El llarg viatge d’una cabreta

El Fons Pitiús de Cooperació, Creu Roja, Càritas, Metges del Món i Fundació Deixalles traslladen als més petits la situació dels migrants a través d’una obra de teatre de la que encara es poden veure tres representacions a Sant Joan, Formentera i Vila

Marta Torres Molina

Marta Torres Molina

Perduda al mig de la Mediterrània. Envoltada de mar. Fugint d’un país, el seu, que no li garanteix una vida digna. La Dana, una petita cabreta, es fa una pregunta: per què ningú no els ajuda? Si estan a aigües internacionals no són migrants, reflexiona la cabreta. «No tenim els mateixos drets que els turistes que socorren a les platges?», es pregunta, tement per la seua vida. La Dana és una cabra, però és molt més. És la representació de totes les persones migrants que arriben, si arriben, a altres països, en busca d’una vida millor.

La Dana són totes aquestes persones pujades a l’escenari de ‘El llarg viatge’, l’espectacle que Anna Moya, més coneguda com a Anakrònica en la seua vessant de contacontes, ha preparat pel Fons Pitiús de Cooperació. Una obra que forma part de les accions incloses en la campanya que impulsen Càritas, Creu Roja, Metges del Món, Fundació Deixalles i el Fons Pitiús de Cooperació i que posa el focus en el racisme: ‘Enfront del racisme i la xenofòbia, actuam!’. La Dana és la protagonista d’aquesta història, però no l’única. Per ‘El llarg viatge’ en passen un parell. Tots, això sí, a través de la Rosa Rodamón, un dels àlter ego d’Anna Moya. «La Rosa és una viatgera que corre per tot el món omplint les seues maletes d’històries, de contes, de música, d’objectes...», explica la contacontes. Unes cançons que ella mateixa canta, per al públic, acompanyada del seu ukelele.

Una nova companya a la classe dels porquets

Aquesta història, explica Anna, li va encarregar el Fons específicament per a aquesta campanya conjunta. I de seguida es va posar a investigar prestant especial atenció a les històries i les reflexions d’Open Arms, que es dedica, precisament, al rescat de persones a la Mediterrània.

‘El llarg viatge’, les representacions

4 de març: biblioteca municipal de Sant Joan, 18,30 hores.

12 de març: Punt de Lectura de Sant Ferran, 17 hores.

22 de març: biblioteca pública insular (Cas Serres), 18 hores

La història (de la que encara queden tres representacions) comença a la classe dels porquets, a la que, un dia, arriba una nova companya, la Dana, «que no és de color rosa, ni gordeta i que, a més, té banyes», narra Anna Moya. La Dana desperta la curiositat dels seus companys. I aquí comença l’explicació sobre el llarg viatge que ha fet la Dana, i que fan moltíssimes altres persones, per buscar una vida millor.

Animals i voluntaris

Que els personatges que interpreta la contacones siguin animals té un sentit, i és que als boixos i boixes els resulta més fàcil entendre i connectar amb les històries a través d’ells. A més, era una forma molt visual per, mitjançant màscares de paper maixé de diferents animals, representar la diversitat. I les diferents històries de cadascú, els diversos motius pels que varen haver de fugir dels seus països, les variades situacions a les que s’han enfrontat en aquest trànsit. Per l’escenari de ‘El gran viatge’ passen també els voluntaris que els esperen a les platges, que els acullen i els ajuden.

Preparar aquest espectacle ha suposat a Anna Moya fer-se moltes preguntes. «Sembla mentida que encara haguem d’explicar aquesta realitats als nens, que encara hi hagi racisme», comenta la contacontes, que no defuig, a la representació, la part més complicada d’aquestes històries tan reals: que alguns, tot i que ho intenten, no arriben mai al seu destí. És quan la Rosa Rodamón agafa el seu ukelele i canta una cançó, tristíssima, sobre les ànimes que omplen la mar. «És la part més delicada», confessa. «Als nens, quan els avis ja no hi són, de vegades se’ls explica que estan al cel, als estels, aquí se’ls explica que n’hi ha d’altres que queden sota la mar», continua. Així com anava preparant la història, va ser més conscient de les situacions de persones migrants que tenia al seu costat, amics, amigues, veïns. I de la importància de preguntar si estan bé o si necessiten res. Tampoc va poder evitar preguntar-se què fan els governs: «No ho veuen? No veuen que hi ha persones que s’estan ofegant a la mar? Em fa sentir una impotència...».

Suscríbete para seguir leyendo