Catalunya-espanya: els uns i els altres

Per què, al llarg dels darrers dos-cents anys, Espanya no ha aconseguit de consolidar un estat-nació de caire liberal, homologable amb la majoria dels estats-nació europeus, sobre uns principis democràtics mínimament sòlids? Per què no s’ha aconseguit crear això que es proclama com a “poble espanyol”, però que en realitat només fa referència -a l’hora dels fets, que és el que realment compta- a l’imperialisme castellà en acció? Per què no s’ha superat del tot, al Regne d’Espanya, aquella societat estamental, sustentada sobre una aristocràcia decadent i improductiva?

Són preguntes que tocaria fer-(se) si realment es volen resoldre una part important dels problemes estructurals que avui arrosseguen tant l’Estat espanyol com les nacions sense estat (els Països Catalans i Euskal-Herria). Però que s’eviten perquè, a hores d’ara, les elits castellanes estan lluitant a la desesperada, amb l’únic ariet que encara tenen (la monarquia borbònica), per mirar de mantenir el seu poder al marge de la democràcia, com han fet històricament.

De rerefons de tot plegat hi ha una qüestió d’identitat. Els castellans no han considerat mai els catalans com a connacionals. Sí que hi consideren els gallecs, als quals malden per allunyar tant com puguin del tronc comú galaicoportuguès, i, habitualment, també els bascos (als quals consideren com una mena de castellans una mica més primitius o, si es vol, primigenis, però castellans al cap i a la fi). 

Les elits castellanes poden considerar connacionals els cacics gallecs o els bascos de Neguri, però no consideren com a connacionals (molt manco com a compatriotes) els catalans, per molt que formin part de les elits econòmiques del país. Les rèpliques al Francesc Cambó que, als anys deu i vint del segle passat, clamava per la concòrdia, mai no varen ser les que es farien a un connacional amb qui no acabes d’estar del tot d’acord, i molt menys a un compatriota. Per molt que a Catalunya els nacionalistes catalans cridassin “Mori Cambó!”, Cambó no fou mai un dels seus per als membres de les elits castellanes. Havia promogut la Col·lecció Bernat Metge, amb la traducció de tots els clàssics grecs i llatins al català, i això resultava difícilment perdonable, per a una mentalitat imperialista castellana.

Contràriament, els catalans sí que s’han considerat espanyols bona part d’aquests dos-cents darrers anys, sí que han considerat els castellans com a connacionals (més enllà de l’hostilitat d’aquests envers la llengua i la cultura catalanes), sí que han mirat de treballar per la concòrdia a què apel·lava Cambó. Per aquest motiu, el catalanisme porta dos-cents anys i escaig intentant reformar Espanya, modernitzar Espanya, crear un estat espanyol dins el qual hi càpiguen, de manera més o manco harmònica, tant la nació catalana com la castellana. Per això el catalanisme no ha estat independentista fins a l’any 2009, és a dir, fins entrat el segle XXI. 

Mentre l’imperialisme castellà sempre ha estat secessionista (en relació a Catalunya), el catalanisme ha estat tradicionalment unionista (en relació a Castella), amb la voluntat de crear un projecte comú que fos mínimament acceptable per a tothom.

Avui els castellans continuen considerant estrangers els catalans i, des de fa devers quinze anys, els catalans ja també es consideren estrangers en relació a Castella. Ha estat un canvi d’unes dimensions que encara no estam en condicions de poder analitzar d’una manera mínimament objectiva. A les escorrialles del catalanisme -amb una certa força, encara, dins les formacions polítiques amb representació parlamentària-, no s’ha dissolt del tot la idea de reformar Espanya (per tant, una idea clarament unionista, en què es consideren els catellans com a connacionals). Però la major part de la societat, si més no al Principat de Catalunya, fa devers quinze anys que ha passat pàgina. Ja és, com es diria ara, en una altra pantalla.

Algun dia, catalans i castellans s’hauran de trobar (cosa que no han fet des del segle XVII, per cert), però no podrà ser en el marc (totalment desfasat) de l’Estat espanyol. Avui als castellans només els queda l’autoritarisme per mirar de mantenir “la unitat”, un autoritarisme personificat en el cap de l’Estat, un individu especialment antipàtic per a tota la Catalanofonia. Esgrimir els Borbons com a argument “constitucional” faria pena si no fes, sobretot, gana de riure. La unitat, ara mateix, només es pot fer dins la Unió Europea. Catalunya -de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó- i Espanya -del Matxitxako a Cadis i del Ferrol a Múrcia- només es poden trobar a Europa. I en peu d’igualtat, no a través de cap escala supeditatòria.

Suscríbete para seguir leyendo