Suprem i Constitucional: Anul.lar de punta a punta

Fa unes setmanes el Tribunal Suprem espanyol ens va oferir un dels episodis més divertits de l’any judicial: va anul·lar una declaració que havien signat el conjunt de les universitats del Principat de Catalunya. Ara ja no solc quedar amb els ulls quadrats (gràcies, germànics!) en llegir segons quines coses, però reconec que un marcià que aterràs (mai millor dit) entre nosaltres hi quedaria.

Perquè -encara m’ho deman-, com es pot anul·lar una declaració? En un manifest, en qualsevol manifest, s’hi expressa una opinió determinada, compartida per aquells que signen el manifest. En un manifest o en una declaració, no es fa res més que expressar una opinió. El manifest no té cap efecte, perquè ni té rang legal, ni està fet per un parlament, ni hi ha cap força coercitiva al darrere per fer complir allò que s’hi diu.

Però, ai las!, una vegada dit, ja està dit. La funció d’un manifest o d’una declaració no és cap altre que expressar una opinió compartida. Si les universitats catalanes del Principat varen fer pública una declaració (o un manifest) on expressaven la seua opinió sobre determinades qüestions polítiques, un cop fet públic ja ha fet el seu efecte. Però es veu que aquestes coses, totalment elementals per a qui tengui el més mínim sentit comú, encara que no hagi estudiat i no tengui cap coneixement de dret, no resulten tan clares per a ses senyories del Tribunal Suprem espanyol. Perquè han gastat reunió, temps i esforç... per anul·lar la declaració de les universitats!

Com es pot “anul·lar” una declaració? Com es pot liquidar? Esborrant-la de la memòria d’aquelles persones que l’hem llegida? Tatxant-la en negre a les hemeroteques perquè no aparegui als diaris que l’han publicada? Esborrant els fitxers d’àudio i de vídeo perquè no en quedi cap resta audiovisual per a les generacions futures? Crec que, en un món tan interconnectat com l’actual, res de tot això no resulta gaire factible. Sempre hi haurà algú que se n’haurà quedat el text escrit, del manifest, o que en guardarà referència sonora. Avui dia, resulta molt i molt difícil esborrar tots els rastres de qualsevol cosa que hagi estat pública.

Més recentment el Tribunal Constitucional ha traduït a Madrid el que ja havia practicat a Barcelona. Ja havíem advertit, en aquesta mateixa tribuna, que, un cop perseguits els Junqueras, Forn, Romeva, Forcadell, Bassa, Rull, Turull i tants d’altres, ses senyories no quedarien tranquil·les i anirien a buscar els d’unidespodem i els socialistes, i més endavant tot allò que no fos directament caverna de la més pura espècie. En escriure aquest paper, ja he llegit un comentari en un diari digital ultraespanyolista que equipara Núñez Feijóo amb Bildu. Tot havia d’arribar! No cal ser un especialista en lògica per deduir que, si tot és ETA, en Feijóo també.

El TC ha ficat el nas en l’activitat de les cambres parlamentàries espanyoles i, abans que es votàs la seua pròpia composició (per qui ho ha de votar, que són el Congrés dels diputats i el Senat), ha optat per posar-se un escut. I se l’ha posat perquè pot, perquè els representants de l’anomenada sobirania popular no han estat prou espavilats per impedir-ho. El fet que individus amb el mandat caducat hagin votat sobre decisions que els afectarien a ells mateixos només farien posar vermell de vergonya a països amb una tradició democràtica més fonda que la que té el Regne d’Espanya. En Trevijano i companyia saben que tenen, en imatge de la seua nació, el toro per les banyes, i que poden fer amb la “sobirania popular” exactament allò que els passi per l’arc de triomf.

Mentrestant, tant la presidenta del Congrés com el president del Senat ja han fet la genuflexió (també impensable en qualsevol democràcia) i han dit que “acataran” el corró que els passa el Tribunal Suprem per damunt. És a dir, els representants de la sobirania popular afirmen acatar allò que els imposa algú que res té a veure amb la sobirania popular i que, per tant, no té cap legitimitat per fer acatar res als que sí que la representen. Fa molt de temps que a Espanya això de la divisió de poders ha deixat d’existir. En bona part, el fet s’ha produït perquè la “sobirania popular” ha anat delegant en l’àmbit judicial moltes qüestions que mai de la vida no s’hi haurien d’haver deixat passar. Però així ha ocorregut. I ara, quan els socialistes senten l’alè de la fera antidemocràtica al clatell, pens que els “populars” farien bé d’anar-se posant a cobert. Perquè els següents són ells. (Recordin els lectors que als socialistes els vàrem avisar fa cinc anys; cap al vint-i-set o el vint-i-vuit, segons com vagin les coses en les pròximes setmanes, els toca als “conservadors”. I així fins que no quedi “títere con cabeça”).

Suscríbete para seguir leyendo