El que sigui, per no dormir al sofà

Entenc la carta de Pedro Sánchez, com no l’haig d’entendre, si em va passar igual. Tots dos vam oblidar comprar-li a la nostra esposa l’o-bli-ga-tò-ri-a rosa per Sant Jordi. Als solters els pot semblar un descuit fútil, però esperin a casar-se i a tenir un oblit així, un fa el que sigui per ser perdonat. En el meu cas -i no fou fàcil-, aconseguir una rosa l’endemà i confiar en l’absolució de la meva senyora, la qual, ella sí, m’havia obsequiat amb el preceptiu llibre. Així estem encara. Pedro Sánchez, acollonit com jo pel tremend oblit, no va trobar cap rosa el dia 24 -a Madrid resulta més difícil- i va entrar en pànic. O es pensen vostès que és casual que la famosa carta es publiqués l’endemà de Sant Jordi?

-La Begoña em matarà. Si no és que... és clar! Una carta d’amor, això ho soluciona tot. I pública, perquè vegi que li declaro el meu amor davant tots els espanyols. Secretari! Porti paper i ploma!

La resta de la carta no té importància, és només per adornar, perquè la Begoña vegi que el seu marit no és un mindundis, que tant parla de jutges com de premsa, quin un el meu Pedro. El cabdal és quan diu -i un s’imagina Sánchez amb ullets de xai degollat en escriure-ho- «no em causa rubor dir-ho, sóc un home profundament enamorat de la meva dona» (pel bé de la concordança, hauria de dir «de la seva dona», però se’l disculpa perquè Begoña podria pensar que Sánchez li vol aixecar l’esposa a un altre, i seria pitjor el remei que la malaltia).

La frase sembla treta d’un bolero dels dolents, però un fa el que sigui, fins i tot el ridícul, per no dormir en el sofà, encara que sigui el president del govern i els sofàs de la Moncloa siguin més amplis i flonjos que el de casa meva.

.-Au, Begoña, fes-me lloc al llit, que he dit a tots els espanyols que estic enamorat de tu.

Si una cosa agrada a una dona més que tenir al seu home enamorat, és que aquest ho pregoni als quatre vents, apa que no rabiaran les amigues. Sánchez ho sap, ja que té a les seves ordres el Cesid, que l’informa de com dur al seu terreny a qui li interessa, si va funcionar amb el Vivales -una amnistia no deixa de ser una declaració pública d’amor- bé ha de funcionar amb la Begoña.

Això sí, algun dels molts assessors hauria d’advertir Sánchez que està molt bé manifestar amor per la senyora, però que per això no calen tres folis. Per a arribar a l’única cosa que interessa -l’amor, l’amor- s’ha d’anar al catorzè paràgraf. Si de veritat vol que Begoña l’exculpi, la declaració d’amor ha d’anar en el primer. I en negreta, que les dones són molt seves per a aquestes coses.

No cal mostrar-li suport, Sánchez no té intenció de dimitir, apa que deixarà la Moncloa, només aspira a tornar al llit conjugal, i això no hi ha mobilització ciutadana que ho aconsegueixi si Begoña no transigeix. L’anunci de possible renúncia és només per a estovar la Begoña, en això Sánchez m’avantatja, jo no he pogut esgrimir davant la meva senyora cap dimissió perquè fins el mes que ve no em toca presidir la comunitat de veïns.

-Eva, perquè oblidis el meu oblit, valgui la redundància, m’agafo fins dilluns per a decidir si deixo de presidir l’escala.

Aquestes amenaces, aquests «agafeu-me, que em conec», són de boqueta. Jo estava en un grup de whatssapp-després reconvertit en grup d’autoajuda, com la majoria- l’administradora del qual amagava periòdicament de deixar-ho, perquè li agradava que ens mobilitzéssim a favor seu. No ho vaig fer mai, així que no ho faré amb Sánchez. Si va oblidar comprar la rosa, que s’aguanti, com faig jo.

Amb la que ha armat aquest cop només per fer-nos saber que està «profundament enamorat» de la seva dona, si oblida també l’aniversari de noces, és capaç de ficar-nos en una guerra mundial. El que sigui, per no dormir al sofà.

Suscríbete para seguir leyendo