Primer de Maig: si no hi som totes, no s’hi val

S’acosta el Primer de Maig, un d’aquests dies en què vesins, vesines, sindicalistes, i gent dels moviments socials reivindiquem la nostra identitat de classe treballadora. Un dia celebrat arreu on es fa palès, més que mai, fins a quin punt ha canviat el paradigma de subaltern que, com deia Camus, pateix la història. I és que en ple 2024 ja ha quedat més que demostrat que la classe treballadora és, afortunadament, molt més diversa del que algunes esquerres falsament ortodoxes encara ens volen fer creure.

Les que hem militat a moviments de base (ja sigui per defensar el dret a l’habitatge, la violència policial contra la població migrada o la transfòbia) sabem que lluny de fragmentar-se, l’essència de la classe treballadora s’enforteix en la seva diversitat. No, el moviment feminista no divideix. Les militants queer no divideixen, tampoc ho fan les esmenes de les companyes racialitzades. La fragmentació de les esquerres a causa de la seva diversitat és un mite que no resisteix a una revisió de l’hemeroteca, car d’exemples n’hi ha molts: la coalició de gais i lesbianes que van recolzar massivament la vaga de miners al Regne Unit en una de les batalles socials més cruentes del Thatcherisme és, potser, de les més recordades. Darrerament, la triple entesa entre sindicalisme tradicional, militants antiracistes organitzats arran de l’assassinat de George Floyd i col·lectius queer està al darrere de l’onada de sindicalització massiva més gran viscuda recentment als EUA que va començar amb l’organització dels treballadors de Starbucks i que ha seguit estenent-se a altres sectors integrats sobretot per mà d’obra migrant i feminitzada. Mirant més a prop, els moviments socialistes juvenils de nova fornada (OJS, EHKS) que estan creixent a ritme accelerat a territoris com Euskadi, Catalunya o el País Valencià es nodreixen principalment de noves formes de sindicalisme social nascut a la llum de l’entramat d’eixos d’opressions que els seus membres pateixen. I ja per acabar: el suport massiu d’aquest 8M a la causa palestina -que s’ha de llegir en clau de resistència al colonialisme persistent- en pràcticament totes les manifestacions feministes arreu de l’estat espanyol ens parlen d’uns moviments socials que ni naufraguen en un sumatori d’opressions ni divideixen la lluita de classes. 

Quan els membres d’una assemblea queer aturen un desnonament o quan una assemblea d’estudiants aporta fons a una caixa de resistència de treballadors del metall es posa en pràctica una solidaritat de classe que entén amb sorprenent exactitud com la convergència dels diferents tipus de discriminació genera problemàtiques distintives que tenen, no obstant això, una mateixa arrel. Atacar aquesta arrel des d’un front cohesionat, però no uniformitzat, amb una estratègia comuna, però no verticalitzadora és l’objectiu de tota aliança rebel, un objectiu del qual els moviments socials actuals a Eivissa -i els que han de venir- ens podríem beneficiar molt. Que tots els primers de maig, idò, esdevinguin un recordatori d’aquesta realitat: feministes, membres dels col·lectius LGTBIQ+, assemblees ecologistes, grups de cultura popular, militants antiracistes i migrants, sindicats de base i sindicats populars: si no hi som totes, no s’hi val! Camarades, Visca el Primer de Maig!

Suscríbete para seguir leyendo