Festes de la Terra: Identitat amenaçada

Quin sentit té celebrar a Eivissa les Festes de la Terra? I a Formentera? Resulta acceptable celebrar una conquesta, que, com totes les conquestes, es va dur a terme a sang i fetge? Ens hem d’alegrar de quan érem imperialistes? Hem de commemorar-ho? Què deuen sentir, en veure aquesta celebració, els nordafricans nouvinguts entre nosaltres? Són un reguitzell de preguntes que, honestament, ens podem fer.

Com, honestament, crec que puc dir que té tot el sentit celebrar les Festes de la Terra, i focalitzar la nostra identitat col·lectiva, quan aquesta es troba, clarament i contundement, amenaçada. Si no fóssim part d’una minoria nacional perseguida, en el si d’una nació sense estat (la més clara d’Europa occidental), ens ho podríem estalviar, a fe de Déu! Però som una refotuda minoria nacional dins el nostre propi territori, i la nostra identitat es troba permanentment en la corda fluixa, in bilico, que diríem a Itàlia. Som part de les lingue in bilico de què parla el sociolingüista friülès William Cisilino. De les llengües en precari, que preconitza un altre amic, el sard Diegu Corraine. De les llengües candidates a ser esborrades pel poder abassegador dels estats, que diria el lingüista amazic Mohand Tilmatine. De les llengües que la República no considera de la República, com proclama el cors François Alfonsi. Tenim tot el dret de celebrar les Festes de la Terra, de proclamar la nostra identitat, de defensar a tota ultrança la llengua catalana, d’enorgullir-nos de la nostra literatura, de vantar-nos dels grandíssims gegants Ramon Llull, Ramon Muntaner, Ausiàs March, Francesc Vicenç Garcia (ara tan revaloritzat), Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit, Maria-Mercè Marçal, Mercè Rodoreda, Marià Villangómez, Maria-Antònia Oliver, Quim Monzó, i tants i tants que s’expliquen i ens expliquen millor que cap tractat de sociologia.

El català és l’única llengua parlada per nou milions d’europeus que no és oficial de la Unió Europea. L’única. L’anomalia més gran. No n’hi ha cap de comparable. Totes les altres llengües europees amb més d’un milió i mig de parlants hi són plenament oficials. I n’hi ha unes quantes que no hi arriben, a aquest milió i mig. Ara la llengua ha passat a ser central en les negociacions per a la formació del nou govern d’Espanya. Des del meu punt de vista, emperò, tot el debat està completament desenfocat. No fa falta canviar res perquè es pugui parlar normalment en català tant al Congrés com al Senat. No hi ha res en el reglament d’aquestes cambres parlamentàries que ho impedeixi. Per tant, bastaria que el president -ara que diuen que podria ser del PNB- ho autoritzàs, i no fes com na Meritxell Batet i tots els seus predecessors i predecessores. Això no és cap acord que faci avançar res, si a partir d’ara es pot usar normalment el català a les cambres representatives del Regne d’Espanya. A Europa, emperò, Espanya ha bloquejat l’oficialitat del català repetidament. Aquí sí que es podria negociar un avanç en aquesta qüestió.

Però crec que hi ha una reivindicació que passaria necessàriament per davant la de qualsevol que tendeixi a ‘blindar’ (uf, quin terme més antipàtic i orwellià, perquè sempre significa el contrari) el català a l’educació, als parlaments o on sigui: em referesc, per descomptat, a les competències exclusives en Justícia. Desvincular, en principi, Catalunya del sistema judicial espanyol, per mi, resulta totalment imperatiu. Mentre els jutges del Principat depenguin del Consell General del Poder Judicial, mentre depenguin del que disposin el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional, no es podrà ‘blindar’ el català, diguin el que diguin les lleis (perquè tots els alts magistrats d’aquests organismes es passen la legislació vigent per l’arc de triomf, com han demostrat sobradament durant aquests darrers anys). Catalunya necessita un tribunal suprem propi, per damunt del qual només hi hagi els tribunals europeus, desvinculat completament del sistema judicial espanyol. Això seria un bon element a negociar, si l’independentisme català ha de contribuir a tornar a fer Pedro Sánchez president del govern espanyol.

Mentre la presència del català, a Eivissa i Formentera, a determinats àmbits, depengui del partit que governi, mentre la seua normalització no estigui assumida per tots els partits polítics sense cap excepció, mentre el cent per cent de l’Educació no sigui en llengua catalana, mentre no hi hagi almanco la meitat de les sentències judicials, mentre no es pugui viure normalment en català, la nostra identitat estarà amenaçada. Perquè el seu pes dins la societat eivissenca sempre és conjuntural, i no estructural, com pertoca a situacions de normalitat social.

Suscríbete para seguir leyendo