Potències mundials

Aquestes últimes setmanes s’ha parlat molt del conflicte provocat pel colp d’estat al Níger. La premsa occidental s’alarma i ja s’està parlant del “polvorí” que ha esdevingut el Sahel. Com si la cosa s’hagués destapat ara, i no vengués de més endarrere! Al Níger, la cosa sembla relativament clara: davant una opinió pública cada vegada més enfrontada amb l’antiga metròpoli, el colp d’estat és vist per una part de la població -supòs que no menyspreable- com una oportunitat per desfer-se del jou colonial. El que no veig que gaire gent estigui observant, almanco allà, i pel que es desprèn del que ens arriba, que hom està a punt de sortir d’un colonialisme per caure en un altre. Hem vist estadis plens de gent, amb banderes del Níger i de Rússia, posades al vent en nom de l’anticolonialisme. Fins i tot hem assistit a crides perquè els mercenaris de Wagner, amb delegació a Mali, vagin a ajudar la Junta Militar que ha pres el poder al Níger. (Recordem que els de Wagner són els mateixos que han estat punta de llança en la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, i que, posteriorment, han estat a punt de provocar un daltabaix considerable a Rússia mateix, daltabaix del qual ningú encara no n’ha acabat de treure l’aigua clara).

A Mali també hi va haver, fa uns anys, un colp d’estat. També sota influència francesa, però amb una influència més gran cada vegada per part de la Xina, Mali avui es troba sota l’òrbita, més aviat, de Rússia. Dit siga entre parèntesis: la Xina juga un paper important, avui, a l’Àfrica, en això de la dominació colonial. Com que la Xina no té gaire terra cultivable, i necessita matèries primeres per al seu desenvolupament, ha trobat en Àfrica, com abans ho feren les potències europees, un terreny adobat per a les seues activitats extractives. A la primera dècada del segle XXI, aquesta influència xinesa, a Mali, resultava molt visible. A qualsevol rotonda de les que s’havien anat construint al voltant de la capital, Bamako, s’hi podien observar plaques amb presència del xinès, i fins i tot hom es trobava estàtues de “benefactors” xinesos a diversos llocs de la capital. La grapa de la Xina damunt Àfrica avui és inqüestionable.

També ho és la de Rússia, cap on ha anat basculant la mateixa Mali. Què en deu quedar, per a aquestes posicions, de la Guerra Freda, teòricament periclitada després de la caiguda del Mur de Berlín? Perquè, una vegada més, sembla que l’anticolonialisme s’apunta a la tutela russa, mentre que la influència europea, encara que practiqui un colonialisme de més baixa intensitat, és vista per bona part de la gent de les diferents nacions africanes com a nociva i altament molesta.

Tot plegat, des del meu modest punt de vista, té a veure amb les potències que avui intenten fer-se un espai dins l’escaquer de la política mundial. Ja no hi ha un lideratge únic, ni prop fer-hi. De la caiguda del Mur no n’han quedat uns Estats Units d’Amèrica liderant en solitari el nou ordre mundial, com algú hauria pogut pensar que succeiria. Ben al contrari, hem entrat clarament en un món multipolar, amb diverses potències que tenen capacitat per jugar el seu joc en aquest terreny global.

La Xina ja ho ha demostrat a bastament. Avui, sense cap mena de dubte, constitueix la segona potència mundial quant a influència. Rússia, pel seu cantó, té una influència internacional molt superior al que li pertocaria pel seu desenvolupament econòmic o tecnològic. Es veu que Putin té millors experts en política internacional que no en d’altres àmbits de la gestió més pròxims. Perquè no hi ha cap dubte que manté una certa influència a l’Amèrica Llatina, i que la influència a l’Àfrica està augmentant durant aquests darrers anys. A banda de la Xina i de Rússia, tenim altres potències emergents que cada vegada compten amb més pes a escala internacional. Crec que basta esmentar-ne dues de ben clares: l’Índia i el Brasil.

Si alguna cosa ens mostra aquest món multipolar és la precarietat de la democràcia. Els Estats Units d’Amèrica són una democràcia (amb totes les seues mancances, perquè el sistema democràtic sempre és, sortosament, imperfecte). L’Índia es vanta de ser la major democràcia del món (si més no, pel que fa a pes demogràfic). I el Brasil, quan els jutges no interfereixen, també funciona democràticament. Però Rússia s’assembla més avui a l’imperi tsarista que no a res altre. I la Xina es vanta de la seua particular manera d’entendre el sistema democràtic.

Tot plegat apunta cap a una globalització força complicada, i no només per la influència de les grans corporacions, que tendeixen a dominar-ho tot, sinó també pel poc prestigi que la democràcia té entre els dirigents més destacats de bona part de les grans potències.

Suscríbete para seguir leyendo