Protestes pageses

Diuen que una vegada que algú va preguntar a Isidor Macabich d’on venia el seu llinatge i si era d’origen aristocràtic, don Isidor li va contestar que a Ibiza hi havia «fills de pagesos, fills de pescadors i fills de puta». Se non e vero e ben trovato. Estic tranquil i vaig servit, perquè els meus 400 llinatges eivissencs ho són de pagesos, talladors de bosc, conreadors de sitges de carbó i forns de calç, saliners i altres oficis d’aquest estil. Encara que quan érem adolescents i ajudàvem a mon pare a embalar alfals o civada i a trastejar amb els bous, la feina no ens agradava gaire, ara m’agrada reivindicar el meu origen pagès i explicar als meus amics de ciutat coses sobre els animals o les plantes que ells no saben i no poden saber, perquè no s’aprenen als llibres ni a les pantalles. Si, reivindicar-se pagès, encara que un tengui ben poca traça en les feines de la terra, perquè ser agricultor és un ofici, però ser pagès és més que un ofici. Ferran Sáez recordava aquesta setmana al diari Ara que la pagesia és una cosa diferent que l’agricultura o la ramaderia i que no s’ha d’oblidar que «pagès, paisatge i país» són tres paraules amb la mateixa arrel.

Des de fa unes setmanes hi ha protestes dels pagesos a tot Europa. A Barcelona, com a tantes ciutats de tot el continent, els tractors varen arribar al centre de la ciutat. Hi ha moltes reivindicacions, la major part raonables i que es podrien resumir en una: els pagesos volen poder guanyar-se la vida amb la seua feina. Com escrivia Ramon Besa en un article recent a El País, molts sentim una simpatia solidària amb les protestes pageses d’aquests dies. Com a ell, els nostres pares també ens varen ajudar a estudiar i buscar un futur en professions lluny de la pagesia. I en el cas d’Ibiza, el col·lapse del model tradicional va ser encara més ràpid i més accentuat que a altres llocs.

A la Unió Europea, la Política Agrària Comuna (PAC) és la política més important en termes de pressupost, però és evident que no ha funcionat bé, a la vista que com estan les coses ara mateix. Els pagesos es mobilitzen pel seu futur i hi ha raons generals, comunes a tot Europa, per exemple, la protesta contra la burocràcia de Brussel·les; l’impacte del comerç internacional; l’impacte de les successives crisis —covid, preus de l’energia, guerra d’Ucraïna— etc. en l’estructura de costos d’un sector que ja anava molt just. I a cada lloc hi ha raons pròpies. A Espanya, la sequera esta fent estralls.

Més enllà dels seus interessos, hi ha diverses raons per defensar la importància de la pagesia pel futur col·lectiu. Una és la defensa del paisatge i del medi ambient. Evitar l’abandonament de terres i conreus significa evitar el despoblament, millorar la gestió del territori, baixar el risc d’incendis, etc. Una altra raó és la seguretat alimentària i la qualitat de l’alimentació i el gust del que menjam. La meua impressió és que en això a França i Itàlia, per dir dos exemples propers, van molt més vius que per aquí. Per aquí hi ha molt foodie de xarxes socials, que ni sap ni vol saber d’on surt i com es produeix el que fotografia.

Hi ha altres reivindicacions que no estan tan clares o no s’estan explicant bé, i de nou falla la política europea. És veritat que no és gaire coherent prohibir a Europa determinats pesticides o fertilitzants si després s’importen hortalisses i fruita de tercers països que els utilitzen. I el mateix amb el control de les emissions de carboni. Ara bé, la solució no és deixar fer qualsevol cosa a Europa, sinó dissenyar millor les polítiques, comunitàries i entendre que si hi ha diferències fonamentals entre els ambientalistes i els pagesos és que alguna cosa s’està fent malament, segurament pels dos costats. S’hauria d’haver après de les protestes dels armilles grogues a França que si les polítiques climàtiques i ambientals no es dissenyen i s’apliquen bé, es bloquegen i hi perd tothom.

Ara l’extrema dreta mira de capitalitzar les protestes pageses, tot i que els importa un rave el camp, el paisatge, els pagesos i l’alimentació. Estan disposats a explotar les contradiccions entre els guanyadors urbans i els perdedors rurals d’un món global que va molt de pressa. De fet, és una variant de la mateixa política que ha portat el populisme d’extrema dreta a aprofitar-se dels greuges reals dels perdedors industrials d’una globalització mal governada, ja sigui als estats del «cinturó del rovell» dels Estats Units que varen votar Trump el 2016, a les regions que varen impulsar el Brexit o a tants altres llocs a l’Europa continental. Compte, perquè el populisme ultra és com el gas i ocupa l’espai que la política democràtica abandona. Ara també va a per la pagesia a tot Europa.

En fi, els pagesos reclamen un present per a ells i un futur pels seus fills. No volen desaparèixer ni volen ser una reserva exòtica. No volen ser el jardiner dels urbanites. És un equilibri delicat. Si se’n surten, com a societat hi guanyarem tots.

@joanribastur

Suscríbete para seguir leyendo