Centenari Joan Fuster

Enguany Joan Fuster hauria fet cent anys. Més des de l’esfera cultural que no des de la política s’ha posat fil a l’agulla per mirar de celebrar-ne el centenari d’una manera mínimament digna. Personalment, crec que com s’organitzi (qui hi participi, quins actes es facin, què es reediti, què es publiqui de nou sobre Fuster, etc) dirà molt més de la situació en què es troben els nostres països (el nostre país) que no de Fuster mateix, que, per passar a la Història, no necessita en absolut de les efemèrides particulars que es puguin fer en un moment determinat.

Joan Fuster ha estat una figura clau per als Països Catalans de la segona meitat del segle XX. Avui la Catalanofonia -i, molt especialment, el País Valencià- seria molt diferent sense l’aportació clau de Joan Fuster. En ple franquisme, l’any 1962, Fuster publicava un llibre que ha estat un far per al pensament de la segona meitat del segle passat a la nostra part del món: ‘Nosaltres, els valencians’. En aquest assaig, l’autor hi desvetllava, a grans trets, la consciència històrica del País Valencià. Hi posava de manifest (oh, tabú!) la catalanitat constitutiva del Regne de València, el fet conegut de tothom i celebrat però no del tot assumit que el Regne de València el varen formar, bàsicament, catalans. Es reafermava en la catalanitat de la llengua i mostrava obertament les claus del perquè de la situació de minorització lingüística al País Valencià, dels complexos de la seua societat en relació a la llengua, de la diglòssia interlingüística imperant i dels prejudicis que aquesta comportava (i, en bona part, encara comporta). Exposava descarnadament el perquè del sentiment d’inferioritat de la segona capital de la nació (València) enfront de la primera (Barcelona), a partir de la constatació que en un dels territoris, més bé o més malament, s’havia consolidat la revolució industrial, i a l’altre no. I, amb profusió de documents, amb un transfons de profunda erudició històrica, assentava les bases per a definir el que avui entenem com a Països Catalans.

Bona part dels arguments ja havien aparegut també a ‘El País Valenciano’, un llibre que, sota l’aparença de volum de viatges (o de guia per conèixer el tros), desvetllava ja claus històriques importants per entendre el País Valencià (i, per extensió, també, les Illes Balears i el Principat de Catalunya). I, més endavant, hi tornaria moltes vegades, generalment com a polemista. Encara ens és útil retornar a textos com ‘Qüestió de noms’, aclaridor de cap a peus en qüestions terminològiques.

Nosaltres, els valencians passa a la Història com un intent d’explicar el País Valencià, realitzat pocs anys després que Jaume Vicens Vives iniciàs una interessant trilogia amb Notícia de Catalunya (amb la mateixa intenció que Joan Fuster: explicar Catalunya a la resta del país, a la resta dels que formen l’Estat espanyol i, eventualment, a la resta del món) i que, cinc anys després de la publicació de Fuster, va cloure Josep Melià amb Els mallorquins (que, a grans trets, crec que pot representar el conjunt de les illes Balears, amb permís d’en Nel Martí, que fa uns anys va publicar La nació dels menorquins). De tots aquests assaigs, des del meu punt de vista, el més revulsiu va ser el de Joan Fuster, per les característiques i la posició de l’autor a l’assaig mateix i, per descomptat, per les reaccions que va provocar (i que encara provoca avui dia).

De Fuster, al País Valencià i arreu dels Països Catalans, se n’ha dit de tot. Poc després de la publicació de les obres cabdals a què hem fet referència, el varen cremar (en efígie, per sort per a ell) a les falles. Anys després, ja en plena transició a la democràcia (vejats miracle!) els terroristes atacaren casa seua amb una bomba (fet que no va ser considerat «terrorisme» ni per la delegació del govern d’aleshores ni pels màxims responsables policials; i, no fa falta dir-ho, mai no es varen trobar els autors de l’atemptat, la impunitat del qual va propiciar nous atemptats al País Valencià). I, una vegada traspassat, a partir de la meitat dels norantes, hi ha hagut tot un revisionisme de l’obra fusteriana, fet, almanco aparentment, des de la proximitat, però sempre intentant rebaixar-ne les expectatives. A l’altre costat, Fuster ha marcat els molt pròxims, els pròxims i els no tan pròxims d’una manera que crec que encara no estam en condicions d’avaluar. Perquè, sense l’obra de Fuster, fins a quin punt hi hauria avui, al País Valencià, el grau de consciència nacional (més o menys acceptable, segons punts de vista i opinions) que hi ha? Sense Fuster, hi hauria avui una generació d’escriptors i d’intel·lectuals valencians plenament autocentrats, conscients de la pròpia identitat nacional i forjadors -malgrat el tap polític- del País Valencià del segle XXI? Sense Fuster hi hauria escola en valencià? I mitjans de comunicació en la nostra llengua, a l’antic Regne? I editorials que funcionen amb una relativa normalitat dins el conjunt de la cultura catalana?

L’any Fuster, si fóssim un país normal (i torn a les consideracions del principi d’aquest paper), seria un esdeveniment de primeríssim ordre. S’hi abocarien les dues Generalitats i el Govern de les Illes Balears, i les institucions en general, des de les més altes dels nostres països fins a l’ajuntament més petit. Perquè Fuster ha forjat, malgrat el que diguin els detractors, la nació tal i com l’entenem (els que compartim el seu punt de vista i, encara que no ho sàpiguen, també els que no el comparteixen).

Suscríbete para seguir leyendo