Maribel Torres García, escriptora: «Al dia a dia de la gent hi ha moltes parts fosques»

¡Quan la varen cridar per dir-li que havia guanyat el Premi Joan Castelló Guasch, Maribel Torres García es va quedar tan parada que una mica més i té un accident. L’olotina s’ha fet amb el premi pel recull ‘Carreteres de peatge’, on, relat a relat, va traçant la vida dels habitants d’un poble de La Garrotxa. 

Maribel Torres García es considera olotina, el poble on s’ha criat des que tenia un any. Acaba de guanyar el Premio Joan Castelló Guasch, convocat pel Consell d’Ibiza, pel recull ‘Carreteres de peatge’, però no és ni de bon tros el primer concurs literari que guanya.Té publicats els reculls ‘De somnis i cendres’ (2013) i ‘Ossos de fira’ (2017), a més de relats en altres reculls col·lectius i dos aventures dels seus detectius Pol i Adriana: ‘El despertar del navegant’ i ‘Aquí mano jo’. Ara n’està escrivint la tercera entrega del que confia en que serà una sèrie, explica

Quan comences a escriure?

Doncs des que vaig aprendre a llegir he set una lectora molt i molt voraç. I crec que devia tenir com deu o onze anys quan vaig decidir que volia escriure un conte. Sense dir-li a ningú el vaig escriure i el vaig enviar a una editorial. Evidentment, ningú no me va contestar. A saber on el vaig enviar.

Perdó?

Sí, vaig buscar una editorial de les que jo llegia llibres, crec que era Bruguera, i vaig ficar el conte en un sobre i jo tota sola vaig anar a la bústia, però crec que allò no va arribar enlloc. Aquest va ser l’inici del cuquet, de saber que a mi m’agradava escriure. Després ho vaig deixar però a partir dels vint-i pocs ja vaig tornar a escriure.

Relats curts?

Sí, bàsicament, però també he fet alguna novel·la. Ja de molt jove vaig fer una que va quedar finalista d’un premi a Valls. Però bàsicament durant molts anys he fet relats. He passat molt temps, també, temporades, d’escriure molt però sense enviar res enlloc. I quan al 2017 vaig guanyar un premi a Olot ja vaig començar a fer coses i a publicar amb l’editor que havia editat el recull dels guanyadors d’aquell premi. Va ser més o menys en aquell moment quan un amic que també escriu me va dir que Llibres del Delicte, l’editorial de Barcelona, estava buscant escriptors per fer un recull de contes negres. Em vaig apuntar, els va agradar i el varen publicar. Però vaig pensar que als personatges que havia creat pel conte...

...els quedava encara molta vida.

Sí, molta. Ja vaig veure que tenien moltes possibilitats i vaig escriure una novel·la, ‘El despertar del navegant’, publicada també per Llibres del Delicte. I amb els mateixos personatges vaig seguir a ‘Aquí mano jo’, una altra novel·la. Ara estic escrivint la tercera, que ja m’ha dit l’editor que me la publicaran.

Estàs acabant una trilogia, doncs?

No, no, en principi la idea és fer una sèrie. Com una saga. Diferents casos dels mateixos detectius.

O sigui, que estàs totalment centrada en les novel·les.

Estava molt centrada en elles, la veritat, perquè en tenir un editor que te les va publicant vas fent. Però sempre vaig escrivint contes. Són d’aquelles coses que segueixes fent, perquè a mi els contes sempre m’han agradat molt. Em sento molt còmoda escrivint-los. He seguit creant-ne i quan vaig veure la convocatòria d’Ibiza tenia més o menys el recull que vaig presentar. Bé, era un poc més llarg i el vaig adaptar per poder-m’hi presentar. I vaig tenir la sorpresa de guanyar, que per mi ha set una passada.

Què és ‘Carreteres de peatge’?

Doncs a diferència d’altres reculls que havia escrit vaig pensar fer com una novel·la, però amb contes. El personatge principal del primer, per exemple, surt com a secundari al cinquè, i el secundari del vuitè és el protagonista del conte que fa nou. Estan entrellaçats. Tots es situen a un poble de La Garrotxa, però no l’identific, no li poso nom. I tots passen a l’actualitat menys un, que està ambient fa 50 o 60 anys. Aquests personatges del passat tenen repercussions avui. Lligo el present i el passat amb el dia a dia d’un poble. La meua idea era aquesta.

Et vares seure a escriure plantejant-lo com una novel·la o com un recull de contes?

El plantejament no va ser de novel·la, va ser de relats. Escric un relat, un altre, un tercer... Per separat. Però quan ja en portava uns quants, se’m va acudir la idea aquesta. Si a un personatge del segon conte li he posat Pepeta, doncs no me costa res canviar-li pel de Carmeta, que surt al primer. I també vaig pensar que si relacionava aquests contes separats, els que faltaven els podia escriure de forma que quedàs tota una història entrellaçada d’històries del poble. Vaig pensar que podria ser divertit. Escric molt perquè em diverteixo molt. I per mi fer això ha set molt divertit! Quan llegeixes tots els contes te queda una idea de tot el poble.

I aquest conte que passa fa 50 o 60 anys...

Vaig pensar que estaria bé que això fos com el passat d’aquesta gent d’aquest poble. No tots, perquè al conte vell només en surten uns quants. S’explica com han arribat aquestes persones als nostres dies i què els passa a la seua vida actual tenint en compte el que els va passar en el passat. Vaja, que al començament eren contes com els que faig normalment quan escric un recull, que sempre intentes que tenguin un fil els contes. Aquestos mostren com els diferents habitants d’un poble es relacionen entre ells, quins problemes tenen a les seues vides... A molts dels contes que escric agafo vides normals i corrents i les poso en situacions una mica compromeses. O busco el costat fosc dins de la normalitat.

Això de treure la part fosca de la gent aparentment normal té un puntet sàdic, oi?

No te dic que no, però jo m’ho passo molt bé [riu], realment bé. La realitat, a més de ser polièdrica, té moltes parts fosques. N’hi ha moltes al dia a dia de la gent. Per no desvetllar-te cap conte dels de ‘Carreteres de peatge’, perquè te facis una idea, te poso exemples d’alguns publicats. A un hi ha un senyor que viu sol i que es dedica a col·leccionar recordatoris d’enterraments. És un senyor que viu sol, que treballa i que, aparentment, és normal. Doncs al final descobreixes que està matant gent per poder col·leccionar els recordatoris. Aquest tipus de coses. Moltes de les històries que escric estan relacionades amb la violència de gènere. Tenc un altre conte sobre una dona a la que el marit. no l’agredeix físicament, però li fa xantatge emocional. Ella vol separar-se i ell li diu que se suïcidarà i altres coses molt dures. Ella es queda embarassada i, quan ho descobreix, ell està encantat, però ella no. Pensa que no pot viure a una pressó, que no pot portar un fill a aquesta pressó. Entens que fuig del marit, però en les darreres línies te n’adones que no, que va a tirar-se a les vies del tren. Aquest tipus de situacions són les que acostumo a escriure.

T’esperaves guanyar?

No, vaig pensar que no podia ser. De primeres vaig veure que em trucaven d’un telèfon molt llarg i com estava esperant una trucada del metge pensava que seria ell. Quan el vaig agafar i me varen dir que em trucaven d’Ibiza pensava que em dirien que era finalista. Però quan me varen dir que no, que havia guanyat, em vaig quedar tan parada que gairebé me xoco amb un cotxe. Estava amb el cap a Ibiza, no a la carretera. El senyor em va pitar i tot! A més, en saber que s’havia presentat tanta gent em va fer més il·lusió encara guanyar.

Coneixes l’illa?

No, no hi he estat mai. M’encanta perquè ara hi haurem d’anar. M’agafaré uns dies de vacances i hi aniré. Em fa moltes ganes. I al meu marit també.

Quin és el secret d’un bon relat, per tu?

Per mi, el més important és triar bé les paraules. El fet de que sigui curt t’hi obliga, han de ser molt concises i també és important que tengui un efecte sorpresa, que quan l’acabis diguis: «No m’ho esperava, això!». A veure, una sorpresa però que tingui sentit, que sigui versemblant, que no hagi caigut del cel. Per mi és molt important que no li sobrin paraules, que si ho pots dir en una paraula no n’empris vuit i l’efecte sorpresa.

Ara què tens entre mans? La tercera novel·la dels detectius i alguna cosa més?

Ara estic amb la tercera novel·la de l’Adriana i el Pol, els meus detectius privats. Estic de ple amb ells.

Suscríbete para seguir leyendo