Cada vot compta

He de confessar que des del mateix dia de la convocatòria electoral de les eleccions generals tenia clar què votaria i qui votaria. El que no tenia pensat era escriure unes línies per parlar-ne. Fa uns dies, l’escriptor Juanjo Millás publicava el següent tuit arran dels episodis de censura cultural a diversos ajuntaments governats per PP i Vox: «Primero vinieron a por Virginia Woolf, pero yo no era Virginia Woolf y no me preocupé. Luego vinieron a por Paco Bezerra, pero yo no era Paco Bezerra y no me preocupé. Luego vinieron a por la Seminci, pero no soy director de cine y no me preocupé. Luego, a por Lightyear, etc...». Aquesta reflexió em va animar a fer aquest article.

El dret a votar. Votar és un dret i tu ets lliure per exercir-lo o no. És possible que pensis no votar, que sentis que tot això del que parlen no va amb tu i que no vegis amenaçat cap aspecte de la teva vida. És probable que estiguis decebut, cansat de promeses que no es compleixen, de debats i enfrontaments estèrils. A tu, que dubtes, em dirigeixo especialment. Totes les eleccions són importants però aquestes tenen una particular rellevància. Hi ha molts motius per anar a votar perquè, tal vegada, mai com ara, haurem de triar entre dues concepcions diferents de la nostra societat, de la nostra vida.

El vot de la por. Alguns enarboren la por com a motiu per votar, advertint-nos del que pot venir si guanya la dreta i l’extrema dreta, si governen PP i Vox. Em sembla insuficient perquè això ja està passant. Governen a 150 municipis, a vàries comunitats autònomes, als consells de Mallorca i Menorca... Ja hi són, ja estan a les institucions i ja estam veient el que suposa: retallada de drets, intransigència i una falsa llibertat. El pitjor està per venir, sense dubte, desenvolupisme sense control, urbanisme a la carta, augment de les desigualtats socials, privatització dels serveis públics i menyspreu de la cultura pròpia. La por és un motiu per votar però crec que no ha de ser el principal.

El vot de l’esperança. Més que per por, defenso que ha de ser l’esperança la raó per participar al 23J, l’esperança que motiva, que mou i commou. I crec que hem d’anar a votar per seguir construint una societat en què cadascú pugui estimar qui vulgui, una societat que sigui solidària i acollidora, una societat que creï riquesa, no rics, i la redistribueixi, una societat que es preocupi pel medi ambient i actuï contra l’amenaça del canvi climàtic perquè vol deixar el seu legat per a les generacions futures, una societat culta que estimi la seva llengua i el seu patrimoni, una societat que posi el bé comú i allò públic per davant dels interessos particulars, una societat que obri fosses per tancar ferides i honorar els seus morts, una societat tolerant, oberta i inclusiva.

En aquestes eleccions ens jugam dues formes d’entendre la convivència, de viure el present i preparar el futur: la que representa la dreta i la dreta extrema de PP-Vox i la que ofereix la coalició progressista de PSOE i Sumar. I sí, el meu vot esperançat serà per Sumar Més al Congrés i per Ibiza i Formentera al Senat perquè crec que són les que millor defensen la societat en la que crec.

El teu vot és decisiu. Tots els vots valen el mateix i, en el cas del escó al Senat que li correspon a Ibiza i Formentera, la candidatura guanyadora serà la que tingui més vots, tot i que sigui només un de més. Així que si has arribat fins aquí, estimada lectora, estimat lector, i encara estàs dubtant si anar a votar o no, que sàpigues que el teu pot ser el vot decisiu. Més enllà del programa de la candidatura d’Ibiza i Formentera al Senat, deixa’m dir-te el que penso del candidat, d’en Juanjo Ferrer, per si així puc ajudar-te a decidir. El vaig conèixer fa uns anys quan a Ibiza es va crear la PAH (Plataforma Afectats per les Hipoteques) en plena crisi econòmica. Un grup de voluntaris i voluntàries vàrem atendre de la millor manera que vàrem sabre desenes de famílies que anaven a ser desnonades en situacions terribles; l’assessorament jurídic en aquells processos era fonamental i en Juanjo va ser un dels advocats que, amb el seu temps, la seva paciència, professionalitat i col.laboració desinteressada va fer possible que molts dels casos fossin resolts de forma favorable i moltes persones veiessin solucionats els seus problemes. Aquest és en Juanjo, aquest és el meu candidat i vull que sigui el senador que ens representi a la cambra alta.

Malgrat tantes coses, continuo creient en la política transformadora i honesta i trobo que la millor forma de posar punt final a aquestes línies és amb la lucidesa d’aquest gran polític i magnífica persona que és en Pepe Mujica: «El peor enemigo de un pobre es otro pobre que se cree rico y defiende a quien los hace pobres a ambos».

Suscríbete para seguir leyendo