L'adolescència, terra de ningú

Em costa, des dels seixantes ja avançant, situar-me a l’adolescència, ja tan endarrere en el meu esdevenir vital. Però encara en puc recuperar algunes sensacions que, ben segur, resulten del tot úniques, irrepetibles, i que deixen una marca al cervell que, segons com, ajuda a superar les dificultats que t’anirà posant la vida al davant. I, certament, al llarg del temps, no en manquen.

El meu record de l’adolescència, segurament remogut i modificat amb el pas dels anys, em porta a un sentiment de potencialitat absoluta. En un adolescent, tot ha de semblar possible, de cara al futur. No hi ha res escrit sobre allò que faràs i sembla, com deia Miquel Martí i Pol, que tot està per fer... i que tot és possible. No em costa de recuperar aquest sentiment, d’altra banda ben fals, de poder absolut. Tal vegada, aquesta sensació es dóna en l’adolescència primera, més que no en el final d’aquesta etapa. Però hi ha un moment en què hom pensa que pot escriure les millors novel·les, trenar els millors poemes, conèixer millor que ningú els clàssics i descobrir coses noves en lingüística que deixaran el món meravellat.

L’adolescència desemboca en la joventut i, en aquesta etapa, aquest sentiment de potencialitat absoluta es modifica substancialment. Segurament, allò que marca més clarament el pas entre l’adolescència i la joventut és l’adquisició d’una consciència de límits. No ho podràs fer tot: hauràs d’escollir entre possibilitats i, mentre n’esculls unes, n’aniràs descartant, una darrere l’altra, tot un feix, que ja no quedaran al teu abast. O que postposaràs per algun moment més endavant (i, després, sovent acabaràs deixant de banda).

Entre l’etapa en què tens aquest sentiment totpoderós i la posada de peus a terra -amb la presa de decisions sovent molt complicades- que suposa l’entrada en la joventut, hi ha un espai que, des del meu punt de vista, esdevé una mena de terra de ningú psicològica. Faig aquestes reflexions perquè consider que, a aquestes etapes, s’hi ha d’arribar amb algunes eines a la mà, per poder-hi transitar sense massa traumes i sense que deixin hipoteques importants per al futur.

El sentiment de poder sense límits guarda relació, des del meu punt de vista, amb la formació de la persona. Algú que coneix les seues possibilitats com a estudiant, que té una bona informació sobre els seus progressos acadèmics, que pot avaluar com es va consolidant el seu món (i la seua pròpia personalitat) compta amb eines per anar-se construint. Algú, en canvi, que no té aquests elements a mà transita enmig d’una intensa calitja que li impedeix, per començar, fer-se una imatge mínimament ben configurada de si mateix. Bona part de la meua crítica als sistemes actuals d’avaluació, a l’Educació als nostres països, va per aquí. Si l’adolescent no rep una informació més o menys comprensible sobre com li van les coses en un àmbit tan important com els estudis, és a dir, en l’àmbit de la seua formació, inexorablement anirà perdut.

I costa molt arribar perdut a la terra de ningú. Perquè es poden prendre decisions molt importants sense que hi hagi terra ferma davall els peus, sense roca per als fonaments, sense cap lloc on encaixar l’àncora per tal de poder seguir endavant. A l’adolescent perdut se li demanarà si vol fer estudis de formació professional o si vol estudiar a la universitat. Se li demanarà si vol fer uns estudis més aviat tècnics o si es decanta pels humanístics o pels científics. Haurà d’escollir entre moltes opcions i filar molt prim, en un moment en què encara no tendrà gaire clar quin camí vol seguir a la vida (o en què hi haurà un grapat d’opcions diferents que, per una o altra raó, li semblaran prou atractives).

En l’estricte pla de les relacions personals haurà passat d’una època en què el referent, molt clarament, eren els pares, a una altra en què la referència seran les amistats. La colla d’amics tendrà molta més influència, a les portes d’aquesta terra de ningú, que no l’estricte àmbit familiar, tan bàsic fins aleshores. Caldrà esperar que, d’aquest primer cercle, n’hagi extret la seguretat que dóna la confiança de tenir algú a la vora, l’escolta amatent de pares i germans, el caliu segur de la llar. Si no hi ha hagut tot això, també s’anirà considerablement a la deriva. Però, a partir d’un cert moment, allò que proveïa la família passa a un altre reservat, i, per tant, es farà necessari comptar amb les eines per poder-hi passar amb una mica de tranquil·litat i confiança.

Passar la terra de ningú amb uns fonaments poc sòlids, amb unes eines poc definides o amb unes idees volàtils i canviants sobre la formació dels jóvens i adolescents pot esdevenir una aventura de risc, en el millor dels casos, o un camp de mines, de manera molt més habitual.