Dictadures que voten

Certament, la política (i la seua anàlisi) s’ha diversificat molt durant aquests darrers anys. Fa quatre o cinc dècades, o fins i tot sense remuntar-nos més que a finals del segle passat, crèiem tenir clara la diferència entre una dictadura i una democràcia. A les democràcies, hi havia eleccions per escollir els governants, i a les dictadures no. Generalment, les dictadures eren encapçalades per algú que havia fet un colp d’estat i, a través de la força, s’havia instal·lat al poder. Mentre que les democràcies comptaven amb gent elegida a les urnes, que podia ser revocada a les següents eleccions. Si un sistema democràtic feia fallida, solia caure a través d’un colp d’estat. I el colp d’estat estava instigat, inevitablement, per militars.

Ara, emperò, es parla obertament de colps d’estat d’inspiració no militar. La irrupció dels jutges a l’arena política permet qüestionar-se fins a quin punt la seua interferència no es pot carregar el sistema democràtic. A determinats països s’han fet autèntics colps d’estat judicials. També hi ha qui s’atreveix a parlar de colp d’estat quan una societat decideix exercir la democràcia, davant l’oposició dels poders establerts. Així, el procés democràtic d’autodeterminació de Catalunya ha estat titllat per determinats mitjans, personatges i partits, de “colp d’estat” (quan no hi va haver intervenció militar, ni altres armes que no fossin les urnes). Però bé, es veu que ara també s’atribueix a la població civil la capacitat de dur a terme colps d’estat.

Recentment, emperò, hem assistit a una primera volta en unes eleccions suposadament democràtiques en què un líder prou conegut, el president turc Recep Tayipp Erdogan, ha guanyat la primera volta però sense majoria absoluta. Erdogan constitueix un bon exemple de personatge que s’està perpetuant en el poder, al qual va accedir, sense cap mena de dubte, democràticament, però que ha anat copant amb reformes que podia fer dins el marc legal i que, alhora, han aigualit la capacitat democràtica de la societat turca. Les passades eleccions turques varen ser, teòricament democràtiques, però observadors internacionals desplaçats al Kurdistan varen denunciar que a determinades poblacions d’aquesta nació sense estat la gent havia de votar amb la papereta a la mà... i mostrant obertament qui votava!

L’acumulació de poder en un sol personatge, o en un sol partit, pot acabar desfigurant completament la democràcia. Avui, formalment, Turquia és una democràcia. Però, estrictament, presenta moltes més característiques pròpies d’una dictadura que no d’un sistema democràtic. El tractament que es fa de les nacions sense estat i de les minories nacionals, per exemple, és propi d’una dictadura, no d’una democràcia. L’empresonament de periodistes poc afectes al règim també és propi de les dictadures. La por amb què actuen determinats polítics de partits diferents de l’AK d’Erdogan tampoc no resulta propi de sistemes democràtics.

Qui parla de Turquia podria parlar també d’un altre gran país, com és Rússia. A Rússia és evident que hi ha eleccions i que Vladimir V. Putin ha estat refrendat per les urnes, on treu unes majories que fan alçar la cella a qualsevol que mesuri estàndards democràtics. Però, com està la llibertat d’expressió, en aquell país? I la possibilitat de crear alternatives polítiques a la votada majoritàriament? I la llibertat per part dels líders opositors de poder expressar i fer circular les seues idees? I la dels periodistes per mirar d’explicar allò que veuen i que van descobrint? Formalment, Rússia és una democràcia, però la vida política russa està impregnada de característiques estrictament pròpies de les dictadures.

He parlat de dos casos molt significatius, però la llista podria esdevenir molt més llarga. Avui, a la tercera dècada del segle XXI, els colps d’estat -almanco a la nostra part del món- ja no els fan els militars. Quan es produeix un colp d’estat, no s’acaba amb la crida a les urnes cada quatre anys, ni es descomponen les institucions que hi havia anteriorment, sinó que fins i tot arriben a reforçar-se. Formalment, no es conculca la llibertat de premsa, malgrat que, estrictament, sigui impossible d’exercir. I no se sol eliminar físicament els líders polítics, sinó que se’ls mata civilment, a través del setge que permeten mitjans diversos: mitjans judicials, mitjans de comunicació de masses, mitjans de control econòmic... A partir d’ara, ja no veurem tancs pel carrer ni deixarem de votar cada quatre anys, quan el sistema democràtic sigui definitivament clausurat.

Suscríbete para seguir leyendo