostra realitat. Tenim una cultura i llengua minoritzades i tota pràctica que suposi moure una mica la nostra cultura, està bé.

Suscríbete para seguir leyendo