Un altre turisme

Com en tants altres aspectes de la vida, amb el temps s’ha perdut el sentit del turisme. La societat de consum, la globalització, l’estandardització de les formes de vida ha portat de manera inexorable a canviar la semàntica del viatge. Avui viatjar -fer turisme- no significa el mateix que fa quaranta o cinquanta anys. Em ve al cap aquesta reflexió a partir d’uns comentaris de l’amic Daniel Schäffer, eivissenc de procedència suïssa resident a la vila de Santa Eulària del Riu. Explica que, vivint en una barriada de Madrid, allà pels anys seixanta, el sereno el coneixia pel nom i li obria la porta de la casa, si arribava de matinada a casa. O que va anar a un poblet de Galícia i, en tornar-hi al cap d’un any, es va trobar que un dels vesins li havia posat “turista” al ca, en honor seu. Així mateix comenta que va ser convidat a tastar el caldo galego i la coca de totes les cases de l’aldea. O com, amb la seua companya, viatjant per la Itàlia no turística, varen anar a parar a un poble on se suposava que no hi havia res d’especial. Petaren a la taverna i hi soparen. Sorprenentment, es trobaren que els vesins els havien convidat tant al sopar com al vi i a la grappa. No hi havia més turistes. Pertot arreu, xerraven amb la gent, coneixien què feien, sovent entraven a les seues cases, tastaven allò que cuinaven. Era, certament, una altra manera de fer turisme, molt més personal, molt més acostada a la gent dels llocs visitats.

Avui dia el significat del turisme ha canviat completament. I, de la mateixa manera que a les principals artèries comercials de les grans ciutats d’arreu d’Europa (m’atreviria a dir d’arreu del món) hom troba les mateixes marques, les mateixes botigues i, palm amunt palm avall, el mateix ambient, la gent també fa turisme d’una manera força estandarditzada. Els hotels s’assemblen pertot arreu, i hom busca un cert tipus d’esbargiment que també té moltes concomitàncies, vagis on vagis. Els jóvens busquen discoteques, festa i lligar (cosa molt normal, d’altra banda, però que també es podia fer a la vella manera de moure’s per la pell del planeta). D’altres persones busquen relax, sol i platja i desconnectar durant uns dies de les rutines de la professió o de l’entorn més immediat. Però, siguin d’on siguin, aquestes persones ho fan d’una manera que s’assembla molt, les unes a les altres. L’experiència que descriu el suís, en canvi, té la particularitat que cada lloc t’oferia les seues especificitats, i et fornia una pintura molt diferent en un o altre cas. No era el mateix, certament, anar a Galícia, a l’Apúlia o a l’extraradi de Madrid. O venir a Ibiza, a la recerca de color local que no estigués directament folkloritzat.

De la mateixa manera que a Amèrica s’ha posat de moda, segons que he pogut llegir, últimament, el turisme de desconnexió, aquí també podríem cercar formes de retrobament. El turisme per desconnectar es basa, sobretot, en una mena de canvi d’hàbits. Hi ha hotels, per exemple, on es deixa el mòbil a la recepció en el moment de registrar-s’hi. I no es torna a agafar fins que en surts. A les habitacions no hi ha aparells de televisió ni d’altres elements que et puguin connectar amb les noves quotidianes. L’establiment hoteler t’allunya de la tecnologia. De manera que, certament, en pots prescindir durant uns dies. I netejar el teu cervell de molta velocitat que constitueix una mena de soroll permanent i que, ben sovent, ajuda poc a pensar.

Al País de Gal·les, vaig ser a un llogaret, Nan Gwynthern, petit enclavament de pescadors, on tothom parlava gal·lès. Els mestres de les Ysgolyon Cymraeg (escoles que imparteixen l’educació íntegrament en llengua gal·lesa) hi portaven els estudiants amb la intenció que poguessin practicar la llengua del país en un àmbit on aquesta és usada normalment. En certa manera, això passa quan estudiants d’ensenyament secundari d’Ibiza fan intercanvis amb instituts de la Catalunya del nord. Potser la intenció inicial és que practiquin el francès, o que els nordcatalans practiquin l’espanyol. Però als uns i als altres els resulta més fàcil comunicar-se en català (perquè, fet i fet, saben més català que no francès, els nostres estudiants de secundària, per molt que puguin estudiar francès com a segona llengua “estrangera”). L’experiència s’assemblaria a la gal·lesa, posem per cas, si hom enviava aquests al·lots a Castellfollit de la Roca o a Ulldecona, amb la intenció que practicassin allò que havien après a les classes de Llengua Catalana.

L’autèntic turista, el viatger curiós, ha de cercar -i cerca- les especificitats de cada lloc, allò que fa cada regió, cada comarca, cada poble, especial i diferent de tota la resta. Si no busca això, no es tracta d’un turista ni d’un viatger. Hem de buscar una altra denominació per tal de poder qualificar-lo.

I no tenc gens ni mica clar com podem etiquetar un italià que ve a Ibiza a menjar pizza, un francès que hi ve a parlar en la llengua de Molière o un andalús que s’hi deleixi per anar a una cursa de braus.

Suscríbete para seguir leyendo