Una excursió inoblidable

Cada cop és única, la fi del món que representa la mort d’una persona.

Marta Segarra

De l’amic Sifrid, en realitat el meu nebot Sifrid Torelló Roca ara mort als darrers dies d’un octubre lleugerament tardorenc, puc recordar entre altres vivències íntimes, molt llunyanes, una breu excursió al bell poble de Gelida tot just a tocar a Sant Sadurní d’Anoia, on era nat el protagonista principal d’aquesta breu nota a la vora de la sobtada -tota mort sempre és sobtada- desaparició del familiar ara protagonista i en exclusiva. De Gelida no en tenia cap notícia, el meu interès fou motivat per visitar la zona on Jaime Camino filmà una de les seves millors pel·lícules, ‘Las largas vacaciones del 36’. Mercè a un efecte purament cinematogràfic vaig voler conèixer Gelida, un paisatge, una escenografia que he tornat a visitar en el temps. Tinc un grat, preciós record d’aquella escenografia, d’aquell paisatge de bellesa i tranquil·litat. Amb el pas del temps he tornat a l’esmentada postal i dic postal en el millor sentit de la paraula. En aquests moments, quan escric unes línies sobre l’amic Sifrid, la transparència lumínica del lloc ha tornat de forma sòlida. Evocar, recordar les coses, els paisatges vistos, el rostre i les cares són vehicles inevitables que et fan companya entre el dolor però també entre l’alegria. I no és excessiva malgrat tot, malgrat les circumstàncies, la tristesa que ara avui mateix sento. Recordar de vegades és plorar, de vegades és somriure i aquest somriure pot sortir dels meus llavis mentre recordo al nebot que ha marxat per a sempre més. Llavors l’abraçada per a les seves germanes, Lali, Carme, Isolda compungides a l’hora de visitar el cementiri de Lleida. Adeu Sifrid, una forta estreta de mà.

Suscríbete para seguir leyendo