Què hi diu, l'Església?
Podria semblar una paradoxa, però no crec que ho siga: com que el règim franquista va impulsar el nacional-catolicisme, a Espanya mai no ha pogut arrelar res que s’assembli a un partit demòcrata-cristià. El nacional-catolicisme es va carregar qualsevol opció cristiana d’entrar en política, a l’actual regne. El problema, segurament, rau en el fet que l’adjectiu nacional ho tapa tot, s’ho carrega tot, ho disculpa tot, i ho permet tot. I, per tant, impedeix totalment d’arrelar, en forma política, cap vestigi del que en podríem dir la doctrina social de l’Església catòlica.
No m’estendré en cap consideració sobre les altres branques del cristianisme (ho deix per més endavant), perquè mereixen molt més que unes línies en un text sobre altres consideracions: algun dia haurem d’esbrinar què passa -bon tema per a qui vulgui fer periodisme d’investigació- entre els pastors de Vox. Però per ara ho deixam.
Actualment, l’agenda política, al Regne d’Espanya, està totalment marcada -molt especialment després de les darreres eleccions municipals i autonòmiques (a les comunitats no autònomes)- per l’extrema dreta. Vox està guanyant clarament la partida al Partit Popular, que va guanyar les eleccions, en tots els àmbits i en cada jugada que es fa. Als nostres països, sense anar més lluny, va aconseguint les presidències dels parlaments (té la del de les Illes Balears, de les Corts Valencianes i, si ens allargam a tota l’antiga Corona, també la de les Corts d’Aragó). Tan poc li importen els parlaments, al Partit Popular, que els deixa tots en mans d’aquesta minoria cridanera? Queda per a la Història, qui els ha obert la porta de les respectives cases dipositàries del que puguem tenir de sobirania pròpia (en qualsevol cas, no gaire).
Però no vull parlar de les responsabilitats del PP, aquí, sinó dels silencis clamorosos de l’Església. (Dit entre parèntesi, record que quan es va escollir president del Parlament de les Illes Balears i varen aflorar els tuits que encara no havia esborrat, una persona pròxima em va dir: i què hi diu, l’Església? No es confessa? No té contacte amb cap capellà?). Perquè aquest partit està imposant, per exemple, un punt de vista sobre la immigració radicalment contrari al que propugna la Bíblia: acull l’immigrant, perquè tu vares emigrar a la terra d’Egipte. El cristianisme està per l’acolliment de les persones migrades, i no per posar barreres que els impedeixin entrar a la nostra part del món per mirar de guanyar-s’hi millor la vida, o de tenir un projecte propi més ajustat als desitjos i voluntats de cadascú. Un partit -i una política, per extensió- basat fonamentalment en el fet de controlar fèrriament la immigració està en contra dels principis fundacionals del cristianisme i, per tant, caldria suposar, en contra de la doctrina de l’Església sobre aquesta qüestió. No he sentit res sobre el tema, durant aquests últims mesos.
Dins les preocupacions pels problemes globals actuals, podem seguir les idees i les propostes d’actuació del Papa Francesc en relació a la defensa de la Natura. Francesc ha posat l’accent en qüestions com el canvi climàtic, la defensa dels mars i oceans, o fins i tot el reciclatge. El moviment ecologista i les disposicions del papat van més en consonància que no havien anat, que jo sàpiga, en cap altra etapa de la Història. Mentrestant, no se senten veus de la Conferència Episcopal espanyola, per dir-ne alguna, posicionant-se clarament en contra del negacionisme del canvi climàtic, o alertant sobre aquells que difonen la idea que els recursos del Planeta són infinits, que no ens els acabarem mai. Sembla que la societat es decanta per posicions absolutament contràries a la doctrina de l’Església en aquesta qüestió, i no sent veus dels seus pastors alertant sobre el despropòsit. Més aviat tenim un silenci clamorós de fons.
I què diríem de la doctrina social, és a dir de la que fa referència a les condicions dels treballadors, a les relacions de poder dins el nostre sistema econòmic, a l’estat del benestar, i a tota la resta d’elements que tendeixen a igualar l’oportunitat de les persones dins una mateixa societat! El vent bufa a favor del darwinisme social més descarnat. Els qui han guanyat les eleccions, però sobretot els que els marquen l’agenda, estan per la desregulació total de les relacions econòmiques, per una mena de campi qui pugui en què a ningú no se li escapa qui seran els més perjudicats. Tot va directament contra els principis de la (inexistent) democràcia cristiana. I què hi diu, l’Església? Un silenci clamorós ho aclapara tot.
És evident que, seguint la Bíblia, cap cristià no pot votar Vox. Però, curiosament, estic convençut que una majoria dels seus votants es reclamen cristians. Paradoxes del nacional-catolicisme.
Suscríbete para seguir leyendo
