Mònica

Anar pel món. Hi ha la ràdio encesa, la mort que amorteix llençols de coloraines. El dolor, una llauna, un embolic, una farsa. Sempre he trobat diners per les cantonades del món, i de l’amor. I he hagut de pagar a preu agre tot aquell món que no portava ocells de gener. Llavors els anells dels dits enlluernaven. Aquest home i aquesta dona el carnaval més devastador cremen l’herba del crim en hores de nostàlgia, desesperació i sentimentalitat en diades de baixa intensitat; una abraçada que no dona resultats, el mossec, la llengua que no arriba, la mà a l’entrecuix, entre els pits, romput el vestit, oberta la porta principal dels pantalons, llençol que fan olor i pudor de misèria, un temps que fou glòria i esplendor, bellesa i despertar de l’aigua, coloms, gavines, crepuscles feliços lliures com l’ocell que neix pur i net a la sortida del sol, vora les illes, davant la mar tranquil·la d’ones i de tempestes malgrat la tonada aquella ‘Love is in the air’ assassinat implacable creat per obra i gràcia d’un trobador en mal dia trobat enmig del camí, al costat mateix de garrovers, oliveres i ametllers en flor, figueres a l’ombra i refugi encara que és inevitable el retorn a la casa pairal, a la casa pagesa, entre cavalls i vaques, blat, ordi, civada, grinyolar de porcs, cant real, potent del gall, histèrics crits de gallines, mules conreant els camps, arada i un pagès de suor i cansament, extenuat que s’atura al primer port que troba i beu l’aigua del benestar que és ara mateix la felicitat simple i puríssima. Casa de la infantesa i experiències d’ordre menor. I sí, Mònica...

Suscríbete para seguir leyendo