Vinicius, un llacista més

La dramàtica escena d’en Vinicius plorant em va fer reconsiderar els prejudicis racistes que jo tenia sense saber-ho. Des de llavors, m’he proposat que quan vegi a algun dels molts negres del meu barri amb un rellotge de 100.000 euros al canell, l’abraçaré i consolaré, encara més, li mostraré el meu suport per la seva trista situació. Vés a saber el que deu estar passant el pobre home, qui sap quines misèries està suportant, segur que no tan greus com les que pateix en Vinicius, però així i tot dignes de plany. No he tingut encara ocasió de consolar ningú, i no per falta de veïns negres sinó de rellotges d’or, ja que els pocs que en fan servir, el porten de plàstic i digital.

Vaig començar a sospitar que els rics ho passen malament, en observar que els llacistes més furibunds, els més oprimits, tenen uns casalots en la cuina dels quals cap tot el meu pis. Per això el meu amic Alfonso Vilallonga cantava que el dret a decidir que tant reivindiquen, és entre «el xalet de la Cerdanya i la torre a l’Estartit». No sempre és una decisió fàcil, així que no és rar que tants llacistes se sentin oprimits. Això mai ho entendrem els qui amb prou feines ens permetem un piset en un barri perifèric, perquè vivim amb la tranquil·litat que dóna saber que el pròxim cap de setmana el passarem en l’única casa que tenim, no hem d’estar pendents tota la setmana dels pronòstics del temps per a saber si ficar en la maleta el vestit de bany o els esquís. No és rar que es declarin oprimits, no hi ha qui aguanti aquesta pressió.

Vinicius i els llacistes ens recorden el que deien les nostres àvies, que els rics també ploren. Jo afegiria que ploren fins i tot amb més ganes, ja que no estan acostumats a tenir preocupacions. A un negre del meu barri, dels de Casio de plàstic, li és igual que algú li cridi «Mamadou, more’t!», prou feina té d’intentar subsistir un dia més, sap que el millor és no fer cas a tal suggeriment, és a dir, no morir-se. Vinicius, en canvi, tem que si es mor no podrà gaudir del rellotge d’or, tan bonic que és mirar-hi l’hora. Passa igual amb els llacistes, que els oprimeix el fisc, els pantalons, el preu dels amarraments a la Costa Brava, les setmanes d’espera per a trobar taula en un restaurant d’estrella Michelin i que el cambrer de l’estació d’esquí digui «café con leche» en lloc de «cafè amb llet». Quina descansada vida la dels pobres, sense rellotge d’or i sense opressions diàries.

Suscríbete para seguir leyendo