Oblit o Memòria

Aquestes setmanes estic explicant la Guerra Civil espanyola. Ara faig classe a persones adultes i, durant molts cursos, ho he fet a adolescents. Malgrat el pas dels anys i la diferència de l’alumnat, hi ha un patró que encara es repeteix. En iniciar el tema, silenci; després, a poc a poc, comencen a parlar, els relats familiars apareixen i les emocions i les opinions, també. L’altre dia, un alumne em comentava que els seus avis paterns i materns havien viscut la guerra en bàndols diferents, que cadascú li contava històries distintes i que, per tant, no sabia quina era la verdadera. Li vaig contestar que una cosa són les memòries individuals i una altra la memòria col·lectiva; de la mateixa manera, una són històries i vivències personals i una altra la Història, documentada i fonamentada científicament. Aquesta anècdota m’ha animat a escriure aquestes línies, connectant-la amb l’actual debat sobre la derogació les lleis de memòria democràtica d’algunes autonomies, inclosa la de les Illes Balears.

Deia el psiquiatra Carlos Castillo del Pino que cadascú viu en la memòria dels altres; no hi ha immortalitat, hi ha memòries. Aquesta reflexió podria ser entesa com una reivindicació de la Història, de tota la Història, com a mitjà per mantenir vius els nostres avantpassats. Caldria preguntar-se per què de tot el nostre passat s’ha triat una part per fer una llei que la recordi i l’expliqui: la corresponent a l’arribada de la democràcia al nostre país amb la II República i la seva anihilació amb un cop d’estat frustrat que va donar lloc a la Guerra Civil i al Franquisme.

L’historiador Julián Casanova explica que el final de la Guerra Civil va donar pas a una pau incivil caracteritzada per una crueltat de llarguísima durada, tanta com el mateix règim, els 40 anys de la dictadura franquista; això, diu ell, és el que diferencia la postguerra espanyola de les d’altres conflictes. Aquesta crueltat pretén la desaparició física dels vençuts: centenars de milers d’exiliats, 50.000 morts fins al 1946, milers de desapareguts, presoners i torturats, sota un règim de repressió i terror; els darrers afusellaments del franquisme varen ser només dos mesos abans de la mort del dictador.

A la mort física se li va afegir l’altra, la de l’oblit. Aquest oblit va prendre la forma d’una educació en què els vençuts i tot allò que defensaven van desaparèixer dels llibres d’història, de l’ensenyament. Durant 40 anys, milions d’espanyols i espanyoles varen rebre la pluja fina del relat històric interessat i de la desmemòria. Així doncs, mentre a la majoria dels països europeus es consolidava la democràcia, Espanya patia una dictadura que eliminava els demòcrates i intentava erradicar de l’imaginari col.lectiu el seu passat democràtic.

L’oblit és la mort i la memòria és la vida. Les lleis de memòria democràtica varen néixer per recuperar el nostre passat democràtic que, de manera intencionada, havia estat condemnat a l’oblit. Els que varen ser eliminats per la repressió franquista no poden tornar a la vida però les lleis de memòria democràtica també varen néixer per recuperar les seves restes abandonades per les cunetes i tornar-se-les als seus familiars.

Penso que una societat democràtica prou madura podria prescindir d’una llei de memòria però em temo que encara la necessitem. A viure en democràcia també s’ha d’aprendre; hi contribuiria un debat serè i argumentat sobre aquest tema, com sobre molts altres. No sóc gaire optimista però espero que aquestes paraules hi ajudin.

Suscríbete para seguir leyendo