Aquesta gent

Aquesta gent que ara veig són carn i són pell, són sang i són paraules, moviment, gest tal vegada, menudesa també aquesta gent ubicada al bar solitari i sense soroll a penes formen part de la humanitat sencera. Parlen i fumen amb una tassa de cafè a la mà (i el cafè sempre és tendre, miratge, atzar, finestra cap a altres llunyans paratges d’idees i aventures) perfum perceptible d’impregnació que envolta i penetra el fons del cos de la dona i un neguit de matèria cremada per un sol de tardor destil·lat a l’àrea restringida de l’home. De tota manera el bar és d’una soledat gairebé absoluta i les paraules d’aquesta gent volen interpretar el sentit o la veritat de les coses quotidianes i de cada dia; l’autobús atapeït que els porta a la feina, el groc brut del soterrani, la llum viva (de vegades cremada), rètols reclamatoris de mercaderies, productes biodegradables, entrades i sortides de garatges, snack-bar, cinemes i teatres de varietats per a gent moderada i d’ordre, olor i pólvora de la ciutat al matí de primeríssimes hores. La visita inapreciable als escenaris on tot és suburbi, probablement la Filmoteca Nacional que projecta films antics en blanc i negre. O també ‘Los cañones de Navarone’, amb un trio perfecte Gregory Peck/David Niven/Anthony Quinn.

Suscríbete para seguir leyendo