Els 23 de ca n’Alfredo

A l’hora bona de l’abril, el mes més cruel en paraules del poeta, la crònica -frívola, banal, efervescent tal vegada- gira els ulls i es troba amb la figura i la presència dels històrics 23 de Ca n’Alfredo. Uns 23 personatges que protagonitzaren dies passats un emotiu -però sentimental també- reportatge que evocava el món aquells dels seixanta i altres dècades a venir. Sí, temps era temps i això era i no era quan venia la primavera. Com tot just ara mateix. Imagino que a proposta de Joan Riera a l’entorn del restaurant s’aplagaren tota un colla de gent bona per fer emoció i recordar els dies, els anys que tingueren l’esmentat lloc com a centre gastronòmic. Gastronòmic i familiar. I de tertùlies infinites. Gent de fora, de la Península com eran coneguts els no nascuts a Ibiza però que per raons professionales s’integraren al tarannà habitual de l’illa. Dinaven i sopaven a preu fitx. I pagaven a final de mes, en cobrar la nòmina. «Esto ya lo hacía antes mi padre. En su tiempo había notarios, militares, secretarios del Ayuntamiento, mucha gente venía aquí para no tener que cocinar en casa....». La terrassa de Ca n’Alfredo posteriorment mítica, iniciava el seu camí. Amb el temps un servidor s’incorporà al món de la família Riera. L’emèrit quan encara no era emèrit va escriure paraules d’una nit memorable a Ca n’Alfredo. Tres dels protagonistes ja som morts, Concha García Campoy, Lorenzo Díaz, Carlos Cano i un servidor.