Wilkie Collins, fundador de la novel·la policíaca

William Wilkie Collins (Londres, 1824 – Londres, 1889). Era fill del pintor paisatgista William Collins. A l’edat de tretze anys es va traslladar amb la seua família a Itàlia i hi va romandre durant uns dos anys. Amb un físic poc agraciat, va ser víctima de les burles dels companys de l’escola, per la qual cosa va començar a escriure històries de fantasia per escapar de l’opressió d’un mató que, com ell mateix deia, «despertava el seu potencial creatiu». El seu pare va voler iniciar-lo a l’advocacia o al comerç del te. Finalment, va estudiar Dret, però mai va exercir com a advocat. El primer llibre que va escriure i publicar el 1848 va ser una biografia del seu pare.

El 1851 va conèixer Charles Dickens, que es va convertir (i va continuar sent durant tota la vida), no només el seu amic, sinó també el seu company de viatges. Tots dos van vagabundejar junts pels barris més oblidats de Londres i París. Els unia també la passió pel teatre: Dickens, de fet, va interpretar dos melodrames escrits pel seu amic.

Wilkie va col·laborar a les revistes literàries setmanals Household Words i All the Year Round fundades per Dickens. A més, com un germà seu es va casar amb una filla de Dickens els dos escriptors passarien a ser família.

A partir de 1852 va iniciar una sèrie de novel·les plenes de misteri i violència que, amb una tècnica brillant, van establir les bases del modern relat detectivesc. Va aconseguir la popularitat el 1860 amb la novel·la ‘La dama de blanc’, publicada, segons la tradició de l’època, per entregues i sobre la que Dickens va escriure: «Estic convençut que ‘La dama de blanc’ és la novel·la per excel·lència». L’èxit d’aquesta novel·la no va ser aïllat, van rebre també una acollida favorable diverses novel·les seues publicades posteriorment: les més conegudes: ‘Armadale’ (1866) i ‘La pedra lunar’ (1868). Aquesta darrera es va publicar també per entregues i va ser considerada per l’escriptor T. S. Eliot la fundadora de la novel·la policíaca.

Jorge Luis Borges deia que ‘La dama de blanc’ i ‘La pedra lunar’, pertanyen a l’estirp dels llibres inoblidables. Al llarg de la dècada de 1860, va gaudir d’un gran èxit literari i econòmic encara que la seua carrera va entrar una mica en declivi en gran part pels seus problemes de salut i perquè les novel·les posteriors contenien menys elements de thriller i més de crítica social. Malgrat això va ser un escriptor prolífic i en anys posteriors va escriure altres contes i novel·les com: ‘La llei i la dama’ (1875), ‘L’home i la dona’ (1870) i ‘La filla de Jezabel’ (1880).

Suscríbete para seguir leyendo