Frau fiscal i engrunes

Dies passats em comentava un estudiant de tercer de carrera, que des de segon de batxiller treballa de monitor d’activitats extraescolars a una escola, que ha rebut una carta del SEPE reclamant-li 24,1€ per prestacions indegudes cobrades entre el 13 de març i el 20 de juny de 2020. Són 24,1€ i té 10 dies per pagar. Si fan una mica de memòria, això correspon a l’ERTE del primer confinament pel COVID. El govern va decretar el confinament el 13 de març, les escoles, com la resta d’establiments, varen tancar i els ERTE van ser un bon instrument per ajudar a mitigar el cop. En el cas del monitor, les prestacions del seu contracte varen acabar al juny, perquè l’escola contracta els monitors de meitat de setembre a meitat de juny, coincidint amb el curs escolar. Altres treballadors, amb contractes de tot l’any, hi van estar més temps. No tenc dades exactes, però sembla que això està passat amb altres col·lectius als quals se’ls estan reclamant prestacions. Els ERTE varen ser un bon instrument aleshores, però ara, tres anys després es veu que es varen gestionar malament.

Quan m’ho va explicar, l’estudiant estava una mica desconcertat. Aquest estudiant guanyava el 2020 menys de 150€ al mes per les hores que feia unes quantes tardes de la setmana. A mi em va semblar un cas paradigmàtic de com funcionen les coses a Espanya i una mala manera de fer entrar els joves a la realitat laboral i fiscal espanyola. Recordem que els ERTE no els varen gestionar els treballadors, els varen gestionar l’administració i les empreses. Ara, tres anys després es reclamen fons a ciutadans que ni en tenen la culpa, ni saben exactament com ni perquè varen cobra què. Aquests són els principis bàsics de les burocràcies: embolicar, fer els procediments complicats i arbitraris i traslladar els costos econòmics, de temps, de gestió i de maldecaps dels seus errors als ciutadans.

La burocràcia espanyola no només és molt ineficient, també és molt injusta. És molt implacable amb els dèbils, com els joves que varen cobrar alguns euros de l’ERTE el 2020, però no tracta igual la corrupció i el frau fiscal a gran escala. Espanya, que és un dels estats de la Unió Europea amb més corrupció, més economia submergida i més frau fiscal està dedicant recursos públics, funcionaris, inspectors, carters, etc. a perseguir arbitràriament ciutadans pel cobrament d’engrunes —24€ d’aquí, 37 d’allà...—, mentre els grans defraudadors van fent la seua o s’acullen a les amnisties fiscals que periòdicament els ofereix el Ministeri d’Hisenda. Espanya és un estat que és incapaç d’identificar qui deu ser “M. Rajoy” en uns llistats de pagaments en negre d’un partit polític. Espanya té l’anterior cap de l’estat, el rei emèrit Joan Carles I, a Abu Dabi —hi acaba de tornar després d’uns dies de regates a Sansenxo en un veler que es diu “Bribón”— sense que l’administració que persegueix el monitor pels 24,1€ sàpiga dir als espanyols on és la fortuna del rei —uns 2.000 milions d’euros segons algunes estimacions, la qual cosa quadraria amb que n’hagués passat un 5%, 100 milions, a la seua amant Corinna Larsen— d’on ha sortit la fortuna i on anirà la fortuna en morir-se ell. Tot i que mentrestant el rei actual d’Espanya es fa l’ofès i el seriós i diu que paga de la seva butxaca els estudis de les filles a una escola d’elit de Gal·les.

Si anem de les anècdotes a la categoria, a Espanya el frau fiscal afecta a tots els impostos, sobretot a l’IRPF, l’IVA i l’impost de societats. Segons un estudi publicat per la Fundació la Caixa l’estiu del 2022, el frau en l’IRPF seria d’uns 7.000 milions d’euros amb dades de 2017. L’estudi constata que la gran part del frau de l’IRPF es concentra en els trams de renda més elevats i això és obvi. L’IRPF és un impost progressiu i la immensa majoria dels contribuents son assalariats i les rendes salarials estan ben controlades per Hisenda. En canvi, els perceptors de rendes no salarials tenen una panòplia d’instruments per fugir d’Hisenda i una panòplia de despatxos d’assessors que els diuen com fer-ho. Les rendes no salarials es concentren en els trams de rendes més altes i segons aquest estudi vora un 30% de les rendes financeres totals estarien amagades en paradisos fiscals i d’aquestes més d’un 60% —4.570 milions— corresponen a les que haurien de declarar l’1% més ric. Amb l’IVA i l’impost de societats passa més o menys el mateix, en cada cas amb les seues característiques particulars. En l’IVA s’estimaven pèrdues d’uns 3.400 milions l’any 2020 i l’impost de societats és un impost ple de forats, començant pels mòduls.

A Espanya la corrupció i l’evasió fiscal tenen característiques estructurals, gairebé culturals, arrelades en segles d’un estat despòtic i capturat per les elits extractives i ben cimentades durant el franquisme. Gairebé 50 anys després de la mort del dictador no s’ha avançat prou. Això si, es persegueix els monitors de les escoles per 24,1€ de prestacions indegudes entre març i setembre de 2020.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo