Crònica d’un desastre anunciat

Aquests dies la meva filla, que fa batxillerat, està llegint ‘Crónica de una muerte anunciada’, la novel·la de Gabriel García Márquez que els de la meua generació vàrem llegir a primer de BUP, els anys 80 del segle passat. Em fa il·lusió que la meua filla estigui llegint justament el mateix exemplar, amb els fulls una mica grocs, que vaig llegir el 1981. Ella es va sorprendre de que jo recordi la primera frase del llibre: “El dia en que lo iban a matar, Santiago Nasar se levantó a las 5.30 de la mañana para esperar el buque en que llegaba el obispo”.

Ibiza està vivint, no una mort anunciada, però si un desastre anunciat. No una mort, perquè a diferencia de les persones i els animals, els llocs no es moren. Les morts dels llocs són metafòriques. Els països, les regions, les ciutats o les illes experimenten expansions i recessions, cicles econòmics, socials i culturals. Exuberàncies i declivis dels quals s’aprofiten o pateixen els seus habitants. I a vegades, paradoxalment, exuberàncies i declivis alhora, perquè mentre alguns s’aprofiten de l’exuberància, altres en pateixen les seqüeles. Com el yin i el yang de la filosofia tradicional xinesa, que emfatitza la tendència humana a trobar i viure forces oposades en els fenòmens i esdeveniments socials.

Les ultimes setmanes, a més dels mitjans locals, la BBC, l’Ara, La Vanguardia, El País, etc. s’han tornat a fer ressò dels problemes de l’habitatge a Ibiza. Després de l’enrenou del programa de la Sexta i de la polèmica conseqüent, ara resulta que una mica més amunt, prop de Can Bufí, hi ha una gentada que paga per acampar amb furgonetes o barraques dins un solar. Però si amb una tassa de yin no n’hi ha prou, tassa i mitja de yang. El cuiner turc, famós per salar els entrecots d’una manera una mica rareta, construeix un complex de luxe al Passeig Marítim, arran de sa Llavanera. Sal i aroma! Ben probablement els apartaments seran molt cars, però es vendran i ben probablement estaran buits gairebé sempre, com gairebé totes aquestes promocions a gairebé tot arreu on se’n fan.

Però tornem als campaments i els problemes de l’habitatge. Unes quantes preguntes: A quina velocitat s’ha transitat a Ibiza del “hi ha problemes d’habitatge” a “hi ha milers de persones vivint en furgonetes o campaments”? Com una de les capitals mundials del turisme de luxe ha derivat en una situació tan delicada? De qui ha estat la idea d’acceptar que es pot viure en barraques, furgonetes o tendes de campanya? Com és que segueix venint gent a viure així? Qui són? A què es dediquen? Una amiga em deia dies passats, que a Ibiza tothom es queixa, però ningú se’n va i la gent segueix venint. Ara bé, si els que tenen feines com mestres, policies o metges no volen venir o venen volant 40 vegades cada mes per tornar a Mallorca cada dia, qui són i a què es dediquen els que venen i es queden en condicions infrahumanes?

Què passa amb les condicions bàsiques d’habitabilitat, sanitat, seguretat, etc.? L’incendi de fa una setmana va venir d’una tenda de campanya, no a un campament, sinó enmig del bosc? Que passarà en aquests campaments si plou molt durant una setmana seguida? Que passaria si tornàs un brot com el del covid o encara mes greu? Com és que hi va haver manifestacions per les cabres des Vedrà i ara no n’hi ha? Com és que aquest descontrol habitacional no es tradueix en problemes de seguretat o d’ocupació de cases i pisos buits? Quin és el límit de paciència o de resistència d’una societat davant situacions així? Etc. No vull dir que les respostes a aquestes i altres preguntes siguin senzilles. Però si que és evident que fa molt de temps que coses així s’han anunciat.

Si que s’han anunciat les conseqüències del deteriorament econòmic, social i cultural que ha portat a això. Les conseqüències d’un model urbanístic i territorial descontrolat que ningú ha aconseguit aturar o redreçar. El resultat de doblar la població de l’illa en pocs anys, que no hi ha mercat ni serveis públics que ho puguin aguantar. Al contrari, el gran debat de la societat eivissenca les últimes dècades és entre els que volen mirar de posar una mica de seny i els que creuen que encara s’ha de construir més i portar més gent, més cotxes, més vaixells, més avions, etc. Òbviament han guanyant sempre els segons. Encara hi ha gent —molt interessada en l’amnistia urbanística del govern, en les possibilitats d’engegar noves promocions i molt preocupada pels efectes de la cancel·lació dels “visats d’or”— que nega l’existència d’un problema social seriós que ja afecta a la convivència.

Potser la frase correcta per evocar tot això no és la primera frase de Crónica de una muerte anunciada de García Márquez, sinó la segona frase de Vargas Llosa a Conversación en la catedral, quan Santiago Zavala, Zavalita, es pregunta: “¿En qué momento se había jodido el Perú?”

Quan es va fotre Ibiza?

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo