25 anys de Patrimoni de la Humanitat, el fruit del consens
El 4 de desembre de 1999 el Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO, a la vint-i-tresena sessió celebrada a Marràqueix, declarava Eivissa Patrimoni de la Humanitat, amb el títol ‘Eivissa-Eivissa, Biodiversitat i Cultura’
La reunió del Comitè del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco a Marràqueix. Pere Marí / text felip cirer
La Unesco va declarar Patrimoni de la Humanitat quatre espais: l’acròpolis de Dalt Vila i les seues murades; les praderies de posidònia oceànica, que s’estenen entre les illes d’Eivissa i Formentera; la necròpolis feniciopúnica del Puig des Molins, la millor conservada del Mediterrani; i, l’assentament fenici de sa Caleta, el primer nucli habitat d’Eivissa, des del segle VIII aC.
La simbiosi entre els criteris naturals i els criteris culturals dona una transcendència mundial a uns béns interrelacionats entre sí i que permeteren que Eivissa aconseguís la declaració de Patrimoni de la Humanitat.
LA POSIDÒNIA OCEÀNICA
L’element marí de la declaració de Patrimoni de la Humanitat és la posidònia (Posidonia oceanica). La mar pitiüsa se caracteritza per la presència de praderies de posidònia oceànica, les millors conservades de la conca mediterrània. La posidònia és una planta marina fanerògama amb capacitat de florir, encara que avui és un fenomen raríssim que es dona a les Pitiüses gràcies a la netedat de les seus aigües. Les praderies de posidònia han estat definides com un magnífic jardí submarí, endèmiques de la mar Mediterrània. La seua conservació és del tot necessària per mantenir la biodiversitat de les nostres aigües. Cal conservar-la ja que en els darrers anys, nombrosos factors ha posat en risc la seua conservació, com són la invasió d’altres plantes d’aigües foranes, la presència de nombroses embarcacions turístiques amb la contaminació que causen els seus motors, etc. Tampoc ajuda a la seua conservació el freqüent abocament d’arena sobre les platges.
La reunión del Comité del Patrimonio de la Humanidad de la Unesco en Marrakech. 25 anys de Patrimoni de la Humanitat. / Pere Marí
Les praderies són un dels tresors de la naturalesa submarina que encara ens és gairebé desconeguda. La posidònia ajuda a augmentar la biodiversitat, produeix grans quantitats d’oxigen, forma esculls naturals que redueixen les ones de la mar, amb la qual cosa augmenta la deposició d’arena a les platges. Són, també, fonamentals per mantenir la transparència de les aigües de les Pitiüses.
DALT VILA
Dalt Vila és un excel·lent exemple d’acròpolis fortificada intacta, que conserva de manera excepcional l’estratificació dins de les muralles i dins del teixit urbà, dels primers assentaments fenicis, del període islàmic i català i d’elements moderns i contemporanis; tot dins els baluards del recinte renaixentista. Se superposen en els seus múltiples estrats vestigis de totes les cultures que han passat per l’illa. La fortificació és un testimoni únic de l’arquitectura i del geni militar combinats amb l’estètica del Renaixement.
Abans de les murades renaixentistes, la vila d’Eivissa estava defensada per unes altres murades, medievals, que eren fruit de la reparació i ampliació de les murades àrabs, aixecades entre el segle X i el XIII.
Les murades renaixentistes d’Eivissa s’iniciaren cap a 1555 i el 1580 es donaven per acabades. Amb l’edat Moderna es generalitzà l’ús de la pólvora i es canvià el model defensiu: es passà de les fortificacions medievals caracteritzades per alts i espigats murs, que passaren a murades més amples i baixes per tal de poder dotar-les d’artilleria. Els baluards passen a ser el model ideal de defensa.
Les murades d’Eivissa són una de les mostres més importants que es conserven a la Mediterrània del sistema de fortificació amb baluards, que es trobava en ple apogeu a la segona meitat del segle XVI. En el mateix temps que s’aixecaren les murades d’Eivissa, també es disposà sistemes defensius similars al de la nostra ciutat a altres indrets de la Mediterrània i, fins i tot, s’exportà a ciutats americanes, però varen ser sistemàticament enderrocats els segles XIX i XX, cosa que es presentà com una manera d’higienitzar i modernitzar les ciutats, que es veien asfixiades per les murades. La fortificació eivissenca té, avui, a més d’un valor tècnic i monumental, un altre de testimoni d’un sistema defensiu del qual en queden pocs exemples. No cal obviar que en el pas del segle XIX al XX hi hagué diverses veus a Eivissa que demanaven el seu enderrocament sota el pretext de modernitzar la ciutat.
Però el 1942 va gaudir d’una protecció legal (declaració 22 gener 1942, BOE 6 de febrer) que va assegurar la seua protecció. Cal apuntar que la declaració de Bé d’Interès Cultural també incloïa el campanar de la Catedral, que s’ha d’entendre com una voluntat de preservar el conjunt visual de Dalt Vila.
A la dreta, l'alcalde Xico Tarrés i la regidora de Cultura, Lurdes Costa; a l'esquerra, l'excalde Enric Fajarnés i la exregidora de Cultura, Pepita Costa, al baluart de Santa Llúcia / DI
A més de la declaració de Patrimoni de la Humanitat l’any 1999, existeix també el Pla Director de les Muralles per tal de regular específicament tota actuació sobre aquest important monument.
La protecció d’aquest patrimoni i el desenvolupament del turisme constitueix un gran desafiament per a la protecció dels Béns declarats Patrimoni de la Humanitat. També representa una empresa per ajudar a promocionar tots els seus atractius i vèncer els estereotips de sol i platja que pateix el turisme de les Pitiüses.
SA CALETA
És un jaciment arqueològic situat al sud-oest de l’illa d’Eivissa que va ser excavat en els últims vint anys del segle XX. El 1993 fou declarat Bé d’Interès Cultural, amb categoria de monument. L’assentament de sa Caleta té el seu origen en el segle VIII aC i es pensa que era una base provisional i predecessora de l’assentament definitiu dels fenicis a la badia d’Eivissa.
Els primers habitants de sa Caleta, segons palesen les excavacions arqueològiques, es dedicaren a activitats ben diverses, com la pesquera, l’agrícola i la ramadera, però també destaca entre aquestes activitats, la producció metal·lúrgica, amb restes de mineral de galena argentífera, que era fosa en forns per tal d’obtenir-ne plom. També cal pensar que els primers fenicis de sa Caleta degueren explotar les properes salines naturals d’Eivissa, situades a escassa distància d’aquest indret.
Devers els anys 600-590 aC els habitants de sa Caleta l’abandonaren i segurament els seus pobladors s’instal·laren a la badia d’Eivissa, on fundaren la ciutat d’Eivissa i permeteren el creixement i l’expansió de Vila.
LA NECRÒPOLIS DEL PUIG DES MOLINS
La necròpolis del Puig des Molins, situada a ponent de Dalt Vila és considerada com la necròpolis púnica millor conservada del món. Segur que hi hagué ciutats púniques més importants que Eivissa i segur que tenien necròpolis més grans i millor dotades que l’eivissenca, però no han tengut la fortuna que es conservassin com la del Puig des Molins. Abans de ser declarada Patrimoni de la Humanitat, ja havia estat declarada Monument Nacional, el primer bé històric que va ser protegit a les Pitiüses. Les primeres excavacions i investigacions varen ser a començament del segle XX de la mà dels pioners de l’arqueologia de les illes Pitiüses, però no va ser fins juny de 1931 que, mitjançant un decret, el Puig des Molins va ser protegit com a part dels monuments nacionals en la categoria de Monument historicoartístic. Decret de 3 de juny de 1931 (BOE 155 de 4 de juny de 1931).
La delimitació física de la necròpolis fou l’any 1969, quan es creà el conjunt historicoartístic de la ciutat d’Eivissa. El 1987 es fixà una altra delimitació més àmplia, que arriba fins a l’actual avinguda d’Espanya (Decret 1374/87 de 10 de novembre)
La major part de la necròpolis de l’Eivissa púnica es conserva encara al Puig des Molins. Milers de tombes varen ser picades a la roca d’aquest pujol on trobam hipogeus, fosses o incineracions. Diferents tipus d’enterraments segons l’època i els canvis culturals esdevinguts a llarg de la seua història. La seua importància és que es considera la necròpolis púnica millor conservada del món. Hi trobam unes tres mil tombes, la major part es correspon amb hipogeus, però també hi ha fosses i incineracions. Fins i tot dins de la necròpolis s’han documentat restes d’una explotació pagesa andalusina. En una primera època, concretament des del segle VI aC, els fenicis cremaven els seus cadàvers i els enterraven en fosses artificials, gerres o forats naturals. Aquest conjunt primigeni de tombes ha estat localitzat a l’entorn de l’edifici del Museu Monogràfic i la via Romana.
A la darreria del segle VI aC apareixen els primers hipogeus, grans cambres tallades a la roca que han caracteritzat el puig des Molins, que podien acollir un o alguns sarcòfags. Els aixovars que acompanyaven els morts foren especialment espectaculars en el segles V-IV aC, amb escarabeus, vaixella, amulets, joies, ungüentaris de vidre, terracotes i altres, que han fornit una de les més riques col·leccions púniques a diferents museus i, principalment al Monogràfic del Puig des Molins.
Aquesta necròpolis va començar a exercir la seua funció de cementeri en el segle VII aC., encara que la majoria de les tombes pertanyen als segles V-III aC. Cal apuntar que també s’utilitzà en època romana i posteriorment, però cada vegada de manera més esporàdica. En la part baixa, just vora l’edifici del museu monogràfic, es localitzà un sector amb inhumacions medievals d’època musulmana, que es caracteritzen per trobar-se els cossos amb el cap mirant a llevant, cap a la Meca.
Les murades de Dalt Vila des del port des Botafoc. / FC
Les restes fenícies de sa Caleta i la Necròpolis feniciopúnica del Puig des Molins constitueixen un testimoni excepcional d’aquells temps arcaics, recolzades per l’acròpolis de Dalt Vila, també amb una llarga història.
ELS INICIS DEL PROJECTE
El 1986 Lluís Llobet Tur, aleshores president de l’Associació de Vesins de Dalt Vila, exposà la idea de presentar Dalt Vila perquè la Unesco la declaràs Bé Patrimoni de la Humanitat; en aquell moment, Enric Fajarnés Ribas era tresorer de l’associació. L’entitat vesinal acceptà el repte d’elaborar el projecte per presentar la candidatura i per això Llobet comptà amb l’ajuda d’amics i de contactes a Europa i en la pròpia Unesco. La proposta primera fou rebutjada el 1988 i la Unesco no era gaire partidària d’oferir segones oportunitats, però Eivissa ho intentà de nou i aconseguí el guardó.
A mitjan dècada dels anys noranta del segle XX, l’Ajuntament d’Eivissa que encapçalava l’alcalde Enric Fajarnés, decidí tornar a intentar la declaració de Patrimoni de la Humanitat i per això comptà amb la col·laboració d’Abel Matutes Juan, aleshores ministre d’Afers Exteriors, que donà algunes directrius i també es comptà amb la col·laboració de Federico Mayor Zaragoza, director general de la Unesco.
La primera gestió que es realitzà fou demanar l’auxili d’Icomos (Consell Internacional de Monuments i Llocs), organització internacional no governamental associada a la Unesco i dedicada a la promoció de la teoria, la metodologia i la tecnologia aplicada a la conservació, protecció i posada en valor del patrimoni cultural. Diversos experts d’aquesta organització es desplaçaren a Eivissa per conèixer de primera mà la realitat del projecte.
De seguida es va veure que era necessari ampliar l’objectiu, ja que les murades renaixentistes eren insuficients i ja s’havien presentat sense obtenir el resultat esperat. Aquesta observació va fer que es plantejàs incloure en el projecte cultural algun tema mediambiental i fou quan es pensà en presentar la posidònia, com a factor determinant de la transparència i de la bona salut que tenen les platges i les costes de les Pitiüses.
Primera festa medieval Patrimoni de la Humanitat, l’any 2000. / PM
També es pensà en incloure l’espai de ses Feixes, però zones de maresma semblants i també d’època àrab n’hi havia ja algunes. Una altra possibilitat era incloure les salines, però també salines n’hi havia moltes... Calia cercar un element exclusiu i únic en el món, o que gairebé ho fos. Aquest no podia ser altre que la posidònia.
Afegir la posidònia fou una proposta del biòleg marí, documentalista i fotògraf Manu San Félix, expert mundial en la matèria.
A començament de 1999 alguns experts d’Icomos i de la Unesco inspeccionaren els béns inclosos en el projecte de declaració. Es pot apuntar el biòleg cubà Pedro Rosabal, que fou l’encarregat d’avaluar els béns naturals, que a més d’avaluar les praderies, visità ses Salines i es Vedrà. Un altre expert, aquest italià, en béns culturals, Pietro Laureano, avaluà els béns culturals, en especial Dalt Vila, i fins i tot demanà baixar a una cripta de la Catedral.
El maig d’aquell 1999 se celebrà una conferència internacional sobre fortificacions abaluartades hispano-luses, organitzat per Icomos. Els experts lloaren en gran mesura les murades eivissenques.
EL CANVI DE GOVERN DE JUNY DE 1999
El 13 de juny de 1999 se celebraren eleccions municipals, que a l’Ajuntament d’Eivissa guanyà Xico Tarrés, cosa que significà el relleu de l’alcaldia i de l’equip de govern.
La candidatura eivissenca a Patrimoni de la Humanitat quedà paralitzada durant uns mesos, fins que Enric Fajarnés acceptà ser comissionat de la candidatura a Patrimoni de la Humanitat. S’iniciava l’esprint final del projecte, amb un període de molt de treball i de multitud de reunions amb tècnics i especialistes, tant de l’Ajuntament com externs, que acabaren de perfilar la documentació a presentar a Marràqueix.
La unió de forces entre l’alcalde sortint i el nou, amb un total consens en aquest tema, fou una de les claus per obtenir el resultat esperat.
LA DECLARACIÓ DE PATRIMONI DE LA HUMANITAT
Cal apuntar també la labor conjunta que realitzà l’Ajuntament d’Eivissa per aconseguir la Declaració. Per damunt de colors polítics, tots els grups representats a l’Ajuntament, treballaren des de molts anys abans, per aconseguir el reconeixement. Aquesta unió de forces es veu en la representació eivissenca que acudí, el desembre de 1999, a Marràqueix. Fou encapçalada per l’aleshores alcalde, Xico Tarrés Marí, i acompanyat de l’exalcalde Enric Fajarnés Ribas, que foren assistits per la regidora de Cultura, Lurdes Costa Torres i la seua antecessora, Pepita Costa Costa. També hi assistí el subdirector general de Protecció del Patrimoni Històric, Luis Lafuente, del Ministeri d’Educació i Cultura, per donar més força a la candidatura.
Cal apuntar també el recolzament que va tenir la proposta de Declaració per part del Govern Balear, representat pel president, Francesc Antich, i pel conseller d’Educació, Damià Pons. També ajudà la col·laboració mostrada pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera i, com no, com ja s’ha dit abans, de l’eivissenc Abel Matutes Juan, aleshores ministre d’Afers Estrangers.
Signatura del conveni entre l’Ajuntament d’Eivissa, Govern i Sa Nostra per a la declaració d’Eivissa com a Patrimoni de la Humanitat. / Moisés Copa
La simbiosi que presentà la candidatura d’Eivissa entre béns històrics i culturals i el medi natural i el patrimoni mediambiental, representat per la posidònia, fou clau per obtenir el beneplàcit dels delegats reunits a Marràqueix.
Cal apuntar la col·laboració que mostraren dos alcaldes: Enric Fajarnés, que inicià el procés, i Xico Tarrés, que aconseguí l’objectiu.
Eivissa entrava a formar part d’un exclusiu club de 630 indrets del món que tenen el reconeixement de Patrimoni de la Humanitat.
LA MEDALLA D’OR
Aquella declaració de 1999, quan se celebra el 25è aniversari, ha fet que el Consell d’Eivissa decidís concedir la Medalla d’Or de l’illa a l’Ajuntament d’Eivissa com a impulsor de la candidatura Eivissa, Patrimoni de la Humanitat. Fou una candidatura pactada entre uns partits polítics antagònics, podria semblar, però que davant d’un tema tan transcendent per Eivissa, saberen unir les forces. Una última prova d’aquest reconeixement a la labor portada pels dos alcaldes: l’Ajuntament ha decidit dedicar una plaça a cada un dels alcaldes, Enric Fajarnés i Xico Tarrés.
Suscríbete para seguir leyendo
