Margalida Llogat una altra vegada
Enguany ha fet 100 anys que Margalida Roig Colomar, més coneguda com a Margalida Llogat, va entrar a treballar a la fàbrica de teixits Ventosa, aleshores encara situada a uns locals de la carretera de Sant Joan. Encara faltaven uns mesos perquè els propietaris traslladassin la fàbrica a un edifici nou aixecat al costat de l’aleshores carretera de Sant Antoni, avui avinguda d’Ignasi Wallis. La nova fàbrica seria inaugurada el 27 d’abril de 1925.
Enguany ha fet també 80 anys que Margalida Llogat, després de passar 7 anys a la presó per haver set la presidenta del comitè de vaga de les obreres de Can Ventosa, sortia en llibertat condicional. Havia set detinguda a final de juliol de 1936, acusada d’un delicte d’adhesió a la rebel·lió per haver-se declarat en vaga cinc dies abans del colp d’estat del 18 de juliol que causà l’esclat de la guerra civil i que tengué com a conseqüència la dictadura franquista que avui encara alguns reivindiquen.
El que reclamaven les treballadores de la fàbrica eren coses tan ‘revolucionàries’ com una jornada laboral de 8 hores, excepte els dissabtes, que seria de 4, és a dir, 44 hores de feina a la setmana, set dies de vacances pagades i permís per absentar-se en cas de mort dels pares, germans o familiars directes, entre altres prestacions que avui hem assolit i millorat, de moment. Aquest fou el seu delicte. Aquesta l’excusa per a set anys de presó i una vida partida per la meitat. Per fer vaga va ser jutjada en consell de guerra segons el Codi de justícia militar. Tot i que el fiscal demanava ‘només’ 12 anys i 1 dia i tot i que la instrucció de la seua causa es va perllongar més d’un any, la sentència va ser immediata i fulminant: fou condemnada a cadena perpètua.
Poc després, mentre Margalida Llogat es trobava empresonada a Palma complint la condemna que va ser commutada després a 30 anys i el 1943 a 12 anys i 1 dia, va morir sa mare, a pocs metres d’ella. La dona havia viatjat a Palma per poder visitar la filla, però no l’hi varen permetre. Quan va saber que sa mare estava ingressada a l’hospital, les autoritats franquistes, fent palesa la seua infinita misericòrdia, tampoc varen deixar que la visitàs. Quan finalment va morir, no la va poder ni veure ni amortallar. Ho varen haver de fer altres familiars i vesines. Completant la ignomínia, varen enterrar Margalida mare en una fossa comuna, una d’aquestes fosses que ara els neofeixistes no volen continuar excavant perquè diuen que ‘és obrir ferides’, quan en realitat el que volen dir és que els morts ja estan bé allí on estan.
Mentre la dona era a la presó va morir també la seua àvia paterna, amb qui compartia nom. Quan se la varen emportar presa, Margalida majora i Margalida neta no sabien que no es tornarien a veure. Quan els feixistes depuraven, empresonaven o assassinaven algú, la represàlia s’escampava a tot l’entorn familiar.
Quan el 1943 Margalida va tornar a Eivissa i es va tornar a instal·lar a Dalt Vila, tot i que no a la casa familiar al carrer de Sant Antoni, cantó amb la plaça del Sol perquè les autoritats franquistes l’havien expropiat en pagament a la multa que li havien imposat pel seu ‘delicte’, va haver de veure, com tants altres que tornaven en les mateixes circumstàncies, com part dels vesins i de la família li giraven l’esquena. El cost personal anava molt més enllà dels anys de presó. Així i tot, va aconseguir refer la seua vida sense rancúnia i sense transmetre als seus fills cap ànim de venjança, guanyant-se la vida cosint, emmidonant i brodant. L’any 1944 es va casar amb Josep Bonet Cardona, picapedrer i membre del Comitè Central del PCE que havia estat empresonat en el camp de concentració de Formentera. L’any 1946 va demanar l’indult sobre la base del Decret del 9 d’octubre de 1945 i aquest li era concedit sense reconèixer l’Estat cap injustícia comesa. Al contrari, es perdonava els condemnats tot i seguir sent ‘culpables’.
Margalida va morir jove, amb 58 anys, segurament a causa dels patiments passats i 30 anys després del colp d’estat i del seu empresonament, sense recuperar ni la casa familiar ni la feixa expropiada.
Avui, un segle després de l’inici de la seua vida laboral a Can Ventosa i 80 de la seua sortida de la presó de Palma i del seu retorn a Eivissa, el llegat de Margalida Llogat i tants altres que varen patir presó i represàlies, s’ha fet més gran. Gràcies a dones i treballadores com ella, els ciutadans en general i les dones i treballadores en particular, de qualsevol ideologia, ho tenim més fàcil i som més lliures, fins i tot per fer propostes indignes com la que pretenia llevar-li el seu nom a un carrer de Sant Jordi, iniciativa injustificable, tot i les justificacions i que per sort ha tengut un recorregut molt curt.
Suscríbete para seguir leyendo
