He dubtat molt si escriure aquestes línies. Si tens cinc minuts per llegir-les i acompanyar-me en la reflexió, donaré per bo haver-me decidit.
Treballo a Vila i surto de la feina a les deu de la nit; vaig en bici i en uns vint minuts arribo a casa. Habitualment, és un passeig agradable, tranquil, la perfecta transició de la feina al descans; de vegades, quan hi arribo tot just recordo d’on venia.
Divendres passat – 29 d’abril - va ser diferent, un bum-bum hiperdecibèl.lic em va acompanyar des de Vila a Illa Plana; vaig mirar cap a dalt i vaig veure d’on venia el soroll i els llums, del baluard de Santa Llúcia. Pensava, innocent de mi, que a casa estaria protegida, però no. Des de llavors, tres hores d’insistent matraca que no només traspassava les parets sinó que se’n va instal·lar com un batec artificial dins el meu cos. Finestres tancades, persianes baixades, tele posada i el bum-bum persistia. Vaig anar al llit cap a la una de la matinada i encara ho escoltava.
Vaig aixecar-me dissabte i la llum primaveral, el blau del cel i el silenci a penes trencat per algun ocellet em feia presagiar un bon dia i oblidar el malson; però poc dura l’alegria a la llar de la resident. A mitja tarda, llegia a la terrassa i intentava escoltar la meva música i, de nou, el renou va començar. Vaig haver d’entrar dins casa, tancar tot i... aguantar. Crec que eren les dotze quan el bum-bum s’havia acabat i el meu cabreig havia pujat tant com decibels havia hagut d’aguantar dos dies seguits.
Diumenge em va rebre amb la tranquil·litat normal. Vaig pensar en fer un escrit per mostrar la meva indignació que sabia era compartida per moltes altres persones perquè les xarxes socials em vàrem mostrar que no estava tota sola. Però, seran coses de l’edat, vaig preferir esperar i veure si, passats uns dies, seguia pensant que pagava la pena posar-m’hi. I, una setmana després, aquí estic mans a l’ordinador. I, saps què m’ha passat? Que el cabreig s’ha transformat en preocupació, i aquesta en reflexió. I vull compartir-la amb tu, estimada lectora o lector, si has arribat fins aquí.
Més enllà de les molèsties que em va provocar l’insuportable bum-bum del cap de setmana, el que realment m’altera és qui és el responsable i quines les conseqüències que se’n deriven. Em demano quina imatge donam d’Ibiza com a ciutat quan, el cap de setmana que oficiosament comença la temporada, l’ajuntament decideix inaugurar-la amb un acte que ompleix tot de renou i posa l’entreteniment d’uns pocs o molts per damunt del descans de tothom. Quina concepció de la cultura i el patrimoni tenen les autoritats municipals quan decideixen ubicar justament aquesta activitat a Dalt Vila, a l’emblemàtic baluard de Santa Llúcia? Amb quina legitimitat podré anar d’aquí a uns dies, com passa habitualment, al meu veí estival a demanar-li que baixi la seva música perquè està a un volum insofrible? Com podré rebatre la seva resposta pero, qué pasa, estou es Aibitsa? Ens hem d’acostumar a patir l’omnipresència de la renou musical als cotxes, carrers, vaixells, platges, mar,... com si Ibiza fos una macrodiscoteca a cel obert?
Vull pensar que l’Ajuntament no vol que Ibiza sigui Can Bum-bum, vull pensar que Ibiza no és encara Can Bum-bum, però sovint els fets em fan dubtar. Voldria pensar que encara hi ha remei però...
