Quantes vegades es pot rompre Espanya?

Sembla que finalment el PSOE i Junts per Catalunya han arribat a un acord i la setmana que ve hi haurà investidura. Fa dies que es sent molta remor, sobretot a Madrid, amb manifestacions, contenidors cremats, pilotes de goma, gasos lacrimògens i càrregues de la policia, de gent que es manifesta perquè diuen que Espanya es romp.

La història d’Espanya és la història d’una corona que construeix un imperi a partir del s. XV, però que no aconsegueix modernitzar-lo i mantenir-lo i s’acaba desfent progressivament durant el s. XIX, fins arribar a la pèrdua de Cuba de 1898. Per tant, si hi ha algun país on entendre que la pàtria es pot anar desfent de trossos i la vida segueix és Espanya. Com cantava Julio Iglesias “Unos vienen y otros se van / la vida sigue igual”. O per dir-ho amb paraules del gran cantador de Sant Agustí Pep Xico Bet: “Espanya va de fallida / per falta d’un regit bo / que ha perdut ses Filipines / i Cuba que era millor / i ara perdran ses tres illes, / Mallorca, Ibiza i Maó / que ha arribat sa república / amb bona condició”. De fet, Espanya té la festa nacional el 12 d‘octubre que no celebra la conquesta de la llibertat o la independència, sinó l’inici de l’imperi que va acabar anant en orris tres segles després.

I no fa falta anar tan enrere. L’exemple més recent és la pèrdua del Sàhara, després de la marxa verda organitzada pel rei “germà” Hassan II del Marroc. La llei espanyola de 19 d’abril de 1961 deia en el seu article quart: “La provincia del Sahara gozará de los derechos de representación en cortes y demás organismos públicos correspondientes a las provincias españolas”. Si, representació a Corts i DNI. Però resulta que el 26 de febrer del 1976, el Rei, “sucesor a título de Rey del Generalísimo”, va deixar penjats aquests compatriotes i “adiós muy buenas”. Al Sàhara, poc se’n parla, ningú va moure un dit per defensar res i els militars espanyols que hi eren van tornar. Potser per això ara els manifestants de Ferraz criden a la policia “Con los moros no os atrevéis”.

Per tant, això d’invocar contínuament que es romp Espanya és un acte reflex per no parlar d’altres coses. Perquè, què vol dir rompre Espanya? O és que no volen rompre Espanya els que volen acabar amb les autonomies? L’Espanya de la constitució de 1978 és un estat democràtic de dret, divers en la seua unitat, format per nacionalitats i regions. Els que criden “España una y no 51” son constitucionalistes? Una de les pancartes dels aquelarres d’aquests dies a Madrid (quin espectable! senyores i senyors, quin espectable!) posava “La Constitución mata la Nación”. Aquests de la bandera d’Espanya amb l’àguila franquista o la creu de Borgonya no és que no siguin constitucionalistes, és que mai haurien aprovat la Constitució, ni la varen votar els més vells, ni la votarien els més joves.

Un dels principals promotors de les reaccions d’aquests dies, el senyor José M. Aznar —“El que pueda hacer, que haga”— de jutges, bisbes i altres forces vives, va signar el 1978 articles contra la constitució al diari “La Nueva Rioja”. I de fet, algú i no era un exaltat al carrer amb la bandera amb el toro d’Osborne, sinó un càrrec molt important vestit de frac, va dir fa uns anys que a Espanya la unitat precedeix la democràcia. I així anam. Un dels que s’ha manifestat preventivament, contra una llei que no ha sortit és el Consell General del Poder Judicial, que porta caducat cinc anys...

La igualtat a Espanya és

una quimera, i ho es a dos nivells. Primer perquè Espanya és un dels països amb més desigualtat de la Unió Europea, fruit d’un model econòmic amb poca productivitat i salaris relativament baixos, i un sistema educatiu que no funciona per revertir aquest problema. Això a nivell de desigualtat personal. A nivell territorial perquè hi ha un trencament desigual entre quatre models: 1) el model del País Basc i Navarra; 2) el model de Madrid que amb una gran força centrípeta xucla i buida la resta del país; 3) el model de les comunitats autònomes que cobren; i 4) el model de les comunitats que paguen. Molt discurs sobre la igualtat però molta desigualtat real

I el mateix, molt discurs sobre l’amnistia, però l’amnistia els preocupa poc. Una amnistia que en aquest cas afectarà a un cas que mai hauria hagut de judicialitzar-se i s’hauria hagut de tractar en l’àmbit de la política. El que els preocupa no és l’amnistia, no, el que els preocupa és que si després de l’acord amb Puigdemont, Sánchez aconsegueix fer govern i complir la legislatura sencera, el PP haurà estat prop de 10 anys a l’oposició i això a un partit de govern li cou molt. 10 anys sense un munt de gent que es creu important a la que se li cova l’arròs per ser ministre, secretari d’estat o el què sigui. 10 anys sense manar i figurar. 10 anys sense accés al BOE per poder fer coses. 10 anys, per exemple, sense poder utilitzar el BOE per fer amnisties fiscals pels clients dels seus despatxos.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo