«Ens han ensenyat a parlar, però no a usar bé la veu»

Formadora vocal. Assessora vocal. Així es defineix Pilar Riera Marí, eivissenca que forma part del servei de prevenció específic per a docents del Govern balear. Recentment ha visitat Formentera per impartir un curs al Centre de Professors (CEP) de l’illa per mostrar els educadors com tenir cura de la seua principal eina de feina: la veu. «Per demanar aquestes formacions o una cita només s’ha de posar a Google ‘servei de prevenció dels docents’ i anar a tràmits, que per telèfon és una mica més complicat», comenta Pilar Riera.

Què és la veu per a un docent?

És la seua principal eina. Amb la veu no només expliquen, amb ella convencen, renyen, creen un clima de confiança, d’autoritat o de crispació. Quan a un docent li falla la veu no només no pot fer la feina en condicions sinó que li genera un estat de tensió i ansietat molt gran. És molt limitant. No te pots comunicar, no pots fer les coses que voldries. I quan surts de la feina la limitació segueix. Si estàs afònic no pots demanar ni que te posin gasolina.

Es cuiden la veu o no tenen consciència de que ho han de fer?

No, de fet, un dels problemes més grans que ens trobam és la falta de consciència, però no sols entre els docents, que són els qui ho pateixen. Si mires plans d’estudis no hi ha educació de la veu. A tots ens han esenyat a parlar, però no a usar bé la veu, de forma sostenible i que te permeti tenir salut i exercitar la teua professió. Això, per desgràcia no es veu ni en plans d’estudis ni en res. Arribam on arribam, però potser la feina més important és la de crear aquesta consciència de que som professionals de la veu, de que no hem tengut una formació tècnica i ens l’hem de procurar. Qui té consciència? Qui ja ha patit problemes i baixes per aquest motiu. I, de forma extraordinària, qui té una certa curiositat, perquè canta o ha fet algun curs.

Quina és la principal errada o mal ús que feim de la veu? Cridar massa?

Te deia que hi ha molt poca consciència en els plans d’estudis, però a l’hora de fabricar els espais on feim feina tampoc es té per res en conta això. Un dels problemes més grans és que parlam moltes hores en ambients amb molta remor. A un aula ja hi ha remor, si no aconsegueixes crear un clima de silenci, de feina, no te n’adones i pots passar quatre o cinc hores parlant molt per damunt del volum lògic i natural. Cridant. Si, a més, hi ha remor del carrer o l’aula no té un bon aïllament acústic i és reverberant i sents els de la classe de devora… El problema dels docents és que a més d’aquest amanca de formació i de consciència se troben amb què les condicions en les que fan feina, d’acústica i d’estrès, no són les adequades. El que se fa pitjor és parlar moltes hores a espais amb remors. I també que ningú té consciència que s’hagi d’escalfar la veu, que és una feina muscular. Els futbolistes surten al camp, naltros a un camp de batalla. Fa falta estar molt preparat.

undefined

Parles d’aules, si pensam en les prefabricades…

Sí, es multiplica i, a més, hi ha un factor afegit que és la ressecor de l’ambient, que a les prefabricades passa molt. Obrir finestres és ben necessari no només pels virus sinó també perquè hi hagi un cert grau d’humitat. Una de les coses que més mal fa és estar moltes hores a un ambient molt ressec i climatitzat. La humitat només arriba a les cordes a través de la respiració nasal i si estam en ambients molt secs… M’he trobat docents que habitualment no tenien problemes, però que després d’haver fet classe a aules prefabricades els han tingut. Qui diu aules prefabricades diu pavellons. Els d’Educació Física són els més afectats. Els centres nous tenen al sostre panells d’un material que absorbeix el so i fa que l’acústica sigui millor. Això també afecta la convivència. A un aula, en què qualsevol petit moviment o remor se multiplica perquè hi ha molta reverber, la crispació també és major. Sembla que els al·lots se porten pitjor i realment no és així, és la remor.

Parlam d’aules, però hi ha restaurants on has de cridar molt i en dos hores tornes a casa sense veu.

Just t’ho anava a dir! Quan parl de la poca consciència no és només a educació, és en general. Això de la contaminació atmosfèrica se comença a tenir clar, però l’acústica… No. Igual a la feina ets conscient que has d’emprar la veu projectada, però te fiques a un restaurant o una cafeteria i pots estar cridant una hora i mitja sense adonar-te’n. No te sents, no controles i crides per intentar que te sentin. Això és un problema. I pensem en els menjadors escolars, solen ser un agravant de disfonies infantils. Cada vegada hi ha més al·lots amb problemes de veu i, de vegades, als menjadors escolars, que solen ser espais molt reverberants, s’ajunten molts boixos i boixes en un moment d’esbarjo. Hi sol haver una cridòria!

De vegades sembla que es crida més a un aula o a un menjador que al pati. O potser és que durant l’esbarjo es fa de forma més natural.

Exacte! Al pati més o menys se mouen i van fent. Excepte els futbolers, els porters, que estan molt entregats a la causa i criden a totes hores donant instruccions. Al pati, encara que cridin, com se mouen, és una forma més natural. No és al pati on pateix la veu sinó a espais com pavellons o menjadors.

Abans deies que un futbolista escalfa abans d’entrar al camp i els docents no. Quina seria la rutina que hauria de seguir un docent abans d’entrar a classe?

El problema és passar de zero a cent, del llit a cridar. Alguns potser tenen boixos petits i ja criden a casa, però la rutina ideal és començar emprant la veu suaument. Aprofitar el baf de la dutxa per fer inspiracions nasals. Un exercici que recomanam és el vibrat de llavis, que activa el diafragma i fa que la mucositat dela nit se desferri. També fer sirenes oooooooooooooo per moure la tonalitat de la veu, que normalment ens aixecam amb la veu molt greu. O fer emes mmmmmmmmm i enes nnnnnnnnnnnnnnnnnnn amb la boca tancada, imitar el bramar d’una vaca intentant buscar la direcció del so cap a l’agut a fi de que la veu resoni més al nas, a la boca i al cap, que no al pit. Per projectar la veu necessitam això.

O sigui, cantar a la dutxa bé, oi?

Sol anar bé perquè a més de què hi ha humitat, la dutxa sol sonar bé, té un grau de reverberació que fa que ens sembli que ho feim extraordinari. A més, estam relaxats i és un moment que no solem cridar com a descosits, com al cotxe amb la ràdio, a la dutxa és un cantar còmod i com que el que sentim ens agrada, automàticament acomodam les cavitats de ressonància per fer-ho bé. Se li diu el bucle àudiofonatori: si el que sentim ens agrada, tenim tendència intuïtivament a millorar la forma en què ho estam fent. I la dutxa per a això va molt bé.

Ara parlaves d’un altre clàssic: cantar cridant al cotxe.

Aquí la cosa ja canvia. Una cosa és cantar a mig volum i suau i amb una tesitura còmoda, no voler imitar el cantant sinó amb l’altura que va bé a la teua veu, i una altra forçant i cridant. Les cançons infantils són un bon referent, no tenen una extensió massa ampla. És una bona forma, com fer emes i enes, per treure la veu del coll i fer-la ressonar, que és el que necessitam per la veu projectada. I una cosa que no se sol tenir massa en conta és fer estiraments de la part superior del tronc: trapezi, coll… Al final, si tenim molt contracturat el clotell i el coll el que passa és que la laringe, que és on estan les cordes, no pot vibrar fàcil. Una cosa molt habitual és avançar la barbeta, perdre la verticalitat. És molt comú entre els docents per voler ser molt expressius o per una postura corporal adquirida. Fan la barra endavant i això tiba els músculs del coll. No hi ha una articulació, són músculs, qualsevol tensió a la cintura escapular es nota, per això recomanam anar fent estiraments durant la jornada.

Estiraments?

Sí, això d’anar bevent la gent més o menys ho té clar, però no hi ha costum d’hidratar-se pel nas. No saben que la humitat a les cordes vocals arribar a travès del nas. De tant en tant es pot agafar la tassa amb la infusió a les mans i ensumar el baf o aprofitar quan ens rentam les mans per fer arribar la humitat al nas… Això és més desconegut, com el que comentàvem dels estiraments del tronc superior. Badallar és un molt bon exercici per estirar la musculatura faringolaríngea. I fer repòs vocal. Molt important.

I més difícil.

Sí. Si estàs a classe quatre hores i després te fiques a la sala de professors que està a tope i crides... Millor callar o fer una volta pel pati. i en sortir de la feina s’ha de mirar d’estar una mica més callats. Els ensenyam un exercici que anomenam teràpia de les bombolles: bufar amb una canya dins d’un recipient amb aigua. Això relaxa molt. La gent moltes vegades descansa el cos, però no la veu. Diuen que estan cansats i s’estiren i aprofiten per telefonar tothom. Mal tema. El telèfon és de les coses que més cansen. Val més ballar una mica i estirar, però calladets.

undefined

Callar, en aquesta societat mediterrània…

Ens costa molt, sí. No vol dir haver de callar moltes hores, però sí després d’un sobreesforç. A l’aula els recomanam projectar la veu, imaginar-se que parlen pels del final de la classe, ajudar-se de suports digitals i visuals, però no, repetim i repetim i donam les instruccions trenta vegades. Podríem tenir les instruccions a la pissarra i reservar la veu per les coses que realment la necessiten. Una cosa que sorprén els docents és quan els hi dic que planifiquin les classes en funció de l’ús de la veu. Preparam powerpoint, duim els nostres ordinadors perquè funcionen millor, preparam les fotocòpies, els papers… I la veu no la tenim mai en conta. T’aixeques i penses «avui encetaré tema» i te passes quatre hores parlant, «tenc un examen i no parlaré». S’ha de planificar, veure si una cosa es pot explicar amb un vídeo que ho farà tan bé com el docent i mentre descanses la veu. O potser si un dia saps que tindràs un grup molt exigent hauràs de buscar alguna fòrmula.

I portar un micro? A la facultat record un professor que li dèiem dj Sala perquè anava amb micròfon.

Sí, no és perquè no emprin bé la veu. Mira, les veus molt greus són molt radiofòniques i fan molt bon escoltar, però són veus que s’entenen pitjor i arriben menys al final de l’aula. Amb un micro és molt més fàcil, el docent no ha de canviar el to de veu, li treu molta pressió i fa que s’entengui bé per tot. Això del micro costa, els sembla que és postís, exagerat, quan en realitat hauria de ser, a segons quins espais i condicions, un recurs més. Potser no en tot moment, però sí a les darreres hores de classe, quan tens un grup més nombrós, quan estàs a un aula on hi ha remor del carrer…

Supós que hi ha gent que tot això li surt de forma natural, no?

Amb la veu passa com amb tot, que hi ha veus més resistents i n’hi ha que no ho són tant. Igual que hi ha gent a qui la pols no li fa res i altres que tenen al·lèrgia, o uns que van en màniga curta tot l’any i a altres ens fa fred només de veure’ls… Amb la veu, igual. Una de les coses que deim, precisament, és que s’analitzin la veu. Si la tenen potent, si tenen tendència a refredar-se… En qualsevol cas, tenir quatre nocions de tècnica vocal sempre te reserva. Per bon instrument que tinguis i per veu potent que tinguis, si abuses d’ella o fas un ús molt intens, i més en aquesta feina que ja és intensa, doncs també pots tenir problemes.

Pens en un campament d’estiu. Als dos dies hi havia boixos i boixes que ja estaven afònics i altres que tornàvem a casa com si res.

Sí, a mi em passava igual. A més, semblava que lo guai era tornar a casa escanyada, si no hi tornaves semblava que no havies disfrutat del campament [riu].

Abans parlaves de l’estrès.

Sí, l’estrès i l’estat emocional també afecten la veu. Un pot tenir molt bona veu, però passar una temporada de molta tensió. El PH de l’estòmac es torna més àcid i pots tenir reflux i trobar-te que la veu te falla. Abans no te cansaves tant. O moments en què alguna cosa ens ha afectat molt a nivell emocional i la nostra veu es pot sentir afectada, fins al punt de perdre-la o tenir una afonia llarga. Hi ha molts factors. Els metges parlen sempre dels bons hàbits. Caminar, menjar bé, dormir, beure líquids… Doncs ara ja afegeixen procurar tenir bones relacions amb els altres perquè, al final, és el que ens genera més estrès. I això també serveix per la veu.

Suscríbete para seguir leyendo