Sequera sense mesura

Com cantava Raimon, «al meu país, la pluja no sap ploure». En general, això ocorre a tota la Conca Mediterrània (i a d’altres indrets del planeta que tenen un clima dit mediterrani). Però es veu de manera especial durant certes èpoques, o en anys determinats. I a àrees concretes, també, de la nostra part del món. La sequera d’enguany, no fa falta dir-ho, és extraordinària. Fa uns dies, el digital Nou Diari va publicar dues fotografies, fetes des d’un satèl·lit, de l’illa d’Eivissa. Una era del mes de febrer de l’any passat, i l’altra del mateix mes, però d’enguany. A la de l’any passat, el color predominant és clarament el verd. Estaven verds els boscos de pins (com ho estan ara, tot i que ací i allà ja se’n veuen que es van assecant), però també ho estaven (d’un color més claret) els camps, on anava creixent el cereal, si estaven sembrats, o l’herba, si eren camps de pastura. O incultes. En qualsevol cas, enmig de l’hivern, a Eivissa, els camps toca que estiguin verds. Enguany, emperò, tot està més eixut que una banya. S’estan batent tots els rècords tant de temperatura elevada com de manca de pluja.

Veient el que està passant a d’altres territoris del nostre entorn, em sorprèn la passivitat amb què els poders públics estan assistint a la situació, cada vegada més extrema, provocada per la sequera. Al Principat de Catalunya, per exemple, ja s’han pres mesures excepcionals a bona part del territori, tenint en compte que som a les portes d’una nova temporada turística i que els recursos hídrics van a la baixa.

Sembla que l’any 2008, any de l’última gran sequera que havíem patit, estaven a punt de dur a terme algunes infraestructures per pal·liar la manca d’aigua, però, en el moment més crític, va ploure. De manera que tot va quedar ajornat. Certament, també hi va contribuir la crisi econòmica, però pens que el factor fonamental va ser que, efectivament, va ploure. Però, a la nostra part del món, les sequeres són cícliques. I podem estar alguns anys sense patir-ne, que, inexorablement, tornen. I ja hi tornam a ser, i ara amb més intensitat que no l’última vegada. Al continent pròxim ja no hi confien que, de sobte, es posi a ploure i s’acabi el problema. Per això, han començat a prendre mesures excepcionals.

Aquí, tant a Eivissa com al conjunt de les Illes Balears, la cosa es mira com si no anàs amb nosaltres. Qualsevol persona que tengui, emperò, una mínima relació amb el camp pot observar amb profunda preocupació les conseqüències de la manca de pluja. Veim ací i allà, amb poca abundància, perquè la gent ja no se’n refiava, alguns camps que han estat sembrats amb cereals. No hi ha cap planta que aixequi més d’un parell de centímetres. Els ruiximets de fa unes setmanes n’han fet sortir algunes plantiues raquítiques, però s’assecaran ràpidament si les pluges no tenen cap continuïtat. Per als arbres, en canvi, ja serien necessàries pluges més fortes, que poguessin arribar a les arrels més profundes i que garantissin una mica de permanència. I, encara més, per als aqüífers resulta de tot necessari que hi hagi pluges fortes i persistents. Però res no indica que això hagi de passar.

I som a les portes d’una temporada turística, en què -diuen- les coses aniran espectacularment bé. Vol dir que tornarem a batre rècords de gent, que allargarem -encara més- la temporada, i que Eivissa tornarà a ser al centre del desig de milers i milers de persones que vendran a visitar-nos. Però, com podrem acollir tota aquesta gent, amb uns recursos hídrics ja tan extraordinàriament estresssats?

Si arribam al fort de l’estiu sense que hagi plogut, com previsiblement ocorrerà, s’hauria de tenir una planificació clara de què es farà amb l’aigua. També s’haurien de planificar, de manera tan racional com fos possible, les prioritats a l’hora de distribuir un bé que cada vegada va esdevenint més escàs. Si no es fa, molt em tem que el principal damnificat sigui, una vegada més, el sector agrícola. Quan, teòricament, hauria de ser el més beneficiat de qualsevol política redistributiva de l’aigua.

Al capdamunt de tot, hi ha un debat que moltes vegades es vol apuntar però que mai no s’ha realitzat en profunditat, al voltant del model d’illa i del model de societat que volem. Tampoc no s’ha fet cap debat seriós sobre el model turístic que més ens convendria. I tot això guarda una relació totalment directa amb la gestió de l’aigua. Però sembla que als qui haurien de posar fil a l’agulla els sembla (encara) més interessant deixar la solució en mans de les pregàries que el bisbe d’Eivissa va fer per Santa Eulària. Ep! Perquè plogui.