«Els conflictes entre nens s’han de solucionar bé, no ràpid»

Tot i que sempre li havia interessat la resolució de conflictes, Judit Besora, psicopedagoga fundadora de La Tribu, es va endinsar de ple en aquest tema quan va néixer el seu segon fill. «Ja havia fet algunes formacions, però en aquell moment vam veure que necessitava fer feina», afirma Besora, amb un extensíssim currículum de formació en aquest tema. Precisament sobre això són els dos tallers quie imparteix aquesta setmana a les Pitiusas, demà a Formentera (17 hores, Consell) i divendres a Eivissa(18 hores, Casal d’Igualtat). La idea bàsica amb què les famílies hauran de sortir de les xerrades és clara: «Davant d’un conflicte el nostre objectiu no ha de ser acabar amb ell ràpid sinó acabar amb ell bé». Sempre que sigui possible, matitza Besora, que és conscient que no sempre hi ha temps.

Dos tallers amb títols semblants però diferents: ‘Gestió de conflictes entre iguals’ a Formentera i ‘Gestió de conflictes entre infants’ a Vila. Intervenir o deixar que ells ho solucionin sols?

El tema és que el model que tenim, el que hem après de com es gestionen els conflictes és poc reflexiu i la idea és reflexionar sobre això. Al final, amb els infants, el que passa és que si no intervenim hi ha menys conflictes però perquè es donen rols en què un sempre acaba guanyant. Especialment si parlam de cosins, germans, companys de classe... Un guanya i l’altre acota el cap. Això, encara que ens generi menys conflictes no és una bona solució. La idea que intent transmetre és la idea d’intervenir, però no per solucionar el conflicte sinò per donar eines per què aquests nens puguin parlar i solucionar el conflicte. L’adult el que fa és ajudar-los a trobar un acord, una solució que a tots els sembli bé.

Això també passa als adults.

Sí, és totalment aplicable a tots els àmbits. Ara, en aquest cas ho enfoc als infants i com els pares i educadors els podem acompanyar en aquest procès però és el mateix amb adolescents, amb adults. Al final, els conflictes són conflictes i la comunicació és comunicació.

Abans parlaves de guanyar. La idea que tenim dels conflictes és que un té la raó i s’imposa.

Sí, però molts cops perdem el nord de vista i en comptes d’anar a buscar solucions, que és el que volem, anam a buscar culpables i a demostrar que jo tenc raó. Ens centram molt en què quedi clar que jo tenc raó i tu no. I quan treballam el conflicte des d’aquí no avançam. No estam buscant solucions ni enfocant les coses en la direcció que ens portarà a una resolució.

Resoldre bé o malament un conflicte afecta al futur d’aquelles persones?

Moltíssim. Sobretot quan parlam de germans. La forma en què es resolen els conflictes és un element clau que dictamina com és aquesta relació al llarg dels anys. Si els conflictes no es resolen d’una forma sana hi ha algú que sovint sent que guanya i algú que sovint sent que perd. I això genera resentiment, gelosia i una relació que serà molt més difícil que sigui dolceta. En canvi, quan buscam que tots dos se sentin còmodes amb la solució potencia un altre tipus de relació.

Per això cal negociar i això implica que totes les parts cedeixin.

Sí, és complicat perquè no ens creim que sigui possible i si els que estam dins un conflicte no ens creim que podrem trobar una solució satisfactòria per tots deixam de buscar-la. Ens imposam o buscam solucions que dius «a mi no m’està bé, però com ho hem d’arreglar ja m’aguanto». Això no és una bona solució. Com més t’ho creus més te n’adones que és veritat, no tires la tovallola, segueixes buscant. Això fa que el conflicte sigui més llarg de resoldre del que seria si, simplement, imposassis una solució arbitrària o que li sembli bé a l’adult. Però clar, la resolcuió és molt més sana i bona a llarg termini.

En quin moment els adults s’han d’implicar, en un conflicte entre boixos?

Hem de deixar una mica d’espai perquè ells provin, però si veim que la cosa no va bé jo sóc partidària d’intervenir bastant aviat , però d’una forma que no sigui molt invasiba. Dient, per exemple «va tot bé?» o «necessitau ajuda?». No dient «prou!», «pareu! No us vull sentir més!» o «farem això!». És una intervenció, però d’estar allà i ajudar-los a comunicar-se.

És més complicat que els boixos ho entenguin o educar els adults?

Els nens, al final, responen molt bé. Quan des de petits els educam aprenent a buscar solucions entre ells és molt bonic perquè de seguida agafen la dinàmica. Els empodera molt adonar-se’n que no sempre necessiten l’adult i que poden trobar solucions i que les seues solucions són vàlides. Per a ells és com un joc i s’hi enganxen de seguida. Si ets pots mantenir al marge i dir, senzillament «si em necessitau, sóc aquí» i veus que ells proposen una solució i una altra fins que troben una sense que t’hi hagis de posar i que els deixa contents a tots. És bonic. En canvi, als adults ens costa perquè portam molt anys seguint uns models que són els que hem mamat sempre.

Empodera els boixos i supós que fa que tenguin menys por a enfrontar-se als altres, oi?

Menys por i saben que tenen eines per saber com sortir-se’n. Encara que l’altre no sàpiga com resoldre el conflicte, si tu ja tens un treball fet és més fàcil poder-li dir, per exemple, quan discuteixen per una cosa «què et sembla si t’ho quedes tu i després m’ho quedo jo més estona, ja que he hagut d’esperar». Els surten ràpid solucions que l’altre accepta i se senten més empoderats en pensar que poden arreglar-se-les. No sempre. Hi haurà cops que necessitaran un adult.

Clar, hi haurà situacions que no es puguin resoldre o sempre es pot trobar una solució?

Jo no m’he trobat mai amb un conflicte que no haguem trobat una solució satisfactòria per tots. Això no vol dir uqe no hi pugui ser, és que jo no m’hi he trobat. Hi ha conflictes que porten estona, que per poder trobar solucions ha de deixar refredar. Adonar-te que estàs encallat i, si no és una cosa urgent, calmar-se i en una estona, ja més tranquils, tornar-ne a parlar. Llavors el clima és completament diferent.

Les eines varien amb l’edat?

Amb l’edat varia la forma en què les verbalitzam i la profundidat, però al final la base és la mateixa: diàleg, que tothom pugui expressar de forma respectuosa el que sent, escoltar i rebre i comprendre el que sent l’altre i acceptar-ho de forma respectuosa. No és el mateix la capacitat de buscar solucions d’un nen de dos anys, que en un nen de dotze.

La primera passa imagín és que els adults no minimitzin o treguin importància al conflicte. Allò tan habitual de «només són coses de boixos».

Sí. És que moltes vegades els adults intervenim directament dient que no passa res. Quan estàs dient això el que estàs fent és negar que hi ha un problema i si el negues ja no hi ha cap motiu per buscar una solució. La mediación, l’acompanyament ha de passar per reconèixer el problema al temps que transmetem calma. No patir per tenir un problema perquè seguir que trobaràs una solució.

Això no serveix de res si després a casa no veuen que els pares i mares són capaços de negociar i resoldre conflictes?

I tant! Aquí tenim molta feina a fer modelant i ensenyant com quan ens n’adonem que estam molt encesos en un conflicte continuar, continuar i continuar. Millor fer una passa enrere, calmar-se i parlar-ne després. Han de veure com els adults, els pares i mares resolem els conflictes entre naltros. El que passa és que molts cops comença una discussió a casa i volem que el nen no ho vegi, ho deixam córrer i es parla quan el nen no ho està veient. És important, al sendemà, explicar-li que es va arribar a una solcuió. Si no es perd part de la història. Veu que s’han enfadat, que s’ho han empassat i no ho han resolt. Està bé que, adaptat a la seua edat i el seu nivell de comprensió, el nen sàpigui que hi ha hagut una resolució, un treball amb més calma, que ha portat a una solució.

Política de transparència.

Exacte!

En aquesta resolució de conflictes s’ha de vigilar que no hi hagi algun boix una mica manipulador?

Sí. Aquesta és la figura de l’adult, observador i anar col·locant les coses a lloc quan veim que marxen d’on haurien de ser. Al final també és cert que com més aviat comencem a fer aquesta feina amb els boixos més ràpid ho entenen ells i més ràpid ho agafen. Quan un nen ja té unes dinàmiques de fer servir el xantatge, l’amenaça, quan entra a un conflicte perquè és el que veu que fan els adults és més difícil poder fer el canvi. Com ens passa a naltros, que amb 30 o 40 anys ja tenim uns automatismes que costa canviar.

Aquestes eines serveixen també per casos d’assetjament escolar?

El tema, aquí, està en que no s’ensenya només des de l’escola. Es pot treballar, però si a casa un boix està vivint un patró totalment diferent, a l’escola ja podem dir missa.

Clar molts pares i mares dels agressors neguen el que passa.

Sí, tots ens hem d’anonar. Al final, l’agressor també és una persona que està patint. El veim només com el dolent de la pel·lícula, però si fa el que fa és perquè hi ha un buit emocional, una ferida, unes inseguretats, pors... Que no està sabent gestionar i acaba buscant la forma d’exercir poder sobre els altres per sentir-se ell bé. Però no deixa de ser una persona que necessita ajuda per processar tot el que està vivint.

Hi ha ara més conflictes o els veim més perquè hi estam més a sobre?

N’hi ha hagut sempre, però potser ara hi posam més consciència. Abans es pensava més allò de «ja s’espabilaran, són nens». El que ha passat és que s’han fet molts estudis sobre això, què passa quan intervenim, quan no, quan ho feim d’aquesta forma o de l’altra. Anam tenint dades científiques que ens diuen què funciona i què no. Treballam molt des d’aquí. Això no vol dir que d’aquí vint anys ho veiem igual. S’hauran fet més estudis i haurem d’anar modificant.

Va treballar també a Burkina Faso. El contrast entre els nens d’aquí i els d’allà era colpidora per tu?

És completament diferent la infància dels dos llocs. Hi ha coses bones i dolentes arreu. Allà els nens són molt més lliures, molt més espontanis, molt més naturals, molt més responsables perquè la mateixa societat ja demana tot un seguit de coses. Per una altra banda, allà és una societat que encara treballa molt amb l’autoritat i els crits i qui és més gran està per damunt i, per tant, l’altre ha d’obeir. I punt. S’acaba el conflicte però no de la forma correcta.

Suscríbete para seguir leyendo