Creixement i distribució

Encara que, dos anys després de la invasió russa, l’economia ha aguantat millor del que s’esperava el xoc de la guerra d’Ucraïna i la inflació ha augmentat, però no s’ha acabat de descontrolar, el panorama és complicat. L’augment del cost de la vida és important i afecta sobretot els més pobres. A més del tema omnipresent de les dificultats en l’accés a l’habitatge, els estudis ens diuen que cada vegada hi ha més gent que no arriba a final de mes, que no pot estalviar, que no podria fer front a despeses imprevistes, que no pot fer vacances una setmana fora de casa, que té problemes per pagar la calefacció o comprar de manera regular carn o peix fresc.

Si trèiem el focus del curt termini per mirar el panorama amb una mica de perspectiva, les últimes dècades les societats occidentals s’han polaritzat. Uns quants, dalt de tot, fan fortunes a tota màquina i molts, allà baix, a la cua de la distribució, van perdent. Les classes mitjanes són una franja cada cop més estreta. Però resulta que les classes mitjanes són centrals, bàsiques en termes d’estabilitat social i econòmica.

És un debat que no és només nostre, tothom admet que una economia amb molta desigualtat no funciona bé. I no és només una qüestió de distribució, la polarització no és eficient. Si l’ascensor social no funciona, l’economia se’n ressent. Hi ha tres mecanismes per fer anar l’ascensor social. El primer és el sistema educatiu, que hauria de permetre a tots els infants educar-se i arribar al mercat de treball en condicions òptimes, independentment de la família on varen néixer. El sistema educatiu no funciona bé a Espanya, amb taxes històriques d’abandonament i resultats PISA a la cua de l’OCDE i la pandèmia ha acabat de reblar el clau.

El segon mecanisme de mobilitat social és la competitivitat i productivitat de l’economia. Amb empreses competitives i mercats que funcionin bé, un capitalisme àgil i innovador crea bons llocs de treball, ben retribuïts i els assigna als millors treballadors de manera competitiva. Però de nou, a Espanya el model econòmic és poc competitiu, poc basat en la innovació i el mèrit. Aquí veiem que els millors joves —metges, infermeres, científics, emprenedors, etc. se’n van a l’estranger a buscar bones feines, carreres professionals dinàmiques i ben pagades, mentre que s’importen treballadors per fer feines bàsiques que els locals ja no volen fer.

El tercer mecanisme és l’acció redistributiva del sector públic via impostos i despesa pública. De nou, a Espanya hi ha molt frau fiscal i el sistema impositiu deixa molt a desitjar si el volem analitzar com a eina de redistribució. Però a més, la redistribució no es fa només amb els impostos personals, es fa també i molt, sovent sobretot, amb la depesa pública, que és bàsicament territorial.

Aquesta setmana ha sortit que amb les dades del PIB per càpita del 2022 ja només hi ha tres comunitats autònomes espanyoles que estiguin per sobre de la mitjana de la Unió Europea. Aquestes són Madrid, el País Basc i Navarra. Les altres que havien estat per sobre —Catalunya, les Illes Balears, Aragó, la Rioja— han acabat caient. Les Illes Balears, que de fet ja estaven lleugerament per sota de la mitjana el 2013 —99 sobre 100— han caigut a 90 sobre 100.

Als rànquings se’ls ha de donar la importància que tenen i no exagerar-la, però és evident que en termes relatius les regions espanyoles no convergeixen amb les més riques del continent, ans al contrari. De fet, si en lloc de mirar regions es mira a nivell de país, la renda espanyola no ha convergit, sinó que la diferència amb la mitjana europea s’ha fet més grossa. L’explicació bàsica és que la crisi financera de 2008-2013 va ser molt més profunda i llarga a Espanya —també a Itàlia— que a Alemanya o altres països del centre i el nord d’Europa. En el cas espanyol, la destrucció d’activitat, la pèrdua de renda i l’augment de l’atur varen significar una dècada perduda.

Si tornem a les regions espanyoles per sobre de la mitjana europea, Madrid, País Basc i Navarra, sembla evident que són les tres regions que tenen un estat que rema a favor seu. Madrid perquè és el centre de l’estat i s’hi amalgama tot: estat, capital, província, comunitat, ciutat. “Villa y corte”, perquè, en paraules de la seva presidenta: “Madrid es España dentro de España. ¿Qué es Madrid si no es España?”. El País Basc i Navarra perquè, encara que no són estats, a efectes pràctics tenen moltes de les característiques fiscals dels estats: tenen la capacitat de recaptar impostos i tenen la capacitat de gastar-los, possiblement per sobre del que els tocaria amb un estat propi, perquè el seu concert és molt favorable i els genera un superàvit fiscal crònic.

Madrid menja a part i les Illes Balears i Catalunya financen en bona part la —mal anomenada— solidaritat interterritorial. Ara diu que el ministeri deixarà de publicar la territorialització de les inversions. “Ojos que no ven...”

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo