Declaració de la I República

L’any 1873 va començar amb Pere Calbet Garcia com a batle popular d’Ibiza. Ho seria també durant l’any següent. Fou elegit a la sessió de 30 de desembre anterior després de la renúncia de Bernat Calbet. Josep Sala Ferrer era el primer tinent de batle.

L’any anterior havia acabat amb la recepció el 23 de desembre d’un escrit de l’arquitecte provincial autoritzant la recepció per part de l’Ajuntament de les obres del mercat de fruites i verdures aixecat a la Marina, avui conegut popularment com a Mercat Vell. Les obres havien estat a càrrec del constructor Joan Joan Ramon a qui se li havien adjudicat el desembre de 1870. Amb la remodelació del centre de la Marina i l’accés a Dalt Vila, és a dir el Rastrillo, la fesomia de la ciutat i el seu raval viuria un canvi important.

Una passa de pigota

L’any va començar també amb una nova passa de pigota a les Pitiusas. La gestió dels recursos sanitaris seria motiu d’enfrontament entre la Junta Municipal de Sanitat d’Eivissa i el cirurgià de Formentera Joan Marí, a causa d’unes medicines. Feia tres anys que Formentera tornava a dependre administrativament de l’Ajuntament de la ciutat a petició pròpia i a causa de les seues dificultats pressupostàries.

Així, a final de gener es varen presentar tres casos de pigota ‘natural’ al barri de sa Penya, al raval de la Marina. Immediatament es varen encarregar vacunes a València. A mitjan març s’havien vacunat ja 312 boixos i revacunat 44. A final de mes s’havien registrat al districte d’Ibiza 73 contagis i 10 defuncions. L’Ajuntament va vacunar en total a unes 400 persones, entre adults i infants.

Aquells tres primers malalts es varen recuperar, però es varen continuar registrant contagis fins a l’agost. Els metges en exercici i que varen portar a terme la campanya varen ser Sebastià Llombart (que protagonitzaria el conflicte amb el cirurgià de Formentera), Roc Planells, Esteve Riera, Josep Ramon Sastre i Guillem Ramon Colomar. Tots ells, a més de Miquel Pineda, varen atendre els contagiats. Aquell estiu també es registrarien casos a Palma i Son Sardina.

La passa també va arribar a fora Vila i a final de juliol el governador de la província demanava al batle de la ciutat dades sobre nombre de contagis i defuncions així les com mesures impulsades per evitar que s’escampàs la malaltia. Sebastià Llombart confirmà a Palma que la pigota s’havia estès als pobles, principalment a Santa Eulària, afegint que «la falta de facultativos en los espresados pueblos y la poca costumbre que tienen aquells moradores de acudir al facultativo, en especial para la curacion de la viruela, hace que se tengan pocas noticias de las circunstancias de la misma». Aquesta circumstància dificultava l’elaboració d’estadístiques i l’impuls de mesures tot i que també allí es va realitzar una campanya de vacunació.

A Santa Eulària d’un total de 69 defuncions que es varen registrar aquell any, 40 varen ser a causa de febres o malalties infeccioses o epidèmiques: set persones varen morir a causa de la pigota. Cinc eren de Santa Eulària i dos de Sant Carles.

No va ser la pigota l’única malaltia infecciosa que es va cobrar víctimes. El gener, un jove de Jesús, Vicent Tur Bufí, moria a causa de febres tifoides i el novembre un infant d’un any, Anna Joan Ribes, ho feia de febres terçanes. La mar es cobrava víctimes gairebé cada any. Aquell també: un jove de 18 anys, Joan Guasch Costa, es va ofegar a Cala Pada. De tant en tant es registrava algun homicidi. Un d’ells va ser Josep Ferrer Roig, teixidor de 42 anys i de Sant Carles. Dues dones varen morir de part només a Santa Eulària. Eren víctimes que es repetien any rere any a tots els pobles. Sovint la xifra era superior a la de les víctimes de qualsevol epidèmia.

Escoles i mestres

El 20 de gener l’Ajuntament es donava per assabentat d’una Reial Ordre de l’1 de gener on des de Madrid es recomanava a ajuntaments, diputacions i juntes provincials l’obligació ineludible d’atendre «religiosamente, aunque sea a costa de algunos sacrificios » el pagament del sou dels mestres de boixos i boixes de les respectives localitats. Era molt fàcil recomanar quan les despeses dels col·legis de primària queien sobre les espatlles dels ajuntaments segons establia la Llei d’Educació de 1857, coneguda com a Llei Moyano. Aprofitant l’avinentesa, la Corporació va acordar consignar una partida al pressupost per a la creació a Ibiza d’una escola de Nàutica, adscrita al col·legi de segona ensenyança que funcionava des de mitjan dècada anterior i que, tot i dependre de Palma, era mantinguda gairebé a costa dels pressupostos municipals amb una subvenció provincial que sovint perillava. També es va acordar sol·licitar al rector de la Universitat literària de Barcelona la corresponent autorització.

Conflicte entre el subdelegat de medicina d'Eivissa i el cirurgià de Formentera

El 24 de gener de 1873 la Junta Municipal de Sanitat d’Ibiza va dirigir un escrit al cirurgià de Formentera, Joan Marí, després d’una queixa del subdelegat de medicina Sebastià Llombart per la gestió d’unes medicines. Quatre dies després, el sanitari de sant Francesc Xavier contestava a través d’una carta negant els fets i argumentant els motius que l’havien portat a quedar-se algunes medicines per a possibles situacions d’emergència a Formentera com era quan es tancava el port a causa del mal temps. Els punts més destacats de la carta són els següents:

«1º: Es incierto cuanto dicho Subdelegado se expresa (...) porque si bien es verdad que tengo en mi poder cierta porsion de medicamentos simples, los conservo únicamente para aquellos casos ingentes en que los faluchos de esta isla, á causa del mal tiempo, no pueden pasar a esa Ciudad para proporcionar á estos vecinos las medicinas que les son necesarias para la curacion de sus dolencias, que entonces es cuando yo les suministro dichos remedios, dando cuenta exacta de ello en la brevedad possible al Profesor de Medicina.

2º: El tener a mi disposicion los tales es cosa puramente indispensable y necesaria á los habitantes de esta isla, atendiendo a la distancia que media de mar desde esta á esa Ciudad, (...) y de consiguiente no creo haya autoridad alguna humanitaria que prive á estos infelices de semejantes recursos, por estar esta isla e caso muy diferente de los demás pueblo del partido.

3º: No creo haberme excedido en lo mas minimo á las facultades que me concede mi diploma de poder visitar y tratar las enfermedades internas con medicamentos simples, dando cuenta al Profesor de Medicina que tenga por conveniente, para que adopte este el tratamiento que le parezca acertado; cuya observancia he guardado siempre, como puede justificar el ilustrado medico D. Roque Planells».

Com també qüestionava el subdelegat de Medicina que Joan Marí encarregàs directament a l’apotecari les medicines que havia d’aplicar als malalts, el cirurgià va respondre que:

«4º: Es de todo punto falso y hasta calumnioso, (...), porque aunque ignorante, no lo soy tanto, que no sepa que no puedo; però está en mi derecho el poder contratar con un farmaceutico el que tengo á bien y por la cantidad que amistosamente nos ajuntemos ó convengamos, pudiendo este suministrarme todos aquellos medicamentos que sean necesarios para las curaciones de las dolencias de aquellos vecinos que me han dispensado su confianza, satisfaciendo yo al Farmaceutico la cantidad, que tengamos convenida, cobrando yo de ellos, aquello en que nos hayamos arreglado, y porque si en ello pierdo ó gano, nada tiene que ver este Subdelegado, con tal que las medicinas sean prescritas y confeccionadas por personas debidamente autorizadas». Joan Marí s’oferia a mantenir un acarament amb el subdelegat de medicina. No va fer falta.

El cirurgià de Formentera

Són nombrosos els documents de l’AHEiF on Joan Marí apareix mencionat. Als padrons de 1861 el cirurgià consta com a vesí de Sant Francesc Xavier i de 42 anys, casat amb Maria Riera Maians, de 39. El matrimoni tenia set fills i eren els pares de tres dels cinc únics estudiants matriculats en aquell moment a l’illa. Eren Joan, de 17 anys, Josep de 15 i Pere, de 12. Els altres fills eren Maria, de 9 anys, que no estudiava tot i estar en edat; Catalina de 6, que tampoc ho feia; Francesc, de 4 i Francesca, de només uns mesos d’edat, que anys després es dedicarien a l’ensenyament. Segons els padrons municipals, el pare i cirurgià sabia llegir i escriure. En canvi, Maria, la seua esposa, no sabia ni llegir ni escriure.

Potser Joan Marí formava part d’una nissaga de mestres cirurgians perquè setanta anys abans, el 1803, un altre Marí, en aquest cas Josep, cirurgià graduat i també resident a Formentera, certificava en una carta que el seu fill Joan havia practicat cirurgia en la seua companyia durant quatre anys i el considerava apte per examinar-se. Un altre escrit, en aquest cas del mateix interessat, assegurava que a més de la certificació paterna considerava que complia els requisits per ser admès a l’examen de cirurgià atès que havia practicat durant dos anys i mig al Reial i General Hospital de València.

La proclamació de la I República

El 10 de febrer de 1873 l’Ajuntament d’Ibiza s’havia reunit amb normalitat per tractar temes pressupostaris i d’obres públiques.

L’11 de febrer el Senat i el Congrés dels Diputats proclamaven la I República després de la renúncia del rei Amadeu de Savoia. No duraria gaire, com tampoc ho faria la segona. Principis com els d’un estat laic i federal tenien molts d’enemics.

L’endemà mateix es va tornar a reunir la corporació local de Vila, en aquesta ocasió amb caràcter extraordinari, per donar lectura al telegrama rebut del govern de la província informant del fet. Batle i regidors varen acordar per unanimitat reconèixer el govern constituït anunciant que acatarien totes les seues disposicions. Eren presents a la reunió presidida per Pere Calbet els regidors Zoil Bonet, Antoni Torres, Antoni Prats, Joan Ferrer, Francesc Ferrer i Miquel Vinyes. Va aixecar acta el secretari municipal Joan Gota-redona. La I República començava a caminar. Un dels seus impulsors va ser Pi i Margall, primer ministre de la governació, que substituiria el primer president de govern, Estanislau Figueres, que només va resistir quatre mesos abans de marxar a França.

Obres a la Marina

A Eivissa, els problemes municipals continuaven sent els habituals: el zelador de fortificacions denunciava que l’Ajuntament executava obres a les proximitats de les murades, en la zona dels baluards de Sant Joan i Santa Llúcia i l’antiga plaça del Carbó sense autorització del governador militar de la província, necessària per ser zona de respecte. Mentrestant, una instància enviada el 6 de febrer per l’adjudicatari de la construcció del mercat cobert de fruites i verdures, la peixateria, la carnisseria i el clavegueram entre altres millores de la ciutat, reclamava el pagament de la fiança i de la feina, una vegada acabades, aprovades i recepcionades les obres, a excepció del rebaix d’una part de la roca aferrada a la murada que hi havia a la plaça del Carbó devora el pou del Portal, per haver-s’hi oposat també el governador. L’Ajuntament acordà recordar a l’empresari que la Corporació només havia recepcionat les obres de la carnisseria, peixateria i mercat cobert de fruites i verdures, però no del clavegueram ni del rebaix de la roca que el constructor tenia l’obligació de fer.

Negava que el governador s’hagués oposat a tota l’obra. Només puntualitzava que aquesta s’havia de limitar a rebaixar la zona de terreny assenyalada. Quan ho hagués fet tot ja verificaria la Corporació el que reclamava el constructor, a qui se li donava un termini de 20 dies per executar-ho. Si no, ho faria d’ofici l’Ajuntament a càrrec de l’empresari. Enguany també es compleixen 150 anys de la posada en funcionament dels dos edificis.

Abolició de l'esclavitud a Puerto Rico

El segle XIX va ser el de la independència de la major part de les colònies d’ultramar. Cuba, Puerto Rico i Filipines continuaven encara sota la bota espanyola. El 23 de març d’aquell any es varen rebre a l’Ajuntament de la ciutat dos telegrames enviats des de Palma anunciant que el dia abans l’Assemblea nacional havia tractat i aprovat l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico. L’Arxiu Històric d’Ibiza i Formentera conserva els dos, el primer entregat a les 11,53 h: «... hoy ha continuado en la asamblea la discusion del proyecto de abolicion de la esclavitud en Puerto Rico. Se reciben noticias satisfactorias de las provincias en las cuales reina el mas perfecto orden ...». Dues hores després, un nou telegrama anunciava que la llei havia set aprovada per unanimitat. L’Assemblea va suspendre les sessions després del discurs del president de la cambra i del president del govern, mentre els assistents cridaven ‘Viva la República’. Es tornava a insistir que tant a Madrid com a les províncies regnava completa tranquil·litat: «el Gobierno libre ya de las tareas parlamentarias y consagrados sus esfuerzos á la conclusion de la guerra civil —es refereix a la tercera guerra carlina que es va desenvolupar entre 1872 i 1876—, á la administración del país y a proteger la libertad de todos los partidos en las procsimas elecciones para las Constituyentes llamadas á organizar la Republica, y á establecerla sobre las mas firmes bases». S’ordenava donar publicitat a aquest acord.

Aquesta llei regulava que els esclaus alliberats havien d’establir contractes amb els seus antics amos per un termini que no podia ser inferior a tres anys, període durant el qual serien tutelats per representants públics que farien de curadors. Els propietaris de persones serien indemnitzats per ‘perdre’ el seu patrimoni. A més, els esclaus alliberats no tindrien tots els drets polítics fins passats 5 anys de publicada la llei a la Gaceta de Madrid.

Un ban sobre higiene pública

La publicació de bans i edictes sobre diferents aspectes de la vida pública de ciutats i pobles era freqüent per tot arreu. També i especialment quan es produïa una epidèmia, existia el perill d’un nou contagi o era recent l’experiència d’una passa. L’any 1873 va acabar amb un nou ban on Pere Calbet Garcia tornava a recordar l’article tercer del Reglament de Policia Urbana i Rural que prohibia amuntegar fems dins la població o a menys de 100 vares d’aquesta. Tampoc es podien deixar en els camins. Però tot i la normativa i els constants recordatoris municipals els fems continuaven acumulant-se a diversos punts de les poblacions i els camins d’accés convertint-se en focus d’insalubritat. En aquella ocasió l’Ajuntament donava un termini de sis dies perquè els seus propietaris els retirassin i portassin a la distància reglamentària.

També estava prohibit netejar les latrines i traure els fems dels corrals durant les hores de dia, només es podien traure des de la sortida dels serenos fins a l’hora en què aquestos es retiraven. La multa era de 5 pessetes, tal com consta al Llibre de Bans de l’Ajuntament conservat per a futura memòria a l’Arxiu Històric d’Ibiza i Formentera (AHEiF).

Suscríbete para seguir leyendo