Fora de la mirada curta

Som conscient que, en publicar-se aquest article, ja se sabran els resultats de les eleccions generals espanyoles del 23J. En el moment d’escriure’l, emperò, tot és a l’aire. I això no impedeix que es puguin fer algunes reflexions postelectorals que, des del meu punt de vista, tendran validesa tant si el pròxim president del govern és Pedro Sánchez com si és Alberto Núñez Feijóo, tant si governa el PP amb l’abstenció del PSOE, com si ho fa amb Vox; tant si governa Sánchez amb l’abstenció del PP com si ho fa amb un pacte amb ERC i EHBildu.

La campanya electoral ha set insulsa, fada i, malgrat tot, bronca i dura, amb tocs de frontisme que no s’aguanten gaire a cap democràcia madura, que miren més cap a l’Amèrica Llatina que no cap a Europa. I que, per descomptat, queden a anys llum del món anglosaxó o de l’escandinau, amb molta més tradició democràtica.

D’aquesta campanya electoral i de la situació política que se’n deriva, en podem extreure algunes conclusions, fàcilment observables a primera vista. Per començar, que la Transició a la democràcia es va tancar en fals. Això una petita minoria d’opinaires fa molt de temps que ho deim, però ara ho comença a assumir una capa prou més ampla de la societat. La Transició, en el seu moment, no va saber resoldre (ni ho ha sabut fer en forma més processal) l’anomenada ‘qüestió territorial’. En principi, se suposava que el Regne d’Espanya havia de ser un estat unitari, amb algunes autonomies. Aquestes autonomies estaven ben clarament definides: per una banda, hi havia Euskadi (al qual es podia afegir, i encara es pot, segons el seu Estatut, Navarra) i, per l’altra, Catalunya (amb la baula amollada de veure què decidien fer en relació a aquesta autonomia les Illes Balears i el País Valencià). També hi havia l’opció de nacionalitat històrica per a Galícia, que havia estat a punt de tenir un estatut d’autonomia durant la II República. Com que això marcava massa clarament quines eren les ‘nacionalitats’ (consagrades amb aquest terme a la Constitució espanyola), es va optar, per obra i gràcia de cervells com Abril Martorell, pel ‘cafè per a tothom’, és a dir, per fer que totes les ‘regions’ fossin ‘comunitats autònomes’, tenguessin o no desig d’autonomia política. I l’autonomia, en general, es va convertir en una mena de descentralització. El descafeïnament total es va aconseguir amb la pantomima del 23F, mai no explicat prou clarament.

Si una cosa han demostrat aquestes últimes eleccions és que la qüestió territorial segueix sense resoldre’s. No només això: com ocorre amb tot allò que es deixa podrir, el problema es va agreujant. I s’agreuja perquè una de les parts, la que ideològicament provenia del franquisme, això de les ‘nacionalitats’ no ho vol veure ni en pintura. Com no toleren la pluralitat lingüistica, ni la diversitat cultural. Observi’s l’ús de les llengües que han fet els candidats de les diferents formacions polítiques per fonamentar això que acab d’escriure.

Avui el ‘frontisme’ recull encara els vells mites de l’Espanya unitarista enfront de l’anti-Espanya. Qualsevol que funcioni normalment en català, en euskera o en gallec, que defensi la cultura pròpia, que vulgui ensenyament en les respectives llengües o que pensi en termes autocentrats és considerat com a dubtosament espanyol pel front nacionalista. O hauria de dir nacional? Aquest front considera que el castellà és més espanyol que el basc, que Pérez-Reverte és més espanyol que Bernardo Atxaga, i que a Eurovisió no s’hi ha d’anar cantant en català o en gallec. També posa en dubte l’espanyolitat dels mossos d’esquadra o de l’ertzaintza, o, en qualsevol cas, no les acaba de considerar unes policies tan espanyoles com la nacional o la guàrdia civil. Un dels aliments inqüestionables del ‘frontisme’ és que considera com a exògens elements que oficialment formen part de l’Estat espanyol, o del Regne d’Espanya, com preferiu.

A banda de no haver resolt la qüestió de la Transició, particularment m’ha sobtat veure que la mentida no penalitza. Això ja ho sabia, i ho tenia clar, però cada vegada que ho puc constatar directament, encara em sosmou. La mentida, en política, no penalitza. Ho vàrem veure en el cara a cara entre els dos candidats a president, i ho hem pogut veure posteriorment durant la campanya. Es poden dir mentides amb tota la tranquil·litat del món, perquè qui les diu sap que no li faran cap mal. Això aboca el xou polític a una nova dimensió. No especialment agradable. Però bé, això ja serà fruit d’un altre comentari.

Suscríbete para seguir leyendo