Tito, record, temps, aigua...

Aigua del temps que passa, que flueix en el record, que reverbera la sonoritat quieta del teu nom, Tito. Amb ell, amb la seva presència quasi magnètica, al fil de la seva música dispersa i oberta, el record no sempre confortable, de vegades difícil i punyent. Record, temps, aigua, tot m’arriba aquesta tarda de març, primavera estranya a la volta de la cantonada i quan -però encara lluny, lluny...- les primeríssimes llums de l’estiu sembla voler restablir l’ordre després d’un hivern que no fou. Però la notícia, i no és bona aquesta notícia, és la mort sobtada de Tito Zornoza. L’evocació, entre la nostàlgia inevitable, el somriure de cada dia, surt a flor de pell, a flor de llavi. L’Ibiza a les acaballes dels seixanta, turisme encara discret però eficaç, per tot arreu les llavors anomenades discoteques, res a veure amb la realitat d’avui, de tot just ara mateix. Noms propers, ‘Lola’s’, ‘La oveja negra’, ‘Yuma’, tal vegada ‘Xaloc’, herbes i conyac a un lloc que ara recordo com a molt pintoresc, ‘Don Pollo’, a un port de vaixells i veles. Tota una generació d’eivissencs que naixien al sentit, a la sensualitat -la sexualitat a penes existia, prohibida per capellans de merda- d’una música que només podia ser ‘Los Diana’, ‘Es Amics’ també. Potencialitat viva de l’amic ara desaparegut. La ciutat era una altra ciutat, una altra vibració de viure, dimensió més col·loquial, fins i tot diríem que familiar. Tot això arriba a la memòria quan escric sobre l’amic hores després del seu funeral que lògicament arreplega un notable nombre de persones. Convé, doncs, reproduir algunes de les paraules escrites aquí, a Es Diari, per Fernando de Lama: «Tito era una de estas personas que da rabia. Caballero, elegante, guapo, simpático y encima buena persona. Y además tenía esa voz grave y cálida que atrapaba igual en una mesa de bar como en un escenario. Pero sobre las tablas era donde tenía su hábitat natural y parecía que el foco le iluminaba solo a él...».

Suscríbete para seguir leyendo