El turisme se’ls ha escapat de les mans

L’economia espanyola depèn molt del turisme des de fa més de mig segle. Des dels anys 60 del s. XX, quan el miracle econòmic espanyol es va basar en bona part amb el turisme, que va proporcionar feina a la gent que fugia del camp i divises amb les que pagar el petroli i altres coses. Als ulls de la resta d’europeus, tenim un clima imbatible. Al Sud tenim caloreta, llum i sol i al Centre i el Nord tenen fred, fosca i pluja. En termes econòmics, nosaltres tenim l’avantatge comparatiu per ser una potència turística europea.

Les Illes Balears són la regió d’Europa amb més intensitat turística. El 2023 varen arribar a les Illes Balears gairebé 14 milions i mig de turistes estrangers —18 milions a Catalunya, 14 milions a les Canàries, etc. Això significa 12 turistes per habitant a les Illes Balears —6,3 a les Canàries, 2,3 a Catalunya etc.— i en termes de pressió territorial 2.890 turistes per km2 —1.873 a les Canàries, 927 a Madrid, etc. Val a dir que aquests indicadors de pressió humana i territorial són inferiors als reals, perquè s’hi han d’afegir els turistes nacionals, que no estan compatibilitzats en les mateixes estadístiques d’arribades de turistes internacionals de l’INE.

No seré jo qui posi adjectius a aquestes dades. Record que l’any passat en un debat algú va dir que “massificació” és un concepte subjectiu i que s’hauria de fer un simposi per saber si Ibiza està massificada o no. Però, mentre esperam al simposi, a primers de maig del 24 sembla que ja hi ha més gent vivint en campaments que l’any passat o almenys se’n parla més. No són persones sense llar, com les que viuen tirades entre cartons al centre de les grans ciutats. No, no, són persones que treballen als hotels, restaurants, discoteques, apartaments i cases de l’illa del luxe. Són persones que venen a treballar al turisme de luxe, però que fan la temporada, o tot l’any, vivint com els temporers agrícoles del Ejido o de Huelva.

La situació del turisme se’ls ha escapat de les mans. S’ha escapat de les mans dels polítics i dels empresaris. En són perfectament conscients, però no tenen el coratge o la voluntat d’atacar el problema. Posaré dos exemples, un d’empresarial i un de polític. José Luis Zoreda, vicepresident executiu d’Exceltur, va dir fa un parell de setmanes que el sector turístic pot morir d’èxit si no comença a pensar en termes de rendibilitat social i sostenibilitat i no de rècords de turistes i facturació. I va admetre que el turisme, tal com s’ha gestionat els últims anys a Espanya, està posant a la població en contra del sector. El polític Antoni Costa, vicepresident del Govern balear, va declarar la setmana passada que “s’ha de mesurar, calcular i fixar límits de càrrega d’alguns paratges naturals de les Illes” perquè “si es continua creixent en volum, aquest patró serà insostenible, per tant s’ha de créixer en valor i qualitat turística i no en quantitat”.

La situació del turisme s’ha escapat de les mans dels polítics i dels empresaris i si no hi ha canvis anirà a pitjor. Empitjorar és una cosa relativament senzilla. El mateix Antoni Costa deia l’any passat, poc després de prendre possessió, que “fa molts anys que n’hi ha que diuen que s’ha de repensar el model econòmic de les Balears, però el turisme ens fa potents”. Idò, endavant amb la potència. De potència en potència, les Illes Balears han duplicat la població les últimes cinc dècades, però han perdut un munt de posicions de renda per càpita relativa i presenten resultats de cohesió social, habitatge, educació, sanitat, serveis socials i qualitat ambiental molt preocupants.

El turisme, si hi ha les condicions naturals propícies, és un sector ideal per a que un país o una regió creixi i surti de pobre. No és tan senzill i ràpid sortir de pobre fent una revolució industrial —construir fàbriques, formar treballadors en tasques industrials complexes, importar tecnologia, fer infraestructures per exportar, etc. — com fer hotels, bars i discoteques. Per engegar el creixement econòmic modern amb el turisme es necessita fer hotels, un aeroport i carreteres i posar molta gent a servir copes, netejar i fer llits.

El tema ara és que no sigui el cas que el mecanisme més ràpid per sortir de pobres pugui acabar resultant el mecanisme més ràpid per tornar a ser pobres. Pobres econòmicament i pobres moralment. Relativament, comparat amb la mitjana de renda de la Unió Europea, les Illes Balears ja s’han empobrit. Ben comptat, a les Illes Balears hi ha una part del negoci turístic que genera més costos socials que beneficis. Està a les mans dels empresaris, dels polítics i de la societat redreçar la situació. Això no és un terratrèmol, un tsunami o un pandèmia, és una qüestió d’empreses i de reguladors. És una qüestió d’organització, voluntat i prioritats. És una qüestió que demana solucions polítiques, econòmiques, socials i ambientals. No només és important posar-s’hi, també és urgent.n

Suscríbete para seguir leyendo