A la guerra ben contents

Vaig veure per la tele en Netamiau -així li diu el gat de casa- passant revista a uns soldats, equipat amb armilleta antibales com si estigués a punt de ficar-se ell mateix en una trinxera, quan el més a prop que estarà d’un front de guerra serà si arriba tard a casa sense una excusa plausible per a la seva senyora. Es veu que està de moda disfressar-se de Madelman Soldat, ho fa també en Zelenski -aquest amb el seu jerseiet verd- quan recorre països sol·licitant uns míssils per misericòrdia, senyora, que trist és de demanar, però més trist és de robar. Anar per la vida vestits de Madelman fa els líders més simpàtics, paradoxalment els confereix aspecte pacífic, un veu a Netamiau equipat com un inofensiu ninot articulat i no el creu capaç d’arrasar tota una població civil. Un Madelman mai cometria atrocitats semblants, i per tant en Netamiau tampoc, així que mirem cap a una altra banda i avall, que fa baixada.

Per això el dirigent israelià té carta, si no blanca del tot, molt blanquinosa per fer el que vulgui, s’hauria de tenir molt mala llet per a enfadar-se amb un Madelman, amb el que ens han fet gaudir aquests homenets. A Espanya no hi ha encara gaire costum de disfressar-se d’ells, excepte el rei emèrit, que anava a caçar vestit de Madelman Safari, suposo que amb el seu portador negre i tot, perquè no faltés de res. Una vegada la ministra Margarita Robles va intentar compondre la disfressa de soldat amb un casc i una armilla, però va resultar més semblant a un pardal calb i espantat que a un Madelman, així que es va decidir, amb bon criteri, no repetir l’experiment.

El Madelman Netamiau no portava casc quan el vaig veure a la tele, el devia tenir guardat a la capseta dels accessoris, amb el walkie-talkie, la llanterna i els prismàtics. Li preguntava a un soldat que semblava de debò si estava a punt, i aquest responia afirmativament mentre somreia. Com no hauria d’estar a punt i com no havia de somriure el soldat de debò, si el seu enemic serien malalts, dones i nens, i la seva tasca destruir edificis civils. La missió que li estava encomanant aquell Madelman -déu n’hi do com evolucionen aquestes joguines, ja parlen i tot, pensaria- li recordava pel que fa a dificultat a quan, de petit, tirava al blanc a la caseta de la fira. I per postres, aquesta vegada seria de franc. N’hi ha per estar content.

Suscríbete para seguir leyendo