La dictadura de Primo de Rivera a Eivissa

Recordem que Carles Roman Ferrer, representant del partit liberal històric havia guanyat les eleccions del mes d’abril d’aquell any de 1923 a les Pitiusas amb 2.712 vots; Pere Matutes, representant del partit liberal dissident, n’obtengué 1.367 i Lluís Tur Palau, del partit conservador 835. Però poc durà la democràcia. Matutes Noguera s’estrenava en la política de la mà del mallorquí Joan March.

El colp d’estat de Primo de Rivera va significar la fi del règim de la Restauració que s’havia iniciat el 1874 amb el restabliment de la monarquia, representada per Alfons XII. El colp d’estat s’ha de veure com la rèplica espanyola al que passava en el context europeu, que va veure com naixien diversos règims autoritaris i dictatorials. Primo de Rivera volia seguir el model feixista de Benito Mussolini a Itàlia; aquest havia assolit el poder després de la marxa sobre Roma de l’octubre de 1922, amb la complicitat de l’exèrcit i del rei Víctor Manuel III, aquest últim el nomenà cap de govern i de manera gradual, implantà una dictadura.

La conflictivitat social, la inoperància dels diferents governs i la derrota de l’exèrcit espanyol a la batalla d’Annual, que es considerava causat per la inadequada actuació d’alts càrrecs del govern i dels caps militars, portà com a conseqüència el pronunciament del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera. Com en situacions semblants, s’invocava el terrorisme, la conflictivitat social, la propaganda comunista (era ben recent la revolució bolxevic a Rússia), el separatisme, etc. Primo de Rivera exigia l’allunyament dels partits polítics i que un directori militar assumís tot el govern. El rei Alfons XIII donà suport tàcitament al colp militar i designà Primo de Rivera que formà un directori militar. Prèviament havia dimitit el govern constitucional de Manuel García Prieto.

El 15 de setembre, el capità general de Balears declarava l'estat de guerra a les illes

Primo de Rivera va dur a terme una política intervencionista i proteccionista, a la vegada que impulsava les obres públiques i l’educació. El seu colp d’estat significà el tancament del període modernitzador i democratitzador que havia significat el període de la Restauració, però a la vegada va acabar també amb un sistema polític ineficaç i corrupte. L’excusa última del colp va ser la necessitat de pacificar les guerres colonials que Espanya mantenia al Marroc.

L'Ajuntament d'Eivisa canvia d'administradors

Durant l’any 1923 l’Ajuntament d’Ibiza continuava amb els problemes de sempre, l’alcalde era Josep Ferrer Hernàndez, que a mitjan any fou substituït per Joan Verdera Tur s’hagué d’enfrontar a la manca de cabdal de la font pública; grans problemes econòmics per poder atendre totes les necessitats de la població etc.

Dos dies després del pronunciament de Primo de Rivera, el 15 de setembre, el capità general de les Balears Ventura Fontán y Pérez de Santamarina declarava l’estat de guerra a l’arxipèlag. Cal dir que no hi havia hagut cap mena d’incident a cap de les illes, però les autoritats militars assumiren les funcions del governador civil. Destituïren José Sanmartín Herrero, que abans ja havia estat governador civil de la província de Sevilla. Fou substituït pel general de divisió Lorenzo Challier Cortés, que fins llavò era el governador militar de Mallorca.

Un reial decret del dia 30 de setembre declarava dissolts els ajuntaments democràtics, cessaven tots els regidors que havien de ser substituïts per vocals associats, elegits de la llista dels majors contribuents i designats pel governador. La presidència de la corporació era exercida per l’autoritat militar

Una manera d’aconseguir els objectius que s’havien proposat, fou fer-ne responsables els funcionaris i el decret apuntava que els secretaris municipals eren els responsables de vigilar per l’estricte compliment de les disposicions del decret i aquestos respondrien de manera personal de qualsevol transgressió que no s’hagués comunicat per escrit a l’autoritat competent.

El governador militar de les Pitiusas, José Salgado López , convocà una reunió plenària per al dia 1 d’octubre a la qual estaven obligats a assistir, sense excusa, els regidors elegits democràticament que havien cessat per decret i també havien d’assistir els associats que ja havia designat el nou governador de Balears, Challier. Salgado arribà a l’ajuntament poc abans de les 4 de la tarda, acompanyat del seu ajudant, el tinent Antoni Bauzà. Hi havia gran expectació i es congregà molt de públic i també es mobilitzaren alguns guàrdies civils, ja que es temia que hi pogués haver algun aldarull. Per aquest motiu la sessió se celebrà a porta tancada; el públic es va mantenir expectant a les portes de l’Ajuntament. Com era imperatiu, va presidir la sessió el coronel Salgado i comparegueren els següents regidors: alcalde: Joan Verdera Tur. Els regidors eren catorze en total, però els assistents foren: Antoni Marí Marí, Àngel Serra Guasch, Francesc Tur Cardona, Josep Ferrer Hernàndez, Josep Tarrés Palau, Josep Escandell Planells, Marià Marí Torres i Pere Oliver Tur. Com es pot comprovar, alguns dels presents eren persones adscrites a les forces de dretes, però no hi hagué miraments, tots foren cessats.

Els alcaldes de la dictadura

Aquí cal dir que Medina Tur fou elegit alcalde amb 63 anys d’edat. En la seua joventut milità en el partit republicà i fou president del Casino de la Unió Republicana. Com a comerciant havia aconseguit una bona posició econòmica i el 1914 apareixia com el setè major contribuent de la ciutat d’Ibiza. De les idees republicanes va evolucionar cap a posicions més dretanes, fins al punt d’abraçar la dictadura. L’abril de 1925 va presentar la dimissió com a alcalde i fou substituït per Antoni Juan Castelló, que també va tenir un mandat ben curt, fins el març de 1926. A partir d’aquell moment, fou designat alcalde el militar i antic membre del partit liberal dissident, Vicent Pereyra i Morante, tenia 78 anys i el novembre d’aquell any fou substituït per Eugeni Bonet Riera, que ocupà el càrrec fins a 1930.

L'eivissenc Vicent Costa és designat vicepresident de la diputació

La Diputació de Balears no s’havia pogut constituir des de les eleccions parcials del mes de juny d’aquell mateix any; el governador Challier la convocà de manera autoritària i resultà elegit Pere Antoni Mataró Montserrat, que abans de diputat provincial havia estat alcalde de Llucmajor. El polític santantonienc Vicent Costa Ferrer, Rova, fou elegit vicepresident. La corporació va patir diferents interferències dels militars i l’agost de 1924 la corporació presentà la dimissió en bloc a causa de no haver pogut aprovar els pressupostos.

Qui era aquest eivissenc? L’hisendat Vicent Costa Ferrer, de la família de Can Rova, de Sant Antoni de Portmany, nascut el 1894, entrà en política per primera vegada el juny de 1921, quan fou elegit diputat provincial pel partit liberal de Carles Roman, juntament amb Antoni Juan Bonet i els conservadors Emili Morales Cirer i Ignasi Wallis Llobet. Vicent Costa seguia les passes del seu pare, Antoni Costa, que sempre fou un incondicional de Roman. En aquelles eleccions, els dos grans partits eivissencs, els conservadors i els liberals acordaren presentar una candidatura conjunta que batejaren amb el nom de Bloc Eivissenquista i acordaren el nom dels quatre candidats a diputats.

Vicent Costa sempre va mostrar un gran interès per les innovacions agrícoles i les seues hisendes varen ser un model de noves tècniques com per exemple la poda dels arbres. El 1929 fou designat representant per Ibiza de la Cambra Provincial de la Propietat Rústica de les illes Balears i aquell mateix any fou elegit president del Sindicat de la Federació Catòlica i Agrària, que dirigien Isidor Macabich i Cèsar Puget, entre altres personalitats destacades. Fou regidor de l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany i en les eleccions de 1931 resultà elegit alcalde, càrrec que exercí fins al febrer de 1936 quan fou destituït el consistori per donar pas a una gestora designada pel govern central.

La figura del delegat del Govern

Durant molts d’anys una reclamació dels pitiüsos fou la de disposar de la figura de delegat governatiu, justament la dictadura de Primo de Rivera va crear aquesta figura política. S’hagué d’esperar a 1956 per poder disposar aquesta figura que representa el govern central de l’Estat espanyol a les illes Pitiusas. Primo de Rivera va designar el primer delegat, que durà únicament durant aquell període. El desembre de 1923 el militar Manuel Martínez Guillén fou nomenat delegat governatiu, però aquest càrrec desaparegué amb la dictadura i no es recuperà fins a la postguerra, quan Menorca el tenia des de 1931.

Algunes de les obres més importants de la dictadura

Com a règim polític no cal dir que la manca de democràcia és el que es pot retreure a Primo de Rivera. Però és un període on es realitzaren importants obres a les Pitiusas, que segurament que també s’haurien realitzat ja els temps eren de progrés en molts de sentits. Apuntem algunes de les obres que es realitzaren durant aquest període: A les darreries de 1927 s’acabaven les escoles de Sant Francesc de Formentera, en la construcció de les quals tengué un pes decisiu el mestre valencià Lluís Andreu i Minguet, que constituí una associació de pares que pagaren bona part de l’obra. L’octubre de 1929 s’inauguraven les escoles de Sant Josep de sa Talaia, obra de l’arquitecte Guillem Forteza. S’iniciaren les obres, que foren molt llargues, de la Graduada de Vila, l’escola de Santa Gertrudis, la de Sant Miquel i moltes altres que ja s’inauguraren durant la II Repúlica.

També es creà l’escola municipal de música, dirigida per Florenci Durany, que fou l’embrió de la Banda Municipal de Música. Amb l’ajuda econòmica dels vesins, es construí la carretera de Sant Joan a Portinatx. També durant aquest període s’inaugurà el servei telefònic als pobles capitals dels municipis, finalitzaren les obres de canalització de les aigües a la ciutat, etc.

Algunes anécdotes d'aquest període

El 1925 la Companyia Transmediterrània constituïa a València les drassanes Unió Naval de Llevant i tot seguit encomanava la construcció d’una motonau de 1.100 tones de desplaçament per al servei de l’Estret; es botà el juliol de 1926 en una cerimònia presidida pel Príncep d’Astúries i el president del govern, se li posà el nom de ‘Miguel Primo de Rivera’, nom que va mantenir fins a l’arribada de la II República, que se li canvià el nom pel de ‘Ciudad de Algeciras’ i amb aquest nom va servir durant anys en els serveis marítims d’Ibiza.

La dictadura va designar delegat governatiu de les Pitiusas el militar Manuel Martínez Guillén. Al poc temps, l’Ajuntament decidí dedicar-li un carrer. El maig de 1931, el nou regidor Antoni Albert proposà retirar el nom de carrers de personatges que havien tengut relació amb la dictadura i així proposà retirar el nom de carrer de Martínez Guillén, cosa que s’aprovà; no se li posà un nom nou ja que era un lloc sense urbanitzar, al Pratet. La nomenclatura municipal l’havia batejat com carrer Núm 2. També l’Ajuntament de Sant Joan li dedicà la plaça del poble, que també va desaparèixer amb l’arribada de la II República.

Martínez Guillén va muntar el seu despatx en les dependències municipals de Dalt Vila i manà que l’Ajuntament pagàs els mobles, que sembla que se’ls emportà quan fou traslladat a Palma. Durant anys, Antoni Albert, com a regidor, demanà que els mobles tornassin a l’Ajuntament, així com la màquina d’escriure que també s’havia fet comprar; tot fou en va, no retornaren mai.

La part urbana de la carretera de Sant Antoni que surt del passeig de s’Alamera fou batejat per l’Ajuntament d’Ibiza com avinguda de Pere Llosas, que havia estat governador de les Balears durant la dictadura. Amb l’arribada de la II República, l’Ajuntament es proposà canviar els noms d’arrel monàrquica i els relacionats amb la dictadura i així s’acordà que es dedicàs a Ignasi Wallis, que entre molts altres mèrits, en aquell moment estava construint un asil per a persones desvalgudes sobre terrenys de la seua hisenda de sa Real. Algú tampoc ho trobà bé ja que Wallis havia estat diputat provincial amb la dictadura.

També es retirà el carrer dedicat al general Enrique Marzo, que havia estat capità general de les Balears (després, durant el govern de Dámaso Berenguer fou ministre de la Governació). Quan l’abril de 1931 se sotmeté a la consideració del plenari municipal, Antoni Albert s’oposà a llevar-li el carrer, ja que deia, que havia fet molt per afavorir les Pitiusas.

Suscríbete para seguir leyendo