La devoció de Lluc a les Pitïuses

Aquesta devoció a Lluc ve d’antic i en les notes de diferents visites eclesiàstiques del segle XVIII, els visitadors diuen que hi ha diverses capelles dedicades a aquesta Mare de Déu a diverses esglésies de les Pitiusas.

El 1890, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria diu que, almenys, hi ha imatges d’aquesta devoció a les esglésies de Jesús, Sant Rafel, Santa Gertrudis, Sant Miquel i Sant Mateu pel que fa a l’illa d’Eivissa. Les tres esglésies de Formentera tenien una imatge de la Mare de Déu de Lluc; els temples del Pilar i Sant Ferran les tenien des dels seus orígens, mentre que la imatge de l’església de Sant Francesc Xavier fou beneïda el 1916 i fou una donació del secretari del jutjat de l’illa, Vicent Tur i els padrins foren els seus fills Antoni i Antònia Tur Tur.

Jutjat un esclau per sodomia a Eivissa

El monestir de Lluc es troba en plena serra de Tramuntana, concretament al municipi d’Escorca i el seu origen es remunta a mitjan segle XIII, poc temps després de la conquista catalana de Mallorca. La construcció de l’església s’inicià a mitjan segle XVII i des d’un primer moment comptà amb l’escolania que, a causa del color blau de la sotana que porten els infants durant les celebracions se’ls coneix com a blavets.

L’apogeu del santuari fou a les darreries del segle XIX, quan el 1884 el bisbe de Mallorca, Mateu Jaume, en nom del papa Lleó XIII coronà la imatge de la Verge davant 12.000 persones i fou proclamada reina i patrona de Mallorca. El 1891 els clergues seculars que havien tengut cura del santuari, foren substituïts pel pares missioners dels Sagrats Cors. Després de 128 anys, el 2019 els Coritos (com són popularment coneguts els missioners de la congregació dels Sagrats Cors) tornaven el monestir a clergues diocesans. La imatge primigènia d’aquesta Mare de Déu és dreta, amb l’infant als braços, té una alçada de 61 cm, és de pedra fina, de color negre; obra dels segles XIV-XV.

PRIMER PELEGRINATGE MULTITUDINARI DE PITIÜSOS

Hi ha diverses notes d’hemeroteca de pagesos, principalment, en romeria al monestir de Lluc. El setembre de 1910 s’organitzà un gran pelegrinatge que comptà amb uns 400 eivissencs. La iniciativa va néixer de Jaume Cardona, bisbe de Sió, i la seua idea fou secundada d’immediat per Joan Marí Riera, vicari capitular de la diòcesi d’Eivissa, que mobilitzà tots els preveres perquè la romeria fos un èxit. La providència va fer que mentre el bisbe de Sió arribava a Eivissaa per encapçalar la romeria, el vicari capitular, formenterer de la Mola, de la família Barber, morís al palau episcopal d’un infart de cor el 16 de setembre. L’altre eivissenc que tenia en aquell moment la dignitat de bisbe, Joan Torres Ribas, Batlet, bisbe de Menorca, també acompanyà l’expedició.

Aquesta havia de sortir el diumenge 18 d’aquell setembre a bord del vapor ‘Miramar’ a les cinc de la matinada, però el temporal va causar un retard de quatre hores i alguns dels apuntats a aquest romiatge, abandonaren la idea de viatjar. Arribats a Palma, celebraren una funció religiosa a l’església de Sant Gaietà. Es traslladaren a Inca en tren i d’allí a Lluc en carros. Arribaren a Lluc després de tota una nit sense dormir. Els peregrins assistiren a la missa concelebrada pels tres bisbes: Cardona, bisbe de Sió; Joan Torres, bisbe de Menorca, i Pere Joan Campins, bisbe de Mallorca. Durant aquestes celebracions religioses, el bisbe de Sió pronuncià un emotiu sermó en el qual destacà la devoció a la Mare de Déu de Lluc, la unió de les tres illes, representades pels tres bisbes i la mort del vicari capitular Joan Marí Riera, que tots consideraven el vertader promotor del pelegrinatge. Un pare dels Sagrats Cors oficià una cerimònia, acompanyada de l’Escolania, els Blavets.

El dinar es realitzà en dos torns i a un centenar, als més pobres, els tres bisbes pagaren el dinar. Per alguns, la tornada a Eivissa, fou aquella mateixa nit. Molts, passaren la nit a Palma.

Com a record d’aquest pelegrinatge, s’aixecà un petit monument al lloc conegut com de la Trobada, monòlit que hem aconseguit trobar.

EL PELEGRINATGE AMB EL BISBE HUIX

L’octubre de 1932 se realitzà un altre pelegrinatge, aquesta vegada animat pel bisbe Salvi Huix, administrador apostòlic de la diòcesi d’Eivissa. Aquesta vegada, a més de complir alguna promesa, els peregrins aprofitaren per realitzar diverses visites turístiques per Mallorca, com la visita a les coves del Drac, Manacor i Porto Cristo; els mitjans de locomoció havien avançat molt en aquells vint anys de diferència entre una romeria i l’altra. Per veure una mica les qüestions econòmiques a pagar pels pelegrins els preus anaven des de les 155 pessetes pel peregrins amb acomodació en el vaixell de primera classe, fins a les 44, els de tercera classe. A aquestos últims posaren a la seua disposició estris de cuina i carbó per fer-se ells mateixos el menjar vora el santuari.

La missa fou presidida per Huix i la predicació fou a càrrec del pare Rafel Juan Escandell, de qui parlarem més endavant, que s’emocionà de tenir davant tants de fills de la seua terra natal. En processó anaren fins al monument aixecat en memòria del pelegrinatge pitiús de 1910. Aquesta vegada hi assistiren uns 80 pitiüsos.

Un altre romiatge fou el setembre de 1934, aquesta vegada en el cinquantè aniversari de la coronació de la Verge. També foren rebuts pel prior, ara ho era el formenterer Rafel Juan. Anaven acompanyats per cinc sacerdots i eren una vintena els peregrins.

Francesc Medina Puig: de republicà a alcalde de la dictadura

Ja a la postguerra, el bisbe Antoni Cardona Riera, organitzà un altre pelegrinatge a Lluc, 1954, foren un centenar els peregrins i el bisbe va rebre una reproducció de la Mare de Déu que decidí que fos per a la parròquia que més pelegrins havia aportat, que era Sant Josep.

També el bisbe Josep Gea Escolano presidí una altra romeria, animada pel sacerdot de Sant Jordi, Joan Antoni Alarcón, el 1984, amb motiu del centenari de la coronació de la Mare de Déu.

Segurament que hi ha hagut altres romiatges a Lluc, però ens han passat per malla.

Hi ha una dita que ens parla de la devoció dels pitiüsos per Lluc que diu: «Qui va a Mallorca i no va a Lluc, se’n va ase i torna ruc».

PTIÜSOS MISSIONERS DELS SAGRATS CORS

La devoció a la Mare de Déu de Lluc ha fet que alguns eivissencs volguessin professar a la congregació dels Sagrats Cors i de tots ells destaca Rafel Joan Escandell, nascut el 1884, de la família de can Rafel, de la Mola; ordenat sacerdot el 1907; després d’exercir a la parròquia del Salvador i a Sant Josep, el 1917 ocupà la canongia penitencial de la Catedral d’Eivissa que simultaniejà amb el professorat de moral i director espiritual del Seminari. A causa de l’amistat que va tenir amb el pare Jaume Rosselló, missioner dels Sagrats Cors, que predicà diverses vegades a Eivissa, Rafel Joan va decidir el 1930 entrar en aquella congregació i és l’únic canonge que ingressà a la comunitat. Entre 1934 i 1939 va ser prior de monestir de Lluc. Aquest últim any fou traslladat a Vic com a familiar del bisbe Joan Perelló Pou, també dels Sagrats Cors. El 1945 retornà a Lluc com a professor de moral i de dret canònic. En el capítol de 1951 fou elegit tercer conseller general i, poc després, mestre de novicis amb residència al monestir de sa Real (Palma); d’aquest últim monestir en fou superior el trienni 1954-57; allí morí el 1973. Moltes de vegades acudí a les Pitiusas a predicar alguna missió i el començament de la Guerra Civil l’agafà a Eivissa i al cap de pocs mesos publicà a Lluch, la revista editada per la seua congregació l’article ‘De la dominación roja en Ibiza’.

També ingressà a la congregació dels Coritos el germà Joan Joan Ferrer (la Mola 1921-Sa Real 2000), nebot de Rafel Joan Escandell.

El pare Jaume Reynés Matas parla d’un altre eivissenc que professà, però que no va arribar a ordenar-se, era l’estudiant Bartomeu Ramon Ramon (Sant Antoni de Portmany, 1933); que abans havia estat Blavet de l’Escolania.

Referint-nos a la revista Lluc, ara ja amb la capçalera normalitzada, hi publicà en la dècada dels anys setanta Marià Villangómez una interessant col·lecció d’articles. Durant aquest període el director de la revista era Gabriel Fuster Mayans, destacat periodista que signava amb el pseudònim Gafim, que era nét del mestre Joan Mayans Marí, de tan bon record entre els eivissencs i amic de la infantesa del nostre poeta.

L’ESCOLANIA DE BLAUETS DE LLUC

És l’escola musical més antiga de Mallorca, creada al segle XVI i a les darreries del segle XIX es convertí en seminari menor dels Missioners dels Sagrats Cors. Més de 500 infants han passat per l’Escolania.

Jaume Reynés Matas diu que en els darrers cent anys, ha documentat deu blavets eivissencs: quatre de Santa Eulària, quatre de Vila, un de Sant Antoni i un de Sant Miquel.

L’escolania ha actuat diverses vegades a Eivissa, apuntem que el 1980 actuà en l’acte d’inauguració del Congrés de Cultura Pitiüsa, a la Catedral, sota la direcció del pare Jaume Palou. També el 1997 i amb motiu de la presentació del segon volum de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera; ambdós per iniciativa de Joan Marí Tur, Botja.

El gener de 2010 va actuar de nou a la parròquia de Sant Josep; el director de l’Escolania, Jaume Reynés Matas, va oferir també un parlament amb la relació d’Eivissa amb el monestir de Lluc.

Francesc Torres Peters diu que Marc Oliver, col·legial en la seua infància del monestir de Lluc, fou organista, a la segona meitat del segle XVIII, del convent de Sant Vicent Ferrer i Sant Jaume, de l’orde dels dominics.

LA LLEGENDA DEL NIN D’EIVISSA

Una llegenda eivissenca referida a aquest monestir és la que porta per títol ‘El nin d’Eivissa’, llegenda popular que fou recollida per l’escriptor Pere d’Alcàntara Penya. Diu que un matrimoni, després de molts anys de casats, varen tenir el fill que tant desitjaven. En acció de gràcies decidiren emprendre la romeria a Lluc per presentar l’infant a la Mare de Déu. Quan va tenir vuit anys pensaren que era el moment de complir la promesa. Durant la travessia, l’infant, que jugava a coberta del vaixell, va caure a la mar; després d’una intensa i infructuosa recerca, el pare va demanar al patró tornar cap a Eivisaa, però la mare va voler arribar a Mallorca i anar a Lluc a demanar que la Mare de Déu els tornàs el fill perdut. Davant de la imatge, un infant els agafà de les mans i ple d’alegria els contà que una Senyora l’havia guardat de perill. Vicent Tur Guasch, Xacoter de Balàfia, també en recollí una versió eivissenca en vers d’aquesta llegenda.

Hi ha altres llegendes relacionades amb la Mare de Déu i Lluc, recollides en llibres de la congregació, com la de 1621 que diu que arribà a Lluc l’eivissenc Joan Tur per donar les gràcies per haver salvat la vida: caminant, uns enemics li causaren moltes ganivetades i punyalades i el deixaren cregut que era mort: però ell invocà interiorment la Mare de Déu i li va prometre que la visitaria si salvava la vida i així ho complí.

MATERIALS EIVISSENCS AL MUSEU DE LLUC

També hem d’apuntar que el Museu de Lluc té una important col·lecció de material púnic procedent d’Eivissa, principalment de la necròpolis del Puig des Molins, i algunes de l’Illa Plana, donada pel folklorista i escriptor Antoni Mulet Gomila, bon amic de Josep Costa, Picarol, peces segurament adquirides en el comerç d’antiguitats que varen patir els jaciments eivissencs a començament del segle XX. Són un total de 43 peces que foren publicades l’any 1976 per Matilde Font i Miquel Tarradell.

Suscríbete para seguir leyendo