L’Eivissa i Formentera de 1766: Una fuita i un romanç

Dues de les històries que vàrem contar tenien a veure amb dues baralles entre vesins. La primera havia tengut lloc al Pla de Vila i va ser el mes de gener. Bartomeu Lluquínó majoral del cirurgià Bartomeu Llinàs, qui justament aquell any havia set elegit regidor com veurem més endavant, les va tenir amb Pere Balansat, pagès del quartó. En haver sortit de casa del primer, Balansat li va demanar explicacions a Pere Marí Covetes per un comentari que aquest havia fet abans. Covetes li va respondre que era un xerrador i que ho mantendria on fos. Ja va estar fet. Balansat va traure un ganivet i Josep, mosso de Jaume Riera de la creu dels Rieres es va posar enmig per evitar mals majors. Balansat va marxar dient a Covetes «ya mos trobarem tot sols». A conseqüència de la denúncia, Balansat va ser apressat per l’agutzil i va ser portat davant el jutge, on se li va llegir l’acusació «en su propio, y natural idioma», com se solia fer sempre. Alguns dels insults que es creuaren aquell dia varen ser dels més ofensius aleshores i que hem trobat sovint a les causes judicials: a més de xerrador, es varen dir borratxo, vinagre, que no era home o que no tenia crèdit. Pere Balanzat es va defensar dient que no hagués pogut fer cap mal amb el ganivet perquè no tenia punta i només el tenia per tallar pa.

La segona història va ser a l’estiu, a final d’agost, quan els porcs d’un vesí del quartó de Santa Eulària, Andreu Cama, varen entrar a la finca d’un altre, Francesc Joan, i li varen fer mal als sembrats. No era la primera vegada que passava. Empipat, Cama li va demanar de manera desafiant a Francesc Joan si li havien fet molt de mal els seus gorrins i Joan li va contestar que tenia la mateixa cara que la seua truja. I cap a la règia cort.

Cuando Ibiza era otra fiesta: Marià Villangómez, el patriarca de las Letras ibicencas

L'Eivissa de 1766

L’any havia començat amb l’elecció dels nous càrrecs municipals en compliment dels Decrets de Nova Planta de 1715, que a Eivissa es varen aplicar a partir de gener de 1724. Des d’aleshores, des d’Eivissa es proposaven els noms per als càrrecs, però havien de ser ratificats per la Reial Audiència de Palma. Així va ser el 13 de gener, quedant nomenats entre d’altres els següents:

Regidor degà de mà major —el que avui seria el batle—: Francesc Llaneres

Regidor segon: Josep Costa-redona

Regidor tercer de mà mitjana: Bartomeu Llinàs

Regidor quart de mà forana: Antoni Torres d’Antoni Cova, del quartó de Balansat

Secretari: Pere Antoni Llobet

Quant als batles quartoners, que a més dels síndics eren els representants de la part forana, varen resultar triats els següents vesins:

-Quartó de Santa Eulària: Antoni Ferrer d’Antoni Martina

-Balansat: Miquel Torres de Miquel Coves

-Portmany: Bartomeu Ribes Guerxo

-Ses Salines: Bartomeu Torres d’Antoni

-Pla de Vila: Josep Planes

Quant a l’illa de Formentera, el representant elegit fou Jaume Escandell de Bartomeu.

Va ser aquell un any amb manca de pluges. Per posar remei a la sequera es va fer el que aleshores s’acostumava: rogatives privades i públiques per demanar que plogués. Fins que va ploure coincidint amb la festivitat de Sant Vicent Ferrer. Així, el 16 d’abril, els regidors varen acordar que «en atencion de las aguas que hemos alcansado grasias al patrosinio de San Vicente Ferrer seria de pareser se sese la rogativa que se le hasia y que en accion de grasias mañana se le cante un Tedeum en la iglesia de Santo Domingo y que el domingo dia 20 se celebre una fiesta solemne con sermon y Tedeum en esta parroquial iglesia -l’actual catedral- también en accion de grasias y que el mismo dia por la tarde se baje en prosesion general el santo». La processó va passar per sa Tarongeta, la zona que anava des del final del carrer de la Creu a la Marina, fins a l’abeurador que hi havia al final de s’Alamera. La processó arribà fins al Convent, tal com es recull al llibre d’actes o llibre de Regidoria d’aquell any.

Una baralla per l’aigua a la bassa de Beniferri

Relacionat amb la preocupació per l’aigua i els conflictes que a vegades ocasionava, va tenir lloc una baralla a la bassa de Beniferri, a Forca, en el quartó de Portmany. Va passar el 14 d’abril d’aquell 1766. Joan Cardona d’Antoni Pujolet del quartó de Portmany, de seixanta i pocs anys, va denunciar davant la justícia que la nit abans havia enviat al solpost al seu fill Bartomeu, d’uns 18 a 19 anys, al pou o bassa de Beniferri -vénda de sa Creu, a Sant Rafel- a fer un viatge d’aigua per al consum familiar, i allí s’havia barallat amb Joan Cardona Beniferri enmig del camí general fins que Joan Riera Llobet, un altre vesí, va anar cap a ells avisat per la seua filla i els va separar. El relat que va fer el denunciant és el següent: «(…)que dicen a llevar un camino de agua con un burro capon, para el gasto de la casa, le bolvio á esta, tardandose algo mas a lo que parecia regular, desgreñado, su cabello, arañado, por la cara y golpeada su caveza, y haviendole preguntado (…) que (h)avia estado áquello, respondio, que bolviendo con el camino de agua, al llegar a la baza de Beniferri le salio al encuentro Joan Cardona Beniferri (...), y travandole de razones, le agarró (...) Encima de las peñas, golpeo y araño como estava hasta que Joan Riera Llobet havia ido desde su casa que esta algo distan//te a despartirles -a separar-los-».

Ja separats, el Beniferri va agafar una pedra i va fer el gest d’anar a tirar-la al jove Pujolet, Riera Llobet el va aturar i li va llevar. Aleshores Joan Beniferri va repetir dues o tres vegades. «El diabla ti ha dut Riera que si no ya lo (h)auria jo acomudat».

«Y que áhora hace memoria que le dicho Bartomeu Cardona a este su padre denunciante que despues de (h)averle echado a tierra el citado Juan Cardona le (h)avia quitado de la cinta el cuchillo que llevava diciendole que el lo mataria y que (h)aviendole respondido dicho Bartomeu que no tenia miedo de el tanto en cuchillo, como sin el».

El pare presentava denúncia segons deia «porque no le mate alguno de sus hijos yendo a dicho pozo por la agua de que no se puede escusar y jura que no hace esta Ynstancia de malicia, sino por evitar mayores desgracias ». La denúncia fou admesa i es varen citar els testimonis, com era el protocol habitual. Joan Cardona també és citat al document com a Cardonet.

Testimonis

Joan Riera Llobet de Bartomeu. Vivia a prop del pou de Beniferri i va ser citat per l’agutzil Joan Torres. Tenia uns 41 anys. La seua declaració és recollida en català. Va contar que es trobava a ca seua fumant devers el solpost i arribà del pou de Beniferri Antonina, sa filla, donzella d’uns 19 anys, demanant per ell. Joan Riera li demanà què hi havia de nou i sa filla va respondre que «allà hi (h)a dos que es matan més avall de sa bas(s)a de Beniferri enmig des camí».

El testimoni va pigar a còrrer tant com va poder fins arribar on ells, unes quatre-centes passes lluny i els va trobar enmig del camí general ajaguts a terra tots dos, Bartomeu Pujolet damunt i Joan Cardona davall «que los dos se tenian lo un á lo altre a(m)b las dos respectives ma(n)s agarradas á los cabells de sas polseras tirant tant fort com podian cada un y que dit Joan Cardonet tenia sanch per sa cara y una // n(y)acada molt gran al front, y no li veu altre mal en lo seu cos, y lo dit Barthomeu Puxolet tenia sanch per sas dos mans, que no sap el testimoni de aont era sa sanch, y no li veu mal algun en son cos, y veu el testimoni fre(s)a y sen(y)als de (h)averse remulcat los dos per alli (...) y los departi -separar- el testimoni i los digue que si eran al·lots». Bartomeu Pujolet va agafar un ganivet «un ganavet de sinta manech de piña, que no reparà el testimoni si tenia, o no punta» i se’l va posar a la cinta mentre Cardona li deia al testimoni: «(…) el diable vos hi (h)a duit» i amb això es varen tornar a enganxar i Cardona posant a terra la gerra que duia al coll (...) y prengue una pedra com es dos punys y al matex temps que eu la accio de tirarla al dit Puxulet, lay feu caura el testimoni de sa ma».

Antònia, filla de Joan Riera i Antònia Cardona, tenia uns 20 anys i també va declarar, a l’igual que sa mare, i va explicar que «estant la testimoni a(m)b compan(y)ia de Berthomeu Cardona Puxulet puant, (...) del pou de Beniferri, arriba Joan Cardona Beniferri, y el temps que dit Bertomeu Cardona ja (h)avia partit pe(r) sua casa a(m)b dos gerras damunt un burro y ell fent cordella, y la testimoni ya volia partir, li digue dit Beniferri yo tench mes presa que tu, y en la matexa corda de la testimoni se posa a puar una gerra que duia y tenintla plena daigua se la carrega al coll y pega per amunt de presa dret a agafar al dit Bartomeu Cardona Puxulet, y arribant á este caminaren junts un troset poch y entengue y ohi que dit Puxulet digue: Y ara que vols fer? Y luego los veu á los dos agarrats com estavan». La cosa no va anar a més.

Una fuita i un romanç

La segona història d’avui té a veure amb una fuita amb l’afegit d’un romanç que es va cantar per places i carrers amb una guitarra.

En dos articles anteriors vàrem explicar una història similar, però ocorreguda el 1805 i protagonitzada per una parella de Formentera. En aquesta ocasió el jove, Francesc Blancher, era un cirurgià que treballava a una apotecaria de Vila i l’al·lota formenterera era membre d’una nissaga molt important en els anys posteriors a l’inici del repoblament definitiu de Formentera: els Tur Damià. Son pare, Francesc Tur Damià, era alt càrrec (‘contrafiel’) de ses Salines. La causa judicial no es va obrir només per jutjar als que varen robar l’al·lota de ca seua sinó pel romanç que es va escriure per contar la història.

Els fets varen tenir lloc durant la nit del 14 al 15 de maig «al silencio de esta y estando todos dados al sueño» tal com s’escriu al lligall 3 de la Cúria d’aquell any. El pretendent va anar armat a Formentera en un llaüt i acompanyat per dos amics mariners es va presentar a la casa de la jove quan tots menys ella dormien i se la va emportar agafant ella un sac amb roba i sous. Varen fugir caminant i varen embarcar al lloc conegut com la cova d’en Cabrit per tornar a Eivissa. El fet va suposar un escàndol a les dues illes per ser qui era la família de l’al·lota. El doctor en medicina i familiar Andreu Tur Damià va ser qui va presentar la denúncia en nom del pare de la jove: «(…) se llevó dicho Blancher des de la casa de dicha donzella al embarcadero ceduciendo y engañando a la misma con ruegos, (h)alagos y cariños para que consintiera en que se la llevara y se fuese con el solo, y sin otra compañía, trepando bosques y campos». En arribar a Eivissa varen desembarcar a la platja de ses Figueretes, baix el puig des Molins.

Transcrivim el romanç tal qual està escrit, però el deixarem a mitges per no desvetllar tota la història que relata:

Los truenos detenga el sielo

parando Zeho (Zeus) sus rayos

la luna sosiege el curso

al fin nadie mueva paso

para que con atension

puedan hoir un hacaso

susedio en estos dias

en una ysla de España

sujeta esta a la de Yviza

la real fuerza intitulada

que es la insigne formentera

de pinos bien rodeada

tambien es fertil y abundante

de todo lo comestible

para todos sus (h)abitantes

en esta ysla pues vibe

un cavallero afamado

de Capitan y Contrafiel

de su magestad empleado

ques Don Francisco Tur y Damian

tan rico como apotentado

dotole el sielo de una hija

tan hermosa y tan bisarra

que por su discresio y hermosura

es de las otras embidiada

pues á un lado tiene el sol

y al otro la luna clara

y en la ysla se (h)asian fiestas

por verla salir bisarra

y como tiene otras hijas

es presiso el nombrarla

ques Doña Francisca señores

que por ser Francisca le basta

puso su afision honrosa

en un mosito gallardo

Francisco blancher señores

ques sangrador afamado

hijo del sirujano asistente

que en todos ygualado estava

asistiendo en felis exsito

a todos sus acondutados

procuro desde su niñes

esta casa a frequentarla

ó bien por los favores

que en la casa le practicavan

o bien por henamorado

de Doña Francisca que siempre

su hafecto le demostrava

y como señores mios

el amor siempre cresia

y sus padres sospechando

viendo cresia la afision

al tocayo nominado

procuraron con mudo silensio

de la ysla despacharlo …

La segona part del romanç i de la història, el que va passar des de l’arribada de la parella a Eivissa, ho contarem en el següent capítol.

Suscríbete para seguir leyendo