El vi que bevien fenicis i romans

Plini el Vell ho tenia clar: «Els vins baleàriccs són molt millors que els italians». Glenda Graziani, historiadora i arqueòloga, el que té clar és que quan Plini el Vell parlava dels vins de Balears es referia, en realitat, als vins de les Pitiüses, en concret, als d’Ebusus. Ho diu amb un mig somriure que els assistents a la xerrada sobre el vi (la tercera del cicle ‘Tríada Mediterrània’ organitzada pel Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera i l’Ajuntament d’Eivissa) repliquen, còmplices.

Passen ja de les nou i mitja de la nit i des de les taules i cadires instal·lades al terra de la necròpolis es veu la lluna per sobre de les oliveres que omplen l’antiga ciutat dels morts. El públic riu. No només pel comentari de Graziani, que explica com Eivissa està sembrada de restes que posen de manifest que el vi, a l’illa, no es conreava només per consum propi sinó, especialment, per negociar amb ell. Riuen, somriuen, perquè la lleugera brisa de la nit els acarona les espatlles. I riuen, també, potser sobretot, pels efectes dels vins. Els mateixos que buscaven els antics habitants de l’illa. El somriure. El cap que hi és i no hi és. El propi esperit a punt de volar.

Precisament així, explicant aquesta búsqueda de l’alteració dels sentits, aquest efecte simbòlic del vi, aquest objectiu més enllà del purament alimentici, ha començat la nit. En gaudeixen mig centenar de persones. Algunes d’elles, tocades per Bacus o Dionís. Estaven en llista d’espera, però s’hi han atracat per si hi havia sort i… Els déus més etílics de les civilitzacions que han passat per les Pitiüses els han somrigut.

Graziani explica que el vi era un objecte de prestigi i també d’intercanvi molt important a les economies d’antuvi. S’emprava en els rituals als déus i als rites funeraris. A més, quan es produïa la segona fermentació, és a dir, quan el vi es convertia en vinagre, aquest s’emprava com antisèptic. Vaja, que les tropes romanes en feien un bon ús d’aquest vi ja passat que no servia per confondre els sentits. Això sí, aquesta segona fermentació s’intentava endarrerir el més possible. «Quan acabava la producció del vi d’un any començava el compte enrere fins a la següent producció», comenta l’experta, que detalla, per a sorpresa dels assistents, alguns dels trucs que empraven els romans, amb els que el vi va abastar una altra dimensió, per intentar que duràs el màxim possible.

«Algunes les consideraríem aberracions», confessa Graziani, que destaca que tot això ho saben gràcies a Plini el Vell, que va viure al segle I. Entre aquestes «aberracions» es trobaven afegir-li mel, sucre procedent de fruites, espècies, plantes silvestres, però també, comentari que el públic rep amb carusses, calç, farina, guix, pols de marbre o cendra. «Els grecs també el mesclaven amb sal, amb aigua de mar», comenta Graziani, que indica que el vi s’emprava també no només per fer conserves de fruites, sinó també de verdures, com naps.

A més dels vins «nobles», els que consumien les famílies més ben situades i els que es destinaven als déus, n’hi havia d’altres, que es preparaven exclusivament per als treballadors i els esclaus: «Es mesclaven les pells que quedaven després de la premsada i es mesclava amb aigua per fer un vi de pitjor categoria per a ells».

Les tres dates del vi de Roma

L’arqueòloga explica que el ciclo de la producció del vi estava marcada, per als antics romans, per tres dates assenyalades. La Vinalia Rustica, en honor de Júpiter, que tenia lloc a finals d’agost i en què es demanava protecció per a la vendímia i la premsada del raïm pensant, especialment, en les pluges de finals d’estiu, que podien destrossar tota la producció. Durant la festa, s’exprimia el primer raïm madur. La Meditrinalia, l’11 d’octubre, marcava el final de la producció del vi i s’acostumava a mesclar part del vi nou amb el vell, si en quedava. La tercera de les dates assenyalades per als romans en relació a la producció d’aquest nèctar era, explica Graziani, la Vinalia Urbana, que coincideix, curiosament, amb el dia del Llibre, el 23 d’abril. Era el moment en què es provava, per primer cop, el vi fet mesos endarrere, durant la tardor.

Mentre els responsables de les tres cellers de l’illa comencen a obrir les botelles, Graziani desvetlla que a Ibiza s’han trobat moltes restes d’àmfores, però poques de dolias, on els romans fermentaven el vi, el que fa pensar, sabent que l’illa era un punt important de producció vitícola de la Mediterrània, que aquí el vi es fermentava en les mateixes àmfores en què finalment es distribuïa.

A més, l’experta assegura just abans de la degustació que el premsat es feia, a més de forma artesanal, fonyant el raïm, de forma mecànica, amb premses. «A Pompeia se n’ha trobat una fossilitzada», comenta abans de seure, entre el públic, i escoltar el que Toni, Stella i Josep, de les bodegues Can Maymó, Can Rich i Terramoll, expliquen sobre els vins que serviran als assistents. Toni parla d’un blanc de malvasia i d’un negre que, com els antics romans, es fermenta amb un toc de frígola. Stella, per a la nit al museu ha portat dos vins, blanc i negre, criats en àmfores, al més pur estil dels fenicis. Mentre que José sostè a les mans una de les botelles de producció «limitada» que es fan a aquesta bodega de Formentera.

«En un any surten dos o tres barriques, unes 900 botelles», explica mentre Graziani, ja un altre cop davant del públic, assegura que Ebusus era no només un punt de distribució del vi sinó també productor, com demostren les marques de cultiu de la vinya que s’han trobat a excavacions fetes en els darrers anys. «Explotacions molt prolongades en el temps», continua l’arqueòloga, que fa volar les seues paraules, les darreres de la nit, per sobre de la brisa, de les oliveres i dels efluvis del vi.

Suscríbete para seguir leyendo